Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
Anuari 2001

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
44 lectures d'aquest article
12 impressions d'aquest article
Petites bogeries de final de segle



Joan Oliver
Director de l’Anuari

En fer endreça de tot el que ha passat durant un any, i això és el que intentem de fer, any rera any, amb L’Anuari, es comprova que tots els anys s’assemblen a l’anterior, i al següent, però que sempre hi ha elements nous, diferenciats, que com en un trencaclosques van configurant el nostre món de cada dia.

Però la realitat no és un trencaclosques sòlid d’aquells on cada peça té unes dimensions, colors i textura inalterables. Això seria massa fàcil. Per entendre el món n’hi hauria prou amb identificar totes les peces i trobar el lloc de cadascuna. A diferència dels trencaclosques, el nombre de peces que componen la realitat és il•limitat i desconegut. I per si això no fos prou complicat, les peces no són immutables. Dia rera dia canvien de dimensions, de color, de textura. Allò que ahir semblava insignificant esdevé fonamental i el que semblava qüestió de vida o mort passa a ser banal.

Per acabar-ho d’adobar, les peces no són les mateixes per a tothom, ni tothom no les veu de la mateixa manera. Només faltaria! Ja fa massa anys que sabem que qui menys entén, i explica, la realitat són aquells que creuen tenir una visió global i unificadora. Aquells que saben exactament quina importància té cada cosa i quin és el paper que juga en la vida i la història. Les certeses no existeixen, però si n’existís una seria que les certeses contenen menys veritat que els dubtes, que les respostes tenen menys contingut que les preguntes, que les interpretacions ajuden menys a entendre que els fets i les dades.

Tot plegat, el món és complex i canviant. I l’única manera d’entendre’l, una mica, és abordar-ne la complexitat i els canvis. Ajudar a aquesta tasca és el que pretén L’Anuari. Ho pretén oferint-nos cada any un conjunt de peces del gran trencaclosques que és el món. Ho pretén any rera any convertint-se en col•lecció i permetent-nos veure com les peces neixen, moren o es transformen.

La nostra pretensió és donar més dades que doctrina, més fets que no pas interpretació. Però això no vol dir que siguem simplement descriptius ni, encara menys, objectius. La tria de notícies i temes, els textos, les il•lustracions, les estadístiques, intenten reflectir com va ser el món de l’any 2000, per ajudar a entendre com és el del 2.001. Però no ho intenten des d’un punt indeterminat de la galàxia, sinó des d’un lloc ben concret, Catalunya, i en una llengua ben concreta, la catalana. Aquest és el filtre amb què nosaltres ens mirem el món. Un filtre que no només vol dir que ens preocupa especialment el que passa a totes les terres catalana, a totes les terres on el món es veu a través de la mateixa llengua, sinó que de ben segur, fa que donem més importància a determinats temes i que ens mirem les coses d’una determinada manera. No cal ser un geni per adonar-se que la situació basca no es veu igual des de Barcelona que des de Madrid, que la immigració és un problema completament diferent si ens el mirem des de l’hemisferi nord o el sud, o que l’evolució econòmica no es veu de la mateixa manera des d’una banda de l’Atlàntic que des de l’altra.

Ens mirem el món com a catalans, però cada vegada més ens el mirem també com a europeus i, potser massa sovint, com a rics. Com a persones que han tingut la sort de néixer en un tros de món on la necessitat condiciona cada cop menys les nostres vides. Amb tots aquests condicionants intentem, doncs, explicar allò que ha passat al món l’any 2.000, un any que semblava cridat a grans fets extraordinaris, però que finalment va demostrar que això dels mil•lennis i els mil•lenarismes no passa de ser un entreteniment pels vespres de tardor.

La bogeria que havia d’envair el planeta, va acabar sent una suma de petites bogeries no massa diferents de les que hem patit en d’altres moments.

La bogeria de les vaques boges va posar en qüestió un model alimentari que venia de molt lluny i que havia posat la producció per damunt de la seguretat. Va demostrar que la capacitat de modificar la naturalesa té límits i, sobretot, té riscos. És arriscat convertir en carnívor un animal herbívor i és encara més arriscat amagar el cap sota l’ala quan esclata un problema del que no en coneixem les possibles conseqüències. Això és el que van fer les autoritats britàniques i tota la Comissió Europea en pes quan a principis dels norantes es van trobar amb els primers casos d’Encefalopatia Espongiforme Bovina, van amagar el cap sota l’ala i uns quants anys després, l’any 2000, el problema va reaparèixer multiplicat per mil. Deien que ho van tapar per no crear alarma entre la població. Si aquest era el seu objectiu el resultat va ser desastrós perquè l’alarma va ser d’una magnitud descomunal a tot Europa. Una alarma ben real encara que poc racional.

En una societat on, malgrat les esgarrifoses xifres de morts en accidents de trànsit, tothom agafava el cotxe, on, malgrat totes les evidències científiques sobre la relació entre tabac i càncer, més d’un terç de la població seguia fumant, aquesta mateixa societat va decidir que el risc de consumir carn de vedella era massa elevat encara que en tot el continent i després de deu anys la xifra de morts atribuïda a la variant humana de la malaltia de les vaques boges no arribés, ni de molt, a la de les persones que es morien en un sol cap de setmana en accident de trànsit o a les que morien diàriament de càncer. El problema era seriós i s’havia gestionat molt malament per les autoritats però el nivell d’histèria social a què es va arribar semblava clarament exagerat. Com si les boges no fossin les vaques sinó les persones humanes.

