Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
La nova regulació

Sánchez i Petit, secretaris de la Coordinadora Gai-Lesbiana, davant la seu del PP

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Models de família, parelles de fet, homosexualitat (80)
Poder legislatiu i lleis (992)
Tercera edat, jubilació, pensions (56)
Personatges Personatges
Jordi Petit (5)
Jordi Pujol i Soley (858)
Josep Antoni Duran i Lleida (311)
Karol Józef Wojtyła (186)
Núria de Gispert (49)
Entitats Entitats
Coordinadora Gai-Lesbiana de Catalunya (5)
El Vaticà (67)
Parlament de Catalunya (723)
Unió Democràtica de Catalunya (194)
57 lectures d'aquest article
130 impressions d'aquest article
Una llei per a les unions estables
Parelles de fet
Catalunya es va convertir del 30 de juny del 1998 en la primera comunitat autònoma de l’Estat espanyol i en un dels pocs països europeus que revestia de caràcter legal les unions de parelles de fet, tant heterosexuals com homosexuals. La Llei d’Unions Estables de Parella va ser aprovada aquell dia al Parlament de Catalunya amb els vots a favor de tots els grups, excepte el Partit Popular (PP), que s’hi va oposar frontalment.

La normativa, pionera i progressista, havia estat impulsada per la consellera de Justícia de la Generalitat, Núria de Gispert, membre d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC), després de constatar que en els últims anys “s’ha apreciat un augment de les parelles heterosexuals estables, com també de les homosexuals” que ha motivat entre els catalans “una opinió majoritària a favor que es faci una regulació legal d’aquestes unions”. La llei establia uns deures als membres d’aquests tipus d’unions amb l’objectiu de “pal•liar les situacions injustes que puguin derivar-se dels casos de ruptura i protegir el més feble”, va recalcar De Gispert, que al llarg de l’any que va durar l’elaboració de la llei va arribar a acceptar el 90% de les esmenes presentades pels grups d’esquerres, situació que va modificar substancialment el projecte inicial.

Segons el Departament de Justícia, abans d’aprovar-se la llei a Catalunya hi havia censades oficialment més de 125.000 parelles heterosexuals i unes 12.000 homosexuals, tot i que ja es preveia que el nombre real era molt més elevat. Els col•lectius homosexuals de Catalunya van rebre la normativa com “una victòria a mitges”. Jordi Petit, secretari de la Coordinadora Gai-Lesbiana assenyalava que, tot i estar contents, “no ens han regalat res. Ja fa molt de temps que això s’hauria hagut de legislar”. Mentrestant, els representats de l’Església responien a la norma amb una dura condemna i l’Arquebisbat de Barcelona manifestava que l’equiparació de les parelles de fet als drets de les famílies i matrimonis “crearà confusió en els referents socials”.

La llei complementària, que no va ser inclosa dins el Codi de Família, fixava unes condicions comunes per als dos tipus d’unions reconegudes. S’establia que, en cas de trencament de la parella, el membre que tingués una retribució insuficient podria reclamar una pensió o una compensació econòmica i es contemplava el dret a la tutela de la parella si un dels dos membres quedés incapacitat. Els funcionaris podien gaudir de gairebé els mateixos drets que els matrimonis i també es podria reclamar una jornada reduïda en el supòsit que s’hagués de tenir cura de la parella perquè aquesta patís una malaltia o incapacitat.

Però la normativa era fins i tot més generosa amb les unions homosexuals que amb les heterosexuals, ja que als homosexuals només els calia un document signat davant de notari per formalitzar la parella, mentre que els heterosexuals havien de demostrar una convivència mínima de dos anys o tenir fills en comú per poder emparar-se a la llei. En cas de mort sense testar, el membre de la parella homosexual que hagués sobreviscut podria rebre una quarta part del valor de l’herència i tenia dret a heretar els mobles i estris comuns de la casa i quedar-s’hi a viure un any més, si era de propietat, o a subrogar-ne el lloguer, condicions aquestes que també valien pels heterosexuals.

La normativa no podia regular en assumptes com la declaració conjunta de la renda o en les pensions de viduïtat, ja que les qüestions fiscals eren d’àmbit estatal i la Generalitat no hi tenia competències. Pel que fa a les adopcions, es reconeixia el dret a les unions heterosexuals, però no a les homosexuals. El col•lectiu de gais i lesbianes van declarar que se’ls continuava marginant com a família i els grups d’esquerra del Parlament de Catalunya -PSC, IC-EV i ERC- van assegurar que es continuarien reclamant “el mateixos drets” per a tothom, “sigui quina sigui la seva orientació sexual”.

