Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
Pierolapithecus Catalaunicus, més conegut com a Pau, un dels últims passats comuns entre goril·les, humans i ximpanzès

Vídeos Vídeos
L´homínid més antic de Catalunya
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Arquitectura, patrimoni, monuments, edificis singulars (130)
Científics, innovadors, investigadors (120)
Història, arqueologia (206)
Personatges Personatges
Bert Roberts (1)
David Alba (1)
Isaac Casanovas (1)
Jordi Galindo (1)
Mike Morwood (3)
Peter Brown (2)
Entitats Entitats
Museu Nacional de Ciències Naturals (3)
Universitat Rovira i Virgili (45)
61 lectures d'aquest article
400 impressions d'aquest article
Catalunya, 13 milions d’anys enrere
Paleontologia
Els descobriments paleontològics van ser especialment importants a Catalunya durant el 2004 a causa de la presentació i publicació de la troballa de l’esquelet d’un gran simi als Hostalets de Pierola, a l’Anoia. L’estudi dels ossos que s’havien descobert dos anys abans va permetre classificar l’individu, que va viure fa 12,5 o 13 milions d’anys, com un dels últims avantpassats comuns entre goril·les, humans i ximpanzés. La datació va fer que se situés aquest primat en el miocè inferior, un període clau en la separació entre humans i primats. L’esquelet complet va ser batejat amb el nom de Pierolapithecus Catalaunicus, àlies Pau, i hi havia indicis per creure que formava part de l’espècie de primats que va donar lloc a orangutans primer, i a goril·les, ximpanzés i humans posteriorment. En qualsevol cas, era segur que en Pau era l’avantpassat comú més pròxim que es coneixia fins al moment.

Les restes es van localitzar el 2002 quan els paleontòlegs David Alba, Isaac Casanovas i Jordi Galindo estaven seguint les obres d’un dipòsit a l’abocador de Can Mata, al terme municipal dels Hostalets de Pierola. Es van trobar el crani i 83 ossos més de l’esquelet d’un primat que va ser analitzat per paleontòlegs de l’Institut Paleontològic Miquel Crusafont de Sabadell dirigits per Salvador Moyà i Meike Köhler.

El Pierolapithecus Catalaunicus presentava característiques diferents de les de totes les restes trobades de la mateixa època, com ara la cara plana i la capacitat de caminar dret, trets que no tenien altres primats no antropomorfs, que es van separar abans d’aquesta branca evolutiva. Tots els exemplars trobats fins llavors a l’Àfrica, com el procònsol, eren quadrúpedes i tenien musell. A més en Pau presentava un tòrax ample i un canell amb gran capacitat de rotació, fets que també són característics dels grans micos antropomorfs i que els permeten enfilar-se als arbres.
L’esquelet també va revelar que en Pau era un mascle d’1,20 metres d’alçada i uns 35 quilos de pes que vivia als arbres i s’alimentava de fruita i possiblement d’alguns insectes i petits mamífers. Algunes marques trobades als seus ossos podrien apuntar que en Pau va morir devorat per algun depredador.

Aquesta troballa va ser de gran informació en els estudis de l’evolució, ja que va permetre donar una explicació a un període de l’evolució que fins llavors es mantenia a les fosques. Com van publicar els autors de les investigacions a la revista científica Science: “La identificació d’aquest avantpassat resol una de les grans incògnites que quedaven per descobrir sobre els nostres orígens: fins ara, com que les restes fòssils d’antropomorfs eren extremadament escasses, aquest primitiu avantpassat era inescrutable i desconeixíem la seva anatomia. [...] Amb la troballa d’en Pau, per primera vegada tenim evidències fòssils i sabem que va existir fa al voltant dels 13 milions d’anys”. A partir d’ara caldrà continuar amb les investigacions per poder reforçar la teoria evolutiva de Moyà i Köhler, confirmar l’origen africà del Pierolapithecus Catalaunicus i la seva migració de l’Àfrica cap a Europa a través del Pròxim Orient.

Sens dubte, aquesta troballa havia de ser una peça clau per aconseguir aclarir completament l’arbre evolutiu dels humans, com demostrava l’aportació de 60.000 dòlars que la Fundació Nacional de la Ciència dels Estats Units va fer per al període 2004-2007 a l’equip de paleontòlegs de Sabadell perquè no paressin les investigacions de l’evolució dels antropoides a homínids i humans.

Un altre descobriment rellevant en el camp de la paleontologia al llarg del 2004 va ser el d’un grup de científics australians encapçalats per Peter Brown, Mike Morwood i Bert Roberts, que van localitzar les restes fòssils d’una nova espècie d’homínid a la cova de Liang Bua de l’illa indonèsia de Flores, situada entre Timor i Sumbawa. L’espècie es va batejar amb el nom d’Homo floresiensis i hauria viscut fa tan sols 18.000 anys a l’illa, època en què ja havia aparegut l’Homo sapiens. Es van trobar un crani i un tros d’esquelet que corresponien a una femella plenament adulta d’un metre escàs i un volum cranial d’aproximadament 400 centímetres cúbics.

