Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
El retorn dels papers de Salamanca semblava proper després del dictamen de la Comissió d´experts

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Papers de Salamanca (89)
Relacions Espanya-Catalunya (750)
Personatges Personatges
Antoni de Senillosa i Gros (5)
Carles Quevedo (2)
Carmen Alborch (31)
Carmen Calvo (23)
Federico Mayor Zaragoza (18)
Felipe González (226)
Jaime Mayor Oreja (90)
Joan Rigol (48)
José Luis Rodríguez Zapatero (808)
Josep Benet (16)
Josep Cruanyes (14)
Julià Garcia (2)
Julián Lanzarote (7)
Manuel Fraga Iribarne (66)
Mariano Rajoy (296)
Mercè Iglesias (2)
Montserrat Milian (2)
Ricardo de la Cierva (3)
Toni Strubell (15)
Entitats Entitats
Ajuntament de Salamanca (9)
Archivo de Salamanca (28)
Comissió de la Dignitat (38)
Parlament de Catalunya (723)
Partit Popular (1639)
Senat de l`Estat Espanyol (118)
UNESCO (89)
Universitat de Salamanca (5)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estat Espanyol (1908)
38 lectures d'aquest article
10 impressions d'aquest article
Llum verda per al retorn
‘Papers de Salamanca’
Els últims dies del 2004 una comissió d’experts creada conjuntament entre l’Estat i la Generalitat va dictaminar que calia tornar a Catalunya els anomenats papers de Salamanca, que eren a l’Archivo General de la Guerra Civil de Salamanca. Un arxiu format per documentació requisada per les tropes franquistes a mesura que anaven ocupant territoris durant la Guerra Civil Espanyola del 1936-1939. Una part substancial del fons de l’Archivo eren documents requisats a la Generalitat de Catalunya i a diverses institucions i famílies catalanes, que havien reivindicat els documents dels quals es consideraven legítims propietaris.

La reivindicació de la devolució d’aquests documents per part de les institucions catalanes va començar el 1978, quan Josep Benet va fer una primera interpel·lació al Senat sobre la qüestió. El 1980, Antonio de Senillosa va acordar en una iniciativa parlamentària amb Manuel Fraga i Ricardo de la Cierva una devolució discreta de la documentació. Però el canvi de govern a Catalunya el 1980 va servir per retardar el retorn i per convertir el tema en una qüestió política, cosa que va fer impossible la devolució discreta que exigia el govern espanyol.

En una segona ocasió, l’any 1995, la ministra Carme Alborch va proposar al consell de ministres la devolució de l’arxiu, però la reacció de l’Ajuntament de Salamanca i la dimensió política que la qüestió estava adquirint van tornar a impossibilitar el retorn d’aquests papers a Catalunya. Va ser l’ocasió en què el retorn es va veure més a prop.

L’any 2002 es va iniciar una nova reivindicació dels papers, però aquest cop la lluita pel retorn dels papers catalans va estar dirigida per una entitat sorgida de la societat civil amb aquesta finalitat, la Comissió de la Dignitat, que estava integrada per personalitats d’àmbits com ara l’arxivística, la història, la política i les arts i que el mes de juny d’aquell any va organitzar una presentació solemne del suport internacional rebut en favor del retorn immediat de la documentació espoliada. El secretariat de la Comissió estava format per Toni Strubell, Julià Garcia i Montserrat Milian, que al llarg del 2002 van organitzar diversos actes reivindicatius i van viatjar dues vegades a Salamanca per exposar davant la seva població la posició de la societat catalana i per explicar les raons que motivaven Catalunya a demanar el que era seu. La Comissió de la Dignitat va organitzar actes a la Universitat de Salamanca i va recórrer els carrers de la ciutat donant explicacions, però no va obtenir l’audiència de les autoritats locals. El seu esforç tampoc es va veure compensat pel govern espanyol, el portaveu del qual, Mariano Rajoy, va donar per tancat el debat, quan va afirmar que els papers no s’havien de moure d’on eren.

