Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1997

Imprimir    Recomanar article
El president Fujimori va dirigir personalment l'alliberament dels ostatges en mans de l'MRTA

Els segrestadors de l'MRTA van retenir els ostatges durant 126 dies

Una vegada acabat l'assalt, Fujimori va anar personalment a identificar els guerrillers morts

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Drets humans (136)
Escàndols polítics (441)
Guerres, conflictes armats, cops d`Estat (388)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
segrestos, robatoris, violacions, tortures, alliberaments (234)
Terroristes (68)
Personatges Personatges
Alberto Quepín Vidal (1)
Alberto Fujimori (38)
Fidel Castro (78)
Hugo Avellaneda (1)
Juan Briones Dávila (1)
Leonel Fernández (5)
Néstor Cerpa Cartolini (2)
Roli Rogas (1)
Ryutaro Hashimoto (16)
Vladimiro Montesinos (12)
Entitats Entitats
Govern del Perú (7)
Moviment Revolucionari Tupac Amaru (19)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Perú (42)
31 lectures d'aquest article
20 impressions d'aquest article
Entre Fujimori i l'MRTA
Perú
La matinada del dimarts 22 d’abril de 1997, 140 militars de les tropes d’elit peruanes van rebre l’ordre d’acabar amb el segrest dels 72 diplomàtics i representants internacionals que romanien captius del Moviment Revolucionari Tupac Amaru (MRTA) a la residència de l’ambaixador japonès a Lima, en una acció que havia començat el 17 de desembre de l’any passat amb el segrest de més de 500 persones.

L’acció militar, ordenada directament pel president del país, Alberto Fujimori, era el darrer pas d’una operació destinada a posar fi al segrest que ja durava 126 dies i coneguda com a operació Chavín de Huántar, en estar prevista la construcció d’uns corredors soterranis, a la manera de les construccions indígenes, per facilitar el pas dels militars i la col·locació de càrregues explosives sota el terra del saló principal de la residència de l’ambaixador japonès. Unes setmanes abans la policia peruana havia aconseguit introduir una ràdio a l’interior de la residència per comunicar-se amb els ostatges i saber dels moviments dels 13 guerrillers de l’MRTA i del seu líder, Néstor Cerpa Cartolini, comandante Evaristo.

L’acció militar del 22 d’abril, dirigida personalment per Fujimori des d’un edifici proper a la residència, va durar poc més de mitja hora i va acabar amb la mort dels 14 guerrillers i d’un dels ostatges, el magistrat Carlos Guisti. La resta van ser alliberats, produint-se també la mort de dos policies i un total de 23 ferits. El president Fujimori, enfundat en un armilla anti-bales, va recórrer l’escenari dels fets, comprovant l’eficàcia i efectivitat de la feina feta pels seus homes, procedint a la identificació dels guerrillers: 4 homes, 8 joves i 2 noies.

El segrest havia estat planificat i dirigit pel comandante Evaristo, responsable de les dues accions més conegudes de la història de l’MRTA, la presa d’ostatges de la Internacional Socialista el 1986 i del bombardeig del Palau Presidencial de Lima el 1987, i considerat l’estrateg del moviment i mà dreta de l’ideòleg tupacamaru, Hugo Avellaneda. Amb aquest segrest, l’MRTA pretenia aconseguir l’alliberament dels 442 militants de l’organització que complien condemna a les presons peruanes.

L’assalt a la residència de l’ambaixador japonès a Lima i la mort dels 14 guerrillers va tirar per terra tots aquests plans i va suposar la pràctica desaparició del MRTA. Després de la mort del comandante Evaristo i els seus homes, amb prou feines quedaven en llibertat un centenar de militants de l’MRTA, dispersos per la selva, mentre Hugo Avellaneda va desaparèixer del panorama, incapaç de reorganitzar els seus efectius.

En canvi, per a Fujimori, l’operació va ser un èxit que li va permetre salvar una situació molt compromesa que ja havia provocat la dimissió del ministre de l’Interior Juan Briones Dávila i la del cap de la policia nacional Alberto Quepín Vidal. Fujimori va experimentar també una espectacular recuperació de la popularitat perduda els anys anteriors i, segons les enquestes, va arribar a índexs d’acceptació del 67%. Els seus principals detractors eren les organitzacions pro-Drets Humans, que van criticar els mètodes expeditius emprats en l’assalt a la residència. Segons aquests organitzacions tret dels cossos d’Ernesto Cerpa Cartolini i del seu lloctinent Roli Rogas, els familiars dels guerrillers morts no van poder recuperar els cadàvers dels guerrillers i dos dels guerrillers van ser assassinats a boca de canó mentre imploraven pietat.

