Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
Antoni Asunción i Ciprià Ciscar, dos dels protagonistes del congrés dels socialistes valencians

Resultats obtinguts pel PP a la Comunitat Valenciana a les eleccions autonòmiques

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Delinqüents, narcotraficants, detinguts, processats (99)
Eleccions i processos electorals (1758)
Escàndols polítics (441)
Llengua catalana (1362)
País Valencià (525)
Països Catalans (217)
Partits polítics i entitats (1853)
Poder executiu i governs (1139)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Antoni Asunción (17)
Antonio Moreno (4)
Ciprià Císcar (16)
Eduardo Zaplana (164)
Joan Romero (17)
Joan Lerma (35)
Joan Ignasi Pla (43)
Joaquín Almunia (68)
Josep Garés (1)
Maria Àngels Ramón-Llin (3)
María Consuelo Reyna (6)
Pedro Ruiz Torres (7)
Pere Mayor (10)
Rafael Blasco (7)
Rita Barberà (46)
Roberto García Blanes (1)
Entitats Entitats
Acadèmia Valenciana de la Llengua (52)
Bloc Nacionalista Valencià (78)
Canal 9 (66)
Esquerra Republicana del País Valencià (11)
Esquerra unida del País Valencià (66)
Generalitat Valenciana (280)
Parlament de València (77)
Partit Popular de la Comunitat Valenciana (53)
Partit Socialista del País Valencià (143)
Unió Valenciana (53)
Universitat de València (80)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
País Valencià / Comunitat Valenciana (432)
41 lectures d'aquest article
4 impressions d'aquest article
Zaplana aconsegueix majoria absoluta
País Valencià
L’any 1999 va ser, per al Partit Popular (PP) del País València, el de la consolidació i l’èxit, després que al mes de juny el partit fes palesa la seva hegomonia municipal i el president de la Generalitat, Eduardo Zaplana, arrasés en les eleccions a les Corts Valencianes obtenint la tan covejada majoria absoluta, gràcies a les profundes divisions internes del Partit Socialista del País Valencià (PSPV-PSOE) i d’Esquerra Unida, i a que ni el Bloc Nacionalista Valencià ni Unió Valenciana (UV) van entrar a les Corts en no superar la barrera del 5% que establia la llei electoral valenciana. La majoria absoluta va permetre al PP alliberar-se del seu antic soci, UV, que durant la primera legislatura de Zaplana al capdavant de la Generalitat Valenciana havia condicionat fortament la seva obra de govern, especialment en el terreny lingüístic.

Les picabaralles del PP amb UV van viure l’últim episodi els primers dies de gener, quan la consellera d’Agricultura, María Ángeles Ramón-Llin, va abandonar aquest últim partit, acusant-lo d’”esquizofrènic” per fer una oposició ferotge contra el seu propi aliat al govern de la Generalitat Valenciana. Tot i que Zaplana es negava a tornar la cartera a UV, finalment va cedir a les peticions de la formació per por que li presentés una moció de censura.

El president de la Generalitat Valenciana va evitar les confrontacions internes pròpies de la poconvertir en protagonista de la política espanyola quan, a finals de febrer, va demanar al Govern del seu propi partit la cessió dels impostos especials i una quantitat superior al 30% de l’IRPF per a totes les autonomies, en la línia de les reivindicacions de Jordi Pujol per a Catalunya. El Govern central va qualificar de “viable” la proposta, “perquè no trenca la solidaritat interterritorial”, tot i que la va desvincular de les peticions del Govern català, ja que “no és possible que cada comunitat ho esculli a la carta”. Pujol, per la seva banda, es va mostrar satisfet perquè la iniciativa de Zaplana permetia obrir el debat sobre el finançament autonòmic, però de seguida va deixar clar que el seu govern havia dissenyat un model propi per a Catalunya i que s’havia de negociar bilateralment amb l’Executiu central.

Els excel•lents resultats electorals del 13 de juny, tant a les Corts Valencians com als ajuntaments, van atorgar carta blanca a Zaplana per configurar un gabinet a la seva mida. Tal i com les enquestes havien pronosticat, els populars van aconseguir 49 dels 80 escons, mentre els socialistes van experimentar una insignificant pujada (de 31 a 35) com a conseqüència dels nefastos resultats d’Esquerra Unida (EU-IU), que va passar de 10 a 5. Unió Valenciana va perdre els seus 4 diputats. El Bloc Nacionalista Valencià (BNV) va gairebé doblar els vots obtinguts el 1995, però va quedar fora de les Corts en obtenir un 4,62% dels vots, quatre dècimes per sota del 5% necessari per poder-hi entrar. Segons els dirigents del BNV i malgrat no haver pogut entrar a les Corts, es confirmava la línia nacionalista endegada el 18 d’abril a la Trobada que el partit va celebrar al Palau de Congressos de València amb Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), el Partit Socialista de Mallorca PSM-Entesa Nacionalista i Unitat Catalana (UC) de la Catalunya Nord, formacions amb les que el BNV va presentar conjuntament la candidatura Per l’Europa de les Nacions a les eleccions europees del 13 de juny.

