Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1995

Imprimir    Recomanar article
Joan F. Mira

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Llengua catalana (1362)
País Valencià (525)
Personatges Personatges
Joan Lerma (35)
Joan Francesc Mira (34)
Vicent González Lizondo (19)
Entitats Entitats
Bloc de Progrés Jaume I (11)
Partit Popular (1639)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
Unió Valenciana (53)
42 lectures d'aquest article
26 impressions d'aquest article
País Valencià: sense música ni pàtria?



"Sobretot, l'etapa passada va suposar un trencament amb moltes generacions de poder incontestat d'una dreta profundament antivalenciana"

Joan F. Mira

Ja em perdonaran els lectors que gaste, com a part del titular, el nom d'un llibre meu del 1995, Sense música ni pàtria, però no he trobat millor manera d'introduir aquesta breu reflexió sobre l'any que acaba de concloure. Els valencians, entre altres confusions i dèficits d'unanimitat, no tenim massa clar amb quin himne propi ens hem d'emocionar tots alhora, ni quina és la pàtria que han d'enyorar els nostres cors quan ens n'allunyem. I el 1995, any de molt de moviment públic i de molt poca pluja, ha servit per demostrar-ho encara més, si calia.

En qualsevol país del món dels que considerem normals —és a dir allà on el gruix dels ciutadans coincideix almenys a compartir la pàtria i la música— unes eleccions, i un canvi de govern, no representen el final d'una concepció possible de la pròpia substància i la por que se n'impose una altra. Al País Valencià sí. Els dotze anys de govern socialista, poc o molt —més aviat poc—, suposaven el suport polític d'una certa idea del passat, el present i el futur de la gent que administraven. Els dirigents del PSOE valencià, o havien llegit Fuster (pagaven tribut de boca a Nosaltres els valencians i al seu autor) o almenys no practicaven una hostilitat explícita a alguns dels fonaments bàsics del valencianisme contemporani que té en Fuster el nom de referència. Hi havia una certa idea de modernitat oberta, de racionalitat, del valor —almenys implícit— de l'idioma. Hi havia la possibilitat de construir un cert clima institucional que almenys no era agressivament enemic d'allò que solem entendre per recuperació nacional. Sobretot, l'etapa passada va suposar un trencament amb moltes generacions de poder incontestat d'una dreta profundament antivalenciana, una dreta feroçment enemiga de qualsevol forma de nacionalisme, de qualsevol contacte amb els veïns catalans —ni en la llengua, ni en la cultura, ni en la història— i de qualsevol acció política que suposarà resistència a la castellanització dominant.

I aquesta és la dreta que ha tornat, després d'una breu absència: arcaica, espanyolista, radicalment provinciana (i provincianista: la vella divisió València-Castelló-Alacant torna a ser promoguda amb tot el pes de l'oficialitat), poc amiga de la raó, de la universitat i de gastar energies i pessetes en la modernitat cultural. És també, no cal dir-ho, la dreta dels negocis poc transparents, de dirigents poc aptes moralment per a la vida pública, i de govern indirecte de la patronal organitzada. O no tan indirecte: en despatxos de la patronal es va dictar la firma dels acords que formalitzaven la coalició entre Unió Valenciana i el Partit Popular. Gràcies al retorn d'aquesta dreta pre-copernicana (ja saben: el valencià no és català, i el sol gira al voltant de la terra, etc.) un personatge insubstancial i ambigu és president de la Generalitat, i un individu com González Lizondo, excessiu fins i tot per al seu propi partit, és president de les Corts. Del primer, cal suposar que continua sent president, cosa no del tot certa ni visible (qui mana realment a València?: o no mana ningú, o és un misteri). Quant al segon, no s'ha privat de donar proves de la seua existència. No se sap tampoc què se n'ha fet dels qui governaven abans. Joan Lerma va fugir a Madrid amb gran estrèpit, i el partit que havia conformat a la seua imatge ara la mostra més que mai: la imatge pàl•lida de la indecisió, de la inèrcia, de l'absència de nervi moral, de la falta de mitja dotzena de conviccions sòlides i actives sobre el país mateix que tan lànguidament van governar. Una imatge molt tristament condicionada pels seus jefes de Madrid, per culpa dels quals, més que per la pròpia, han estat expulsats del poder.

Queda, això sí, fora del Parlament i del govern, com ha estat sempre, una part creixent de la societat que l'any passat va mostrar a bastament que no era tan insignificant com alguns pensaven. El Bloc Jaume I, per exemple, va congregar aquesta part dels valencians a les places de 200 poblacions un mateix dia a la mateixa hora, va reunir prop de cent mil persones el 6 de maig a València, i per l'octubre va fer acte de presència amb el Correllengua de cap a cap del país. Alguna cosa es mou, al País Valencià, buscant una música més amable i una pàtria més digna. Esperem uns pocs anys més: els bons principis de vegades tenen bon acabament.