Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1996

Imprimir    Recomanar article
Aleix Vidal-Quadras es va acomiadar de la presidència del PP català al congrés de setembre

Les declaracions de Vidal-Quadras van motivar la seva substitució per Alberto Fernández

Articles dependents
Alberto Fernández
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Partits polítics i entitats (1853)
Relacions Espanya-Catalunya (750)
Personatges Personatges
Alberto Fernández Díaz (88)
Aleix Vidal-Quadras (83)
Ángel Acebes (74)
Antonio Valero (1)
Dolors Montserrat (18)
Jorge Fernández Díaz (15)
José María Aznar (620)
Josep Piqué (189)
Josep Maria Trias de Bes (9)
Entitats Entitats
Convergència i Unió (1824)
Partit Popular (1639)
105 lectures d'aquest article
31 impressions d'aquest article
El relleu de Vidal-Quadras
Partit Popular
Tots els partits del Parlament de Catalunya van aprofitar la tardor del 1996 per celebrar els seus congressos. En el cas del Partit Popular, els grans esdeveniments es van produir a l'estiu. Tot havia començat l'endemà de les eleccions del 3 de març, quan el llavors president del PP a Catalunya, Aleix Vidal-Quadras, va manifestar als seus col·laboradors més pròxims que el resultat era "el pitjor possible".

Era un resultat que forçava el PP a pactar amb els partits nacionalistes i que, per tant, deixava malparat qui havia fet de l'enfrontament sistemàtic amb CiU l'eix de la seva política. Una política que havia donat bons resultats a les eleccions del 19 de novembre de 1995 al Parlament de Catalunya, però que va ser arraconada a la campanya del 3 març, quan la direcció espanyola del PP va designar Josep Maria Trias de Bes com a cap de llista.

Des d'un primer moment va ser clar que la nova situació deixava fora de joc la direcció del PP a Catalunya, que va quedar marginada de les negociacions del pacte d'investidura entre PP i CiU i que, posteriorment, no va poder col·locar cap dels seus homes al govern. L'únic ministre català era Josep Piqué, un independent considerat pròxim a CDC, i el militant del PP català que va aconseguir un càrrec més important, subsecretari d'Estat per a les Administracions Territorials, era Jordi Fernández Díaz, un dels més destacats oponents a la política de Vidal-Quadras. A més, el pacte per la investidura d'Aznar i la governabilitat obligaven pràcticament el PP a donar suport a CiU al Parlament sense obtenir-ne cap contrapartida.

Aleix Vidal-Quadras va decidir forçar la situació i aclarir el panorama abans del congrés. Es va enfrontar obertament a la cúpula del seu partit, acusant-la d'haver-se entregat al nacionalisme català per aconseguir el poder. Vidal-Quadras va cavar la seva tomba política el 6 d'agost, en una conferència a la Universitat Menéndez Pelayo de Santander, on va atacar durament els nacionalismes identitaris de CiU i PNB, que considerava un dels "problemes més greus i insidiosos" que ha d'afrontar la democràcia.

Davant les crítiques nacionalistes, que ja s'esperava, la direcció del PP no li va oferir el suport en què confiava. Ben al contrari, els màxims dirigents del PP li van recriminar les seves paraules, i el president del partit i del govern, José Maria Aznar, es va negar a rebre'l malgrat les seves insistents demandes .
El 2 de setembre, Vidal-Quadras va renunciar a presentar-se a la reelecció com a president del PP a Catalunya. Va presentar la renúncia al coordinador general del Partit, Àngel Acebes, aclarint que acatava les instruccions que Aznar li havia fet arribar.

Des d'uns dies abans que es fes pública la renúncia de Vidal-Quadras i fins a la vigília del congrés, el PP català va viure una desbocada activitat interna. Els diferents sectors intentaven no perdre poder, però, per damunt de tot, tothom estava pendent del que podia decidir la direcció estatal. De fet, el PP català sempre havia disposat de poca autonomia. El mateix Vidal-Quadras havia obtingut el lideratge del PP a Catalunya el 1991 per una imposició personal d'Aznar, contra la voluntat majoritària dels militants, que donaven suport a Jordi Fernández Díaz.

El 1996 la capacitat de decisió del carrer Gènova de Madrid no va ser menor, però sí menys evident. Després d'especular-se amb altres noms, Alberto Fernández Díazes va convertir en el candidat oficial. Dos candidats més van optar al càrrec en el 8è congrés del PP a Catalunya: el vidalquadrista Antonio Valero, i Juan José Aizcorbe, procedent de l'extrema dreta. Alberto Fernándezva integrar alguns vidalquadristes moderats a la seva llista, trencant la unitat d'aquest sector.

El 28 de setembre, Alberto Fernández Díaz es va convertir en el tercer president regional del PP a Catalunya, amb el 72 per cent dels vots, mentre que Valero n'obtenia el 19 per cent. Tot i l'àmplia majoria, no es podia parlar de derrota del vidalquadrisme, ja que significats partidaris de l'exlíder anaven a la llista oficialista.

A llista de Fernández hi havia tres històrics de l'oposició a Vidal-Quadras: Jordi Fernández, expresident, Enric Lacalle i Manuel Milián. Però també va integrar Emili Àlvarez, Armand Querol i Sergio Gómez Alba. El tarragoní Rafael Luna seria el secretari general substituint Simó Pujol. També va sortir reforçat Josep Curto que, com que Alberto Fernández no era diputat al Parlament, es va convertir en president del Grup Parlamentari. El lloc de portaveu el va cobrir la diputada Dolors Montserrat.

Fernández es va definir com un candidat "de consens i integració", i va assegurar que faria una política de "mà estesa a tots aquells que vulguin col·laborar des de la lleialtat en el projecte de José Maria Aznar. Es va comprometre a seguir treballant per la unitat del partit, la integració i el consens, i va proposar una política d'oposició "responsable" al govern de la Generalitat. També va apostar pel bilingüisme i va assegurar que l'actitud del PP seria constructiva, però que no acceptaria la política de la Generalitat "com un dogma de fe".

Per la seva banda, Aleix Vidal Quadras va aprofitar el temps que li va donar el congrés per acomiadar-se, i va recalcar que no se n'anava del món de la política i que, "em costi el que em costi", pensava mantenir la seva lluita perquè la societat catalana no es quedi "indefensa" si el seu partit queia en el "silenci acomodatici" i claudicava davant els nacionalistes per falta "d'ambició moral". Entre els aplaudiments dels seus partidaris, Aleix Vidal-Quadras va fer un discurs apocalíptic que plantava cara al líder estatal del PP. Es va cuidar de presentar la seva renúncia com una imposició, dient que es produïa "en contra de la meva voluntat i, fins on estic informat, de la majoria dels nostres militants i votants". Va advertir que acceptava la claudicació com a acte de disciplina, i fins i tot va qüestionar la legitimitat del congrés, que va definir com a "mer acte administratiu".

Vidal-Quadras va deixar clar també que pensava mantenir els seus escons de diputat al Parlament i de senador, i el lloc que li corresponia a la direcció del partit com a president sortint. La setmana següent, Aleix Vidal-Quadras va ser rellevat com a president del PP al Parlament, i va demanar una compensació econòmica d'uns tres milions de pessetes per aquest motiu.