El PP també va ser el més votat en 31 dels 42 municipis de més de 20.000 habitants i la carismàtica alcaldessa de València, Rita Barberà, es va endur el 52% dels sufragis i 20 regidors, davant els 11 del PSPV. El pacte de progrés, signat pel Bloc, EU i el PSOE tan sols va arrabassar una quarentena d’alcaldies a la dreta, que va passar a controlar totes les diputacions i les tres capitals.

En la formació de govern de finals de juliol, va destacar la inclusió de l’exsocialista Rafael Blasco, que havia ocupat les conselleries de Presidència i Obres Públiques i Urbanisme en els governs del socialista Joan Lerma. També destacava la creació de dues vicepresidències sense cartera i l’augment fins a 10 del nombre de conselleries, el màxim contemplat en la normativa estatutària. En els primers mesos d’activitat legislativa, va sobresortir l’aprovament pel ple de les Corts Valencianes el 29 de setembre d’una comissió d’estudi dedicada a la reforma de l’Estatut amb l’objectiu que es reconegués al País Valencià la catalogació de “nacionalitat històrica”.

El domini quasi absolut dels conservadors en tots els nivells polítics de la comunitat va fer que alguns escàndols polítics relacionats amb el govern de Zaplana tinguessin la mínima ressonància o es diluissin de seguida. El 29 d’octubre es va conèixer que el diputat popular Luis Concepción, fundador de l’empresa Inscanner, tenia l’exclusiva dels diagnòstics clínics per ressonància a la província d’Alacant des del 1994, tot i que ell va argumentar que els seus fills s’havien venut la seva part d’accions el 1995. I a mitjans de novembre, l’ex director de l’Institut Valencià d’Exportació, José María Tabarés, va estar denunciat pels actuals gerents com a responsable d’un pressumpte frau que podría arribar als 1.500 milions, i que ell va avalar per a una operació de dues empreses insolvents.

En l’apartat econòmic, el balanç de l’any va ser contradictori. El sector turístic, amb 13 milions de visitants l’any, va aportar l’11% del Producte Interior Brut (PIB) i va donar feina al 10% de la població activa, mentre que la Generalitat Valenciana va ser el govern autonòmic que més diners havia destinar a l’ocupació. En obres públiques, el 1999 s’havia avençat molt en les autovies de Sagunt-Somport i de La Plana, s’havia ampliat la circumvalació de València i estaven endegades les obres de l’autopista Alacant-Cartagena. El País Valencià també esperava l’arribada del Tren d’Alta Velocitat (TAV), que, a més de generar un augment de l’activitat econòmica de 100.000 milions de pessetes l’any, es calculava que induiria una pujada del 10% del turisme, significativament atret per la posada en marxa de la Ciutat de les Arts i el parc temàtic de Terra Mítica. Aquest complex, dedicat a les grans civilitzacions mediterrànies, tenia previst d’obrir el juliol del 2000 i havia captat unes inversions directes de 45.000 milions de pessetes i indirectes de 200.000 milions més en infraestructures, camps de gols i instal•lacions hoteleres.

L’altra cara d’aquests progressos, però, avia estat la duplicació en quatre anys de la despesa pública i la generació d’un 230% més d’endeutament. Concretament, Radiotelevisió Valenciana (RTVV) va haver de demanar uns crèdits extraordinaris de 13.700 milions de pessetes per cobrir les pèrdues registrades.

Els socialistes valencians, per la seva banda, van aprofundir fins a extrems increïbles la crisi iniciada a la federació des que Joan Romero va accedir a la secretaria general el juny del 1997 desencadenant una onada de dimissions que van arribar a la cúpula del mateix PSOE, ja que el secretari d’organització, Ciprià Ciscar, va posar el seu càrrec a disposició del secretari general, Joaquín Almunia, dues vegades, a causa de la desfeta produïda. La situació de crisi va provocar a finals de febrer la dimissió de dos diputats socialistes, Josep Garés i Roberto García Blanes, que van passar al grup mixt.