La normativa catalana va entrar en vigor el 23 de octubre, tres mesos després d’haver estat aprovada al Parlament, mentre, al mateix mes, s’aturava al Congrés dels Diputats el debat sobre la possibilitat de regular les parelles de fet. El contingut de les propostes presentades pel PP no s’ajustaven de bon tros al text aprovat pel Parlament i, en aquest sentit, CiU ja els va avançar que no acceptarien una llei de “rebaixes” per a la resta de l’Estat.

Els altres països que el 1998 tenien lleis similars eren Dinamarca (que fins i tot permetia el casament d’homosexuals), Noruega, Suècia, Islàndia, Groenlàndia i Holanda, país on el 12 de desembre de 1998 el govern va aprovar un projecte de llei que equiparava el matrimoni civil homosexual a l’heterosexual, i permetia fins i tot l’adopció. A Hongria el Tribunal Suprem també avalava aquests tipus d’unions, però no s’havia desenvolupat cap llei per regular-ne el reconeixement jurídic. També a França es va intentar promulgar una llei similar a la catalana, però finalment no es va aprovar per l’absència de diversos diputats socialistes en el moment de la votació. Per contra, al món encara hi havia 80 països en què l’homosexualitat era il•legal i es castigava, fins i tot amb la mort, en especial a les àrees d’influència musulmana. En canvi, només 14 països, entre ells Espanya, castiguen la discriminació com a conseqüència de l’orientació sexual.

El mateix dia que entrava en vigor la llei a Catalunya, el Papa Joan Pau II va realitzar una de les crítiques més dures que mai no havia dut a terme contra les unions de fet, en el decurs de la Trobada Internacional de Polítics i Legisladors d’Europa, que van participar en un seminari sobre la família al Vaticà. Jordi Pujol, present a l’acte, va haver d’escoltar del Papa que “igualar al matrimoni altres formes personals de relació és una decisió greu que perjudica la institució conjugal i familiar”. I afegia: “No es pot subordinar mai la dignitat de les persones i la família a simples elements polítics o econòmics, i menys a les simples opinions d’eventuals grups de pressió”.

L’endemà, durant la seva intervenció en el seminari sobre la família, Pujol, va contestar: “No sé com respondrem davant de Déu quan ens cridi a la seva presència, però la realitat social obliga moltes vegades al polític a prendre decisions que potser no comparteix...i les realitats socials són les que són, i el polític no en pot prescindir”. També el líder democratacristià Josep Antoni Duran i Lleida es va pronunciar sobre la qüestió, i va argumentar: “Els que no estan en el marc de la família ideal que defensa Unió Democràtica, també són fills de Déu”, per aquest motiu UDC “va votar a favor de la llei, i ho tornaríem a fer”.

A l’acabar l’any, el 16 de desembre el ple del Parlament de Catalunya va aprovar per unanimitat una nova llei capdavantera a l’Estat per regular, aquest cop, la convivència de les persones que vivien juntes sense ser família ni mantenir cap relació sentimental. La llei preveia diversos mecanismes per protegir els membres de la unió amb menys recursos econòmics i estava pensada de forma especial per a les persones de la tercera edat que decidissin viure en un mateix domicili compartint despeses i ajudant-se mútuament, i reconeixia un màxim de quatre membres sense parentiu. En cas de mort d’un dels membres de la unió, els seus hereus haurien de passar una pensió alimentària durant un període màxim de tres anys als companys que sobrevisquessin, sempre en cas que depenguessin econòmicament del difunt. I si la persona morta fos propietària de l’habitatge que ocupava la unió, els altres membres disposarien d’un termini de sis mesos per abandonar-lo. Finalment, si la unió s’extingia per altres causes que la mort, el membre o membres que haguessin treballat per als altres tindrien dret a una compensació econòmica si es demostrés que hi havia hagut una desigualtat econòmica que impliqués un enriquiment injust.

La consellera de Justícia, Núria de Gispert, que havia presentat el projecte de llei davant el ple, va destacar que a Catalunya hi havia 54.000 llars integrades per dues o més persones sense lligams afectius i que l’objectiu de la llei era bàsicament proteccionista. De Gispert, també va informar que, si bé en un principi s’havia pensat incloure a la llei l’acollida de persones grans, finalment s’havia segregat per disparitat d’opinions amb l’oposició i que seria objecte d’una llei independent, que regularia els casos de parelles joves que acollissin vells amb els que no hi tinguessin cap mena de parentiu.