Aquestes mides eren molt inferiors als individus de la mateixa època, i per això es va establir la hipòtesi que probablement es tractava d’una espècie descendent de l’Homo erectus (com l’Homo sapiens i el de neandertal) que havia evolucionat aïlladament a Flores. Aquesta hipòtesi explicaria les reduïdes mides de l’individu trobat, ja que es coneix la tendència a disminuir les mides que tenen grans mamífers quan viuen en ecosistemes aïllats com els insulars, com és el cas dels elefants nans de Sicília o Malta.
Això demostraria que els homínids estan subjectes als mateixos processos biològics d’evolució que els mamífers, a qui a les illes els compensa disminuir la seva mida per l’absència de grans depredadors i pels recursos alimentaris limitats.

Aquesta troballa a més va obligar a reconsiderar antigues llegendes que els exploradors holandesos van sentir a l’arribar a l’illa, on els nadius parlaven de l’ebu gogo, una criatura nana que havia habitat Flores. Treballs posteriors van permetre descobrir fragments de set individus més amb característiques similars, fet que possibilitava descartar que la troballa fos un humà amb alguna patologia de nanisme.

Al voltant de l’esquelet es van trobar eines de pedra que van fer pensar als paleontòlegs que es trobaven davant d’una espècie d’homínids intel·ligents capaços de fabricar eines molt complexes tot i que el seu cervell era més petit que el dels ximpanzés. Alguns científics van postular, però, que les eines trobades podrien haver estat fetes per altres espècies que van habitar l’illa posteriorment, i recalcaven la importància de tirar endavant els estudis dels fòssils i les eines trobades per poder postular noves teories.

Es creu que aquesta espècie es va extingir fa uns 12.000 anys, quan a l’illa hi va haver una gran erupció volcànica que va fer desaparèixer la major part de la fauna i la flora local. Aquesta falta de recursos podria haver propiciat la desaparició de l’Homo floresiensis, però no es podia descartar tampoc que l’arribada de l’Homo sapiens a l’illa hi pogués tenir alguna cosa a veure.

El descobriment dels científics es va considerar un dels més importants en relació amb l’origen de la nostra espècie dels últims cent anys i va revolucionar els fonaments de la paleontologia, ja que va donar peu a pensar que la varietat d’espècies d’homínids podria ser molt més gran del que s’havia cregut fins ara, i que en moltes altres illes hi podrien haver evolucionat diverses espècies de manera aïllada.
En relació amb diferents espècies d’homínids, la revista Nature va publicar l’abril del 2004 un estudi de 350 dents de neandertals que confirmaven que aquests eren una espècie diferent de l’Homo Sapiens. L’estudi el va fer Fernando Ramírez, del Centre Nacional de Recerques Científiques de França, i José María Bermúdez de Castro, del Museu Nacional de Ciències Naturals. Els neandertals van viure a Europa fa 100.000 anys i es van extingir en fa 35.000, quan els humans ja hi havien arribat provinents d’Àfrica.
L’estudi va permetre obtenir informació rellevant sobre l’estatura i la forma de vida dels neandertals, però malauradament no va poder donar nova informació sobre els motius de la desaparició d’aquesta espècie.També el 2004 la campanya d’excavació d’Atapuerca va acabar amb bastant d’èxit: sis nous fòssils de l’espècie Homo antecessor, que reforçaven la hipòtesi que la nostra espècie és descendent directa d’aquesta espècie que va poblar la península Ibèrica fa 800.000 anys. S’hi van trobar un tros de parietal, dues falanges i tres peces dentals que van permetre deduir que els antecessor tenien un esquelet gràcil molt semblant al nostre, i molt allunyat de la robustesa de l’esquelet dels neandertals.
L’últim fet remarcable en paleontologia el 2004 va ser la troballa al jaciment del camp dels Ninots, a Caldes de Malavella, de l’esquelet sencer d’un bòvid que va viure fa més d’un milió d’anys. Aquesta troballa va reforçar el jaciment com un dels més excepcionals d’Europa. L’any passat ja s’hi havien documentat els senyals més antics de la presència d’homínids a Catalunya, des del plistocè inferior al mitjà. Els paleontòlegs, dirigits pel mateix equip que investiga a Atapuerca i a l’Abric Romaní de Ca+L891pellades, asseguraven: “Buscàvem una agulla en un paller i l’hem trobada”. L’esquelet va ser retirat amb cura junt amb el bloc d’argila on havia quedat deposat i s’analitzarà als laboratoris de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona (URV) per precisar-ne la datació.