Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2005

Imprimir    Recomanar article
L'estatut valencià començava a ser una realitat, gràcies als acords entre les dues principals forces polítiques, liderades per Joan Ignasi Pla i Francisco Camps.

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Nacionalismes (143)
País Valencià (525)
Poder executiu i governs (1139)
Personatges Personatges
Agustí Cerdà (8)
Alfredo Pérez Rubalcaba (65)
Eduardo Zaplana (164)
Federico Trillo (41)
Francisco Camps (177)
Isaura Navarro (8)
Joan Ignasi Pla (43)
Jordi Xuclà (4)
José Luis Rodríguez Zapatero (808)
María Teresa Fernández de la Vega (108)
Serafín Castellano (7)
Entitats Entitats
Bloc Nacionalista Valencià (78)
Convergència i Unió (1824)
Esquerra Republicana del País Valencià (11)
Parlament de València (77)
Partit Popular de la Comunitat Valenciana (53)
Partit Socialista del País Valencià (143)
Servei Tributari Valencià (1)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
País Valencià / Comunitat Valenciana (432)
34 lectures d'aquest article
5 impressions d'aquest article
Un Estatut consensuat pel PP i el PSPV
País Valencià
El 20 de setembre del 2005, el Congrés dels Diputats va admetre a tràmit la reforma de l’Estatut del País Valencià que havien pactat abans de l’estiu el PP i el PSPV-PSOE, els dos grans partits de les Corts Valencianes. El govern espanyol va optar per un debat sense alt voltatge polític, i, per això, no hi va intervenir el president del govern, José Luis Rodríguez Zapatero, sinó la vicepresidenta primera, María Teresa Fernández de la Vega. La delegació valenciana estava formada pels portaveus respectius del PP i del PSPV a les Corts Valencianes, Serafín Castellano i Joan Ignasi Pla. Per part del PSOE, va intervenir el seu portaveu al Congrés, Alfredo Pérez Rubalcaba. Per part del Partit Popular, no ho va fer el seu portaveu, Eduardo Zaplana, expresident de la Generalitat Valenciana, que mantenia un fort enfrontament amb el president valencià i veritable impulsor de la reforma, Francisco Camps, sinó Federico Trillo, expresident del Congrés dels Diputats, exministre de Defensa, i diputat per Alacant i portaveu dels conservadors a la comissió constitucional. Per Esquerra Unida va intervenir Isaura Navarro, mentre que per Esquerra Republicana ho va fer el cap de files d’ERPV, Agustí Cerdà, i per Convergència i Unió -en qui havia delegat l’extraparlamentari Bloc Nacionalista Valencià per defensar la seva posició- ho va fer Jordi Xuclà. Aquests tres grups van denunciar alguns aspectes del com la barrera del 5% del vot popular per accedir a les Corts o el no-reconeixement de la unitat de la llengua catalana.

Durant el debat al Congrés de Diputats, els dos principals partits espanyols van voler escenificar l’intent de convertir la reforma valenciana en referent, límit i via de qualsevol altra reforma estatutària. I singularment de la reforma estatutària catalana. Així ho havien pactat al gener del 2005, en iniciar-se el debat a les Corts Valencianes, fins que aquestes van assolir l’acord formal de reforma estatutària el 24 de maig del 2005, aprovat per les Corts Valencianes l’1 de juliol. En aquest sentit, la reforma incloïa la creació d’un servei tributari valencià que gestionés els tributs propis i pogués consorciar amb l’Estat els cedits, mitjançant un conveni de col·laboració. Es definia també un sistema de finançament que garantís la suficiència financera, amb mecanismes d’anivellament per si no s’obtenien els recursos suficients.

El projecte d’Estatut del País Valencià incorporava, també com a novetat interessant, cara a l’Estatut català, un conjunt d’articles ben explícits que restauraven els Furs del Regne de València, emparant-se en la disposició addicional primera de la Constitució espanyola, que, segons els socialistes catalans només emparava el dret foral del País Basc i Navarra. Així mateix, derogava expressament el decret de Nova Planta del 1707, que va abolir el dret públic i les institucions d’autogovern del País Valencià. A més, en el seu article 6 introduïa reiteradament l’expressió “idioma valencià”, si bé aquest terme tenia un significat diferent per a cada partit impulsor de la reforma, ja que mentre el PSOE-PSPV reconeixia la unitat de la llengua catalana, el PP jugava a l’habitual secessió lingüística.

En altres qüestions, el projecte de reforma establia que el finançament de la Generalitat Valenciana es basava en els principis d’autonomia, suficiència i solidaritat. Per a arribar a l’autonomia financera, la Hisenda de la Generalitat havia de comptar amb capacitat normativa, així com amb atribucions respecte de les activitats que tenien a veure amb l’aplicació dels tributs. El sistema d’ingressos de la comunitat autònoma hauria de garantir la suficiència de recursos que assegurés les necessitats de finançament per a l’exercici de les competències pròpies, preservant també la realització efectiva del principi de solidaritat. Quan la Generalitat, a través d’aquests recursos, no arribés a cobrir un nivell mínim de serveis públics equiparable a la resta de l’Estat, s’establirien uns mecanismes d’anivellament pertinents, atenent especialment a criteris de població.

L’Estatut també establia la determinació de la Generalitat Valenciana a vetllar per l’equilibri territorial dins del seu territori i per la realització interna del principi de solidaritat. En cas de reforma o modificació del sistema tributari espanyol que impliqués una supressió de tributs o una variació dels ingressos de la comunitat, que depenguessin dels tributs estatals, la Generalitat tenia el dret que l’Estat adoptés les mesures de compensació oportunes. De l’aplicació dels tributs propis s´encarregaria el Servei Tributari Valencià en règim de descentralització funcional, mentre que l’exercici de les competències normatives, gestió, liquidació, recaptació i inspecció, el rendiment del qual estigués cedit a la Generalitat, es faria en els terminis fixats per la llei, sense perjudici de la col·laboració que es pogués establir amb l’administració de l’Estat.

La forma final que prengués l’Estatut valencià dependria dels treballs de les Corts Generals durant el 2006, però el grau de consens establert entre els dos grans partits espanyols feia preveure que s’hi produirien poques modificacions i que serien desateses les principals demandes de la resta de forces polítiques valencianes: el reconeixement de la unitat de la llengua catalana i l’eliminació de la necessitat que un partit arribés al 5% del vot popular a tot el país per poder accedir a les Corts Valencianes.