Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
Alberto Fujimori, envoltat de militars.

Toledo, envoltat dels seus partidaris, celebra el triomf en la primera volta electoral.

Articles dependents
Alejandro Toledo
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Corrupció, frau i suborn (505)
Eleccions i processos electorals (1758)
Personatges Personatges
Alberto Fujimori (38)
Alberto Kouri (1)
Alejandro Toledo (23)
Fernando Olivera (1)
Francisco Tudela (3)
Javier Pérez de Cuéllar (5)
Ricardo Márquez (1)
Valentín Paniagua (3)
Vladimiro Montesinos (12)
Entitats Entitats
Front Independient Moralitzador (Perú) (1)
Govern del Perú (7)
Perú Possible (7)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Perú (42)
34 lectures d'aquest article
La fuga de Fujimori dóna la presidència a Toledo
Perú
El 9 d'abril del 2000, Alberto Fujimori, popularment conegut com el Chino, es va presentar a la reelecció a la presidència del Perú en uns comicis farcits d'irregularitats, que confirmaven el caire dictatorial que havia pres el seu mandat, sobretot des que el 1997 dirigís personalment la liquidació dels guerrillers que van participar en el segrest durant vuit mesos de 72 diplomàtics i representants internacionals a la residència de l'ambaixador japonès a Lima.

A la sortida dels col•legis electorals, les enquestes van donar com a guanyador en la primera volta el candidat opositor i líder de la coalició Perú Possible, Alejandro Toledo, amb una amplíssima majoria de vots. Tots els observadors coincidien en què la victòria de l’oposició era clara, tan clara, que els resultats oficials que inicialment atribuïen la victòria a Fujimori, van haver d’acabar reconeixent la derrota del president, però això sí, sense que cap candidat hagués arribat oficialment al 50% necessari per evitar una segona volta electoral. En mig de constants manifestacions populars contra el frau perpetrat per Fujimori, Toledo va advertir que no acceptaria anar a la segona volta si no era en presència d’observadors imparcials que garantissin la total transparència del procés electoral.

Com que no es van donar aquestes condicions, Toledo va retirar la seva candidatura a la segona volta prevista pel 28 de maig, va acusar Fujimori de frau i va instar la població a no votar, alhora que proclamava la fi del règim del Chino (“si surt elegit no durarà un any”, va dir) i del seu cap de contraespionatge i assessor, Vladimiro Montesinos , a qui va invitar a “començar a buscar feina en un altre lloc”.

Com que al Perú votar és obligatori i no fer-ho és castigat amb una multa de 35 dòlars, el dia de les eleccions el gruix de peruans partidaris de Toledo van recórrer al subterfugi d’invalidar les butlletes de Fujimori, les úniques presents als col•legis electorals. Però, tot i haver-se invalidat amb aquest procediment un terç de les butlletes emesses, el 31 de maig Fujimori es va autoproclamar president del Perú. Només a Lima, les protestes populars van provocar centenars de detencions i desenes de ferits. La deslegitimació del règim peruà era evident, tant als ulls de la seva pròpia població com als dels principals organismes internacionals.

El 28 de juliol, dia de la presa de possessió com a president de Fujimori, les salves d’honor es van barrejar amb els gasos lacrimògens al carrer. Grups de joves manifestants van calar foc a diversos edificis oficials per protestar contra l’inici del tercer mandat del Chino, que no es va avenir a fer cap concessió a Perú Possible. En el seu discurs, Fujimori va prometre fer del Perú un país industrialitzat, acabar amb la pobresa estructural i resoldre les assignatures democràtiques pendents. Els diputats opositors van qualificar de cinisme la proclama presidencial i van abandonar el Parlament, corejant consignes com “no a la dictadura” i “majoria comprada”, referint-se a la possible compra del vot d’alguns diputats opositors per part del règim.

L’escàndol de la compra de vots es va confirmar a mitjan de setembre quan el líder del Front Independient Moralitzador, Fernando Olivera, va aportar la prova documental d’un vídeo que demostrava el suborn de Vladimiro Montesinos al diputat opositor Alberto Kouri. Mentre, el líder de Perú Possible, Alejandro Toledo, demanava l’immediat nomenament d’un Govern de transició i davant la contundència de les proves, el 17 de setembre Fujimori va haver d’admetre el col•lapse del seu Govern provocat per l’escàndol del suborn i va convocar noves eleccions presidencials, per a l’any 2001, però aclarint que ell ja no presentaria la seva candidatura.