El 2003 el tema seguia amb la negativa per part del govern espanyol i amb la insistència per part de les institucions catalanes. Va ser aleshores quan Mercè Iglesias i Carles Quevedo van dur a terme una investigació exhaustiva de les parts de l’arxiu on hi havia els documents catalans i van detectar-ne 1.957 lligalls, en lloc dels 507 que eren els únics inventariats fins llavors. Aquesta investigació va servir per invalidar l’argument contra el retorn basat en la desconeixença real dels fons.

L’any 2004 va començar amb bon peu per al retorn dels papers, ja que amb l’arribada de José Luis Rodríguez Zapatero a la presidència del govern espanyol semblava que aquest es veuria obligat a fer efectiva la restitució dels papers a Catalunya a què s’havia compromès Felipe González a les acaballes de la seva presidència, el març del 1995, i que mai va complir el govern del Partit Popular. Després d’una petició del govern català en aquest sentit, Zapatero va prometre que oferiria una solució abans de final d’any. El 30 d’abril es va presentar a Carmen Calvo, ministra espanyola de Cultura, la Segona Declaració de la Comissió de la Dignitat en la qual s’exigia el retorn immediat dels papers de Salamanca i es recordava que totes les forces polítiques catalanes menys el PP recolzaven el retorn, cosa que suposava el 88% del sufragi català. L’advocat de la comissió, Josep Cruanyes, va anunciar que una resposta negativa portaria el cas als tribunals, que haurien de decidir si el dret de la propietat del govern espanyol sobre els papers era legítim.

Tot aquest moviment va fer reaccionar l’Ajuntament de Salamanca, dirigit en solitari pel PP, que el maig del 2004 va iniciar una campanya que incloïa una recollida de signatures en contra del retorn, la realització de 2.500 cartells i 11.000 adhesius. A més, l’alcalde, Julián Lanzarote, va decidir penjar una pancarta de 14 metres a la balconada de l’Ajuntament amb el lema: “Arxiu de la Guerra Civil. Salamanca per la unitat. Perquè no es perdi res”. La premsa local també es va afegir a la campanya amb la publicació diària de pàgines senceres sobre l’Archivo. La cúpula del PP va recolzar la iniciativa salmantina, i Jaime Mayor Oreja va afirmar que si calia aniria a Brussel·les a defensar la unitat de l’Archivo.

Des de la reunió de Carmen Calvo amb la Comissió de la Dignitat semblava que hi havia una bona perspectiva per al futur dels documents, però al setembre es van reunir Rodríguez Zapatero i Julián Lanzarote i la conclusió a què es va arribar va ser que es podrien retornar “alguns papers que no tenen relació amb la Guerra Civil”. Òbviament aquest acord no va satisfer ningú, i la Comissió per la Dignitat va decidir posar en marxa l’operació retorn a la tardor del 2004 tot cridant a la mobilització de la societat civil i política per la devolució dels papers.

Per mirar de resoldre la controvèrsia, es va crear una comissió d’experts que havia d’estudiar i proposar solucions per a la devolució. L’exdirector general de la UNESCO Frederic Mayor Zaragoza i l’expresident del Parlament de Catalunya Joan Rigol (com a representant de la Comissió per la Dignitat) van formar part d’aquesta comissió de disset membres on també hi havia historiadors, membres de la Real Academia de la Historia, advocats i arxivers. La comissió es va reunir per primer cop el 21 d’octubre del 2004 i pretenia treballar amb discreció fins a arribar a emetre un dictamen abans de finals d’any. Aquest va arribar finalment el 23 de desembre del 2004. El dictamen del comitè d’experts deia que era prioritari el dret de les víctimes de l’espoliació franquista, i considerava “justes i legítimes” les reclamacions dels papers i demanava el seu retorn a Catalunya. La decisió va ser recolzada per catorze dels disset membres de la Comissió, i els altres tres es van abstenir. Només faltava la ratificació per part del ministeri de Cultura, que, a finals de desembre, va anunciar que assumia el dictamen dels experts i va assegurar que el retorn es faria efectiu en un termini de pocs mesos. Però caldria vèncer encara algunes resistències, com la de l’alcalde de Salamanca, que va assegurar que de la ciutat “no en sortirà cap paper”, mentre que l’Ajuntament i la Junta de Castella i Lleó anunciaven una campanya política i judicial per impedir-ne el retorn.