On també es van tornar bojos és als Estats Units. Bojos de tan comptar, recomptar i deixar de comptar les paperetes electorals de Florida. Les presidencials nord-americanes de l’any 2.000 van ser les més competides de la història. George W Bush va trigar un mes i mig a ser proclamat president ja que el seu opositor demòcrata, Al Gore, va impugnar un cop i un altre els resultats. Els tribunals no li van donar la raó i Bush va arribar a la Casa Blanca, però el sistema electoral nord-americà va quedar en qüestió davant de tot el món per a vergonya de la superpotència única i per a gran satisfacció de tots els que consideren que tots els mals del món venen de Washington.

Bojos, però d’alegria, es van tornar els serbis que van aconseguir derrocar el règim d’Slobodan Milosevic en una nit de revolta popular pacífica que recordava les millors escenes del cinema èpic. I també van embogir, de vergonya, ràbia i impotència, els familiars de totes les víctimes de la dictadura d’Augusto Pinochet quan el van veure ressuscitar tot just trepitjar l’aeroport de Santiago. Van veure com abandonava la cadira de rodes i somreia al compàs de les seves marxes militars preferides. En acabar l’any, però, en Pinochet ja no somreia tant, la justícia del seu propi país anava estrenyent el cercle al seu voltant.

La bogeria va presidir també la situació al Pròxim Orient on, després de set anys de negociacions de pau, va arribar finalment l’hora de la veritat. L’hora de parlar de Jerusalem i del retorn dels palestins. Tots els lents progressos aconseguits amb milers d’hores de negociacions se’n van anar a n’orris. Va esclatar una nova Intifada, els nens van tornar a ser les víctimes de l’odi dels adults, i els negociadors d’una i altra banda es van veure desbordats pels seus radicals.

La bogeria que va dominar durant la primera part de l’any l’economia mundial. Es creia que la mundialització i Internet havien aconseguit vèncer el càstig bíblic de les vaques flaques, després de les grasses. De l’invent en deien nova economia i figurava que ens havia de fer a tots d’or encara que, naturalment, a uns els faria d’or massís mentre a d’altres els en tocaria només un vernís. Una cosa tan vella com el petroli va acabar demostrant que el creixement econòmic és un procés llarg i complex per al qual no hi ha receptes miraculoses ni dreceres espectaculars. I va demostrar, també, que el creixement econòmic no pot fer-se de manera indefinida a costa dels recursos naturals del planeta Terra.

Finalment, l’any 2.000, tothom va acabar reconeixent que l’amenaça del canvi climàtic era una realitat seriosa i no una simple especulació de savis distrets o ecologistes enderiats. El que no va ser possible va ser posar-se d’acord en les maneres de combatre’l. Tothom acceptava que calia fer alguna cosa però ningú no semblava disposat a sacrificar ni una unça de la seva riquesa, o de l’esperança d’assolir la riquesa, a canvi d’un problema cert però sense data concreta. Potser, en el fons, hi havia l’esperança que els científics acabarien trobant la manera d’evitar l’escalfament global sense necessitar de reduir les emissions de CO2. I és que els científics feien prodigis.

Prodigis com desxifrar el genoma humà, el nostre codi genètic. Una descoberta que encetava una nova era en la medicina i que obria també immensos interrogants en el terreny social i moral. El coneixement de l’estructura més íntima de la vida obria la possibilitat que la humanitat s’autogovernés molt més enllà del que mai no ho havia fet. Feia que la vida i la mort deixessin d’estar en mans dels déus, la màgia o la natura i obligava les persones a preparar-se per prendre decisions que mai ningú no els havia dit que haurien de prendre.

Com ningú no havia pogut preveure que la societat catalana hauria de fer front a l’assassinat d’Ernest Lluch a mans d’ETA. Una mort que va simbolitzar la terrible escalada d’ETA després de la treva del 1998-1999 i la necessitat de trobar camins de diàleg. Un diàleg que semblava més difícil que mai després de la majoria absoluta obtinguda pel Partit Popular en les eleccions generals de març del 2.000 i de la negativa del govern basc a convocar eleccions anticipades tot i haver-se quedat sense majoria al parlament basc. La veu catalana, la veu del diàleg, era segurament un somni, una petita bogeria, al costat de la gran bogeria d’apostar per l’enfrontament obert.

Una petita bogeria ben catalana. La petita bogeria d’un poble “sense místics ni grans capitans” com ens recordava en Raimon, que l’any 2000 va presentar una nova edició integral de la seva obra.

Vam viure també petites bogeries a Los Angeles quan la Penélope Cruz li va donar l’Oscar al Pedro Almodóvar, a Sydney quan en Samaranch va dir que aquells havien estat els millors Jocs de la història (títol que fins llavors ostentava Barcelona) o a Can Barça quan en Van Gaal, en Núñez i en Figo van plegar juntets.

Al cap i a la fi, un any ple de petites bogeries, amb alguna gran bogeria.

Comença el segle XXI, comença el tercer mil•lenni de la nostra era, i els que fem L’Anuari només sabem que volem seguir mirant-nos el món des d’aquest país i des d’aquesta llengua. Amb la pretensió, segurament excessiva, que entendre’l és el primer pas per fer-lo cada any un xic millor.


Fins l’any que ve!