Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
Els pescadors van bloquejar el port de Barcelona per a protestar per l'elevat preu del gasoil

La dependència energètica

Petroli i euro

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Economia internacional, macroeconomia (349)
Hidrocarburs i carburants: petroli, benzina, gasoil, gas (141)
Personatges Personatges
Loyola de Palacio (18)
Wim Duisenberg (35)
Entitats Entitats
Banc Central Europeu (107)
Organització de Països Exportadors de Petroli (39)
Repsol (33)
Unió Europea (1018)
108 lectures d'aquest article
53 impressions d'aquest article
Els carburants, a preu d'or
Petroli i euro
El 2000 havia estat anunciat com l'any de la consolidació de la nova economia, del creixement d'Internet, de les telecomunicacions, de les noves tecnologies... Però curiosament l’any va quedar marcat per una nova sotragada del motor per excel•lència de la vella economia: el petroli. L'encariment de preu del cru, que a la Unió Europea va veure's agreujat per la debilitat de la moneda comuna, l'euro, tot just acabada d’estrenar, va ser l'element més negatiu de l'escenari econòmic internacional. Benzines i gasoil van anar pujant de preu durant tot l’any i van generar el descontent dels consumidors i les protestes d’alguns sectors professionals, com transportistes, pagesos i pescadors, que es veien directament afectats per l’encariment del que per a ells és una eina de treball imprescindible.

L'alt cost de l'energia –provocat en una bona part pel preu del barril de petroli, que gairebé en tot l’any no va baixar de 30 dòlars-, tot i que va poder ser compensat en un primer moment, va acabar fent aparèixer els primers símptomes d'escalfament econòmic, en forma de creixents tensions inflacionistes, que es van traduir en un alentiment dels alts ritmes de creixement que s'havien registrat fins l'equador del 2000.

Tots els senyals d'alarma es van disparar a començament del mes de març, quan la barrera psicològica dels 30 dòlars per barril es va superar per primer cop aquell any. Tot i que després, i gràcies a l'increment de la producció fixat el mateix mes per l'Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP), la cotització del cru va començar a baixar als mercats internacionals fins a situar-se el mes d'abril al voltant dels 20 dòlars, l’encariment del barril de Brent va ser constant.

L'inici d'aquest increment de preus calia buscar-lo a final del 1998, quan el preu del cru havia assolit nivells insòlitament baixos, 9 dòlars per barril, i semblava que podia caure encara més. Llavors, l'OPEP va intervenir en els mercats i va iniciar una restricció de l'oferta d'hidrocarburs. Tot i aquestes mesures els mercats internacionals no van registrar un salt brusc del preu del barril ja que l'increment es va produir d'una manera força suau, encara que constant.

Però el manteniment d'aquesta tendència alcista al llarg de tants mesos va fer que el barril de petroli arribés a preus que no s'havien registrat des de la Guerra de Golf Pèrsic, deu anys abans. Tot i les pressions exercides sobre l'OPEP perquè produís més quantitat de cru i col•laborés, doncs, a reduir-ne el preu, les causes de l'alt cost del petroli eren massa profundes per a rebaixar-lo dràsticament. Malgrat tot, els països productors de petroli van revisar la seva estratègia i van anar incrementant les quotes de producció, però deixant clar que ells apostaven per una banda