Fujimori va negar totes aquestes acusacions en una entrevista que li va fer el 26 d’abril la cadena nord-americana de televisió CNN, recordant a l’opinió pública mundial totes les accions endegades pel seu govern per trobar una sortida pacífica al conflicte, que van incloure viatges de Fujimori a la República Dominicana i a Cuba per demanar als presidents d’aquests països, Leonel Fernández i Fidel Castro, que acollissin els guerrillers si s’arribava a una solució negociada.

Fujimori va recalcar també que va ser l’oposició dels guerrillers a acceptar marxar del país el que va impossibilitar que aquestes iniciatives, com van demostrar les declaracions fetes pel comandante Evaristo el 4 de març: “La nostra primera prioritat es quedar-nos a la nostra terra, aquest és el camí que hem escollit per lluitar al costat del nostre poble i no renunciarem a l’exigència que el govern peruà alliberi els 442 presos de l’MRTA.”

La polèmica sobre la manca de respecte als Drets Humans va decréixer després que el primer ministre japonès, Ryutaro Hashimoto, visités el Perú el 10 de maig, amb l’objectiu de transmetre personalment al president Alberto Fujimori l'agraïment del seu govern per haver salvat la vida als 19 ostatges japonesos. Hashimoto va lamentar la mort dels dos oficials peruans, als que va concedir a títol pòstum la medalla del Sol Naixent, la més alta distinció militar del Japó. En acabar la reunió, ambdós mandataris van llegir un breu comunicat de premsa conjunt on ratificaven les bones relacions entre els dos països i es plantejaven de potenciar el grau tradicional de col·laboració.

Els efectes positius de la resolució de la crisi dels ostatges es van notar ben aviat en l’economia i la marxa general del país, que feia tres anys que anava cap amunt, amb un índex consolidat de creixement del 5% i amb una borsa mínimament activa, que després de l’alliberament dels ostatges havia crescut una mitjana d’un 50% des de principis d’any. Segons els especialistes, aquestes bones circumstàncies econòmiques eren el reflex de la dictadura civil organitzada per Fujimori el 1993 amb el suport del cap del Servei d’Intel·ligència Nacional (SIN), Vladimiro Montesinos, i del cap d’estat major de l’exèrcit, Nicolás Hermoza, per endegar un procés de liberalització econòmica sense precedents en el país.

Els opositors de Fujimori, però, van intentar el mes de juliol de desacreditar la seva imatge en fer públics uns documents on suposadament es demostrava el seu origen japonès, el que d’acord amb la Constitució del Perú, invalidaria la seva capacitat per a l’exercici de càrrecs públics. La denúncia va ser desmentida oficialment, al•legant que els documents presentats per la revista Caretas impulsora de la denúncia havien estat falsejats. Els més crítics, però, afirmaven que les proves definitives de l’origen japonès de Fujimori les tenia Montesinos i que això li permetia fer-li xantatge i exercir el poder des de l’ombra. Els cinc canvis ministerials fets el 17 de juliol a les carteres de Defensa, Relacions Exteriors, Interior, Justícia i Pesca van incrementar les denúncies de l’oposició en el sentit que el veritable poder estava en mans dels col•laboradors militars del president.

Superat aquest episodi, el 25 de novembre, Fujimori va encapçalar la delegació peruana que aquest dia es va entrevistar amb els responsables governamentals d’Equador a Brasília per tractar els problemes fronterers entre els dos països que el 1995 havien provocat una guerra. A les converses, l'accés equatorià al riu Amazones va constituir el principal punt de fricció, la decisió sobre el qual va ser posat, finalment, en mans d’una comissió de garants, formada per Estats Units, Brasil, Xile i Argentina. Aquesta comissió va iniciar els seus treballs en base a l’anomenat Protocol de Rio del 1942, que va fixar històricament la demarcació fronterera entre Perú i Equador i suggeria l’establiment de recíproques concessions per afrontar els problemes puntuals que poguessin sorgir en endavant.