Amb aquest gest, Fujimori intentava guanyar temps per poder preparar una candidatura fidel al seus interessos en la nova convocatòria electoral. Vuit dies més tard, va destituir Montesinos, que, de forma immediata, va fugir en direcció a Panamà per evitar la seva segura incriminació judicial. La marxa de Montesinos va tenir unes conseqüències més greus que les inicialment previstes per Fujimori, a l’haver quedat la cúpula militar i el poderós aparell d'intel•ligència del país orfes de comandament. Montesinos era l’home que manegava més informació de tot el país, que feia i desfeia en tots els nomenaments institucionals, empresarials i militars d’importància. A més, se sospitava la seva relació amb el narcotràfic internacional i particularment amb el colombià. La crisi es va agreujar amb la tornada al Perdú de Montesinos, que no havia aconseguit asil en cap país. El retorn va afectar definitivament la credibilitat personal de Fujimori.

Després del cop d’efecte que va organitzar, en implicar-se directament en les tasques de recerca i captura del seu exassessor, sobre el que s’especulava que podia haver estat secretament refugiat a l’illa caribenya d’Aruba, Fujimori va seguir buscant una solució de compromís per mantenir-se en el poder, però la gran oposició popular existent i la denúncia constant de que era objecte per part de l’oposició van anar minvant els suports interns amb que comptava.

Sense possibilitats de mantenir-se més temps en el poder, Fujimori no va trobar altra solució que fugir. El 19 de novembre va arribar al Japó, provinent d’una cimera de caps d’Estat celebrada a Brunei i, des d’allà, va fer saber als seus col•laboradors peruans que renunciava a la presidència i que, en principi, es quedava al Japó ja que la seva família provenia d’aquest país i Fujimori tenia també nacionalitat japonesa, cosa que li garantia que no seria extradit. Les investigacions judicials sobre Montesinos estaven evidenciant també possibles implicacions de Fujimori en negocis tèrbols, així com en l’existència de diversos comptes bancaris a Suïssa.

L’escàndol va ser enorme. Sense Fujimori ni Montesinos i amb la majoria de la població als carrers celebrant el final del règim, el Govern peruà en ple va presentar la renúncia formal al Parlament, que va destituir formalment Fujimori per “incapacitat moral”. Els militars es van afanyar a proclamar la seva total subordinació a l’ordre constitucional i a les autoritats civils que s’arribessin a nomenar, tot descartant un cop militar. Toledo, que en produir-se els fets era a Europa fent una gira internacional per obtenir suport a la seva causa, va exigir el retorn del president al país per donar les explicacions pertinents i va declarar des d’Espanya que no pretenia fer-se immediatament amb el poder sinó que volia que Perú Possible fos una alternativa oficialment reconeguda a les urnes en el seu dia i que demanava a totes les forces polítiques del país la unitat necessària per garantir uns nous comicis amb total transparència i totes les garanties.

Segons el que establi a la Constitució, el vicepresident primer, Francisco Tudela, havia de succeir el president, però Tudela havia decidit de dimitir dies abans, segons va declarar, “davant l’amenaça que suposa per a la democràcia la tornada al Perú de Montesinos”. En aquestes circumstàncies, es va descartar també la possibilitat de nomenar el vicepresident segon, Ricardo Márquez, i es va optar per convertir en president provisional del Perú el president del Congrés, Valentín Paniagua, que havia pres possessió del càrrec cinc dies abans, i que era una figura independent respectada per les diferents forces polítiques.

En una històrica sessió parlamentària, Paniagua va assumir la presidència el 22 de novembre i va prometre la instauració d’un Govern plural i de consens fins a la celebració d’uns nous comicis amb totes les garanties el 8 d’abril del 2001. Tres dies després, Paniagua va anunciar la composició del nou Govern, format per 14 ministres i encapçalat per Javier Pérez de Cuéllar, exsecretari general de l’ONU i antic rival de Fujimori en les eleccions presidencials del 1995.