El conflicte va esclatar quan Romero, aspirant a les primàries per disputar a Zaplana la presidència de l’autonomia, va presentar la dimissió el 27 de març, al considerar-se desautoritzat pel comité nacional del partit, que va aprovar unes llistes amb modificacions respecte a les que ell havia proposat. Almunia va deixar en mans de Ciscar la resolució de la crisi, alhora que els ex ministres Carmen Alborch i Antoni Asunción es perfilaven com a substituts de Romero. Finalment, Asunción va encapçalar la llista electoral però va obtenir uns resultats que no permetien aixecar el cap al PSPV. A finals de setembre es va tornar a qüestionar el lideratge de la formació i, va sorgir una altra sorpresa. Asunción no només es va haver d’enfrontar al secretari d’organització, el renovador Joan Ignasi Pla, recolzat per l’ex president de la comunitat, Joan Lerma, sinó que el mateix Ciprià Ciscar va impulsar una llista alternativa amb l’objectiu d”unificar les famílies”.

Finalment, però, va pactar amb els renovadors que Pla fos escollit nou secretari general en un congrés extraordinari, tenint en compte que, en el fons la missió del secretari d’organització del PSOE era impedir que Asunción es fes càrrec del PSPV, la segona federació socialista més important en nombre d’afiliats (36.000 militants). Però el congrés es va tancar en fals. El 20 de setembre, Antoni Asunción va presentar la dimissió com a diputat i portaveu a les Corts valencianes per quedar exclòs de la nova direcció. Almunia va reclamar que s’aturés la forta crisi amb “rapidesa i contundència”, fet que es va traduir, dos dies després en la renúncia de la nova cúpula dels socialistes valencians: Joan Lerma va deixar la presidència i Joan Ignasi Pla, la secretaria general.

Però no tot es va acabar aquí. Ciscar, havent fracassat estrepitosament en l’intent de resoldre el caos, també va dimitir com a secretari d’organització del PSOE, tot i que Almunia no li va acceptar perquè hagués suposat extendre la crisi valenciana a la federació estatal de cara a les eleccions generals del març del 2000.

Els 14 alcaldes socialistes més votats, de l’anomenat cinturó vermell de la comunitat, van constituir una gestora fins a la celebració d’un nou congrés previst per l’any vinent. Però la crisi tampoc es va tancar aquí. Cinc dels 14 membres de la comissió afins al sector renovador també van renunciar a formar-hi part per considerar que l’òrgan que havia de posar ordre estava copat pels seguidors de Ciscar.

El 7 d’octubre, la gestora va aconseguir calmar els ànims al partit després de sortir escollit el candidat que havia proposat, Antonio Moreno, portaveu de les Corts, en substitució d’Asunción. Aquest últim va anunciar que abandonava la política, i no sense criticar la interferència de Madrid en l’autonomia de la federació del PSPV.

També en l’àmbit polític, el Bloc Nacionalista Valencià va decidir a primers d’octubre constituir-se en partit per presentar-se als comicis legislatius amb l’objectiu d’aconseguir un diputat al Congrés, i negociar amb els socialistes una llista conjunta al Senat.

En el capítol cultural, la qüestió de la llengua va seguir enfrontant la societat. La Universitat de València va haver d’indemnitzar a començaments d’any, 10 estudiants que no van poder rebre classes en català el curs 1996-1997, tot i que ho havien sol·licitat al matricular-se. I el conseller de Cultura, Manuel Tarancón, va afegir llenya al foc d’aquesta polèmica quan, el 12 de març, va ordenar en un acte públic, arrencar les etiquetes d’unes ampolles d’aigua envasades a Arbúcies perquè estaven escrites en català, i, a finals de mes, va emetre una ordre en la qual instava els inspectors d’ensenyament a fiscalitzar els professors de secundària “per si a les classes denominaven català al valencià”.

Amb motiu de la diada del 25 d’abril, a la ciutat de València es van manifestar unes 50.000 persones, convocades per Acció Cultural del País Valencià, en contra del nacionalisme d’Estat i de la limitació dels drets lingüístics. L’Institut d’Estudis Catalans, per la seva part, va anunciar al setembre que obriria seu al País Valencià l’any 2000, al marge del que passés amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que encara no s’havia creat tot i que populars i socialistes ho van acordar fa dos anys.

L’últim capítol polèmic el va tancar Zaplana, quan va condecorar el 9 d’octubre amb la medalla al “mèrit cultural” la periodista María Consuelo Reyna, històrica anticatalanista, que havia estat destituïda com a directora del diari Las Provincias dos mesos abans. En senyal de protesta pel guardó de Reyna, el rector de la Universitat de València, Pedro Ruiz, no va assistir a recollir la distinció que la Generalitat valenciana atorgava a la institució amb motiu del cinquè centenari de la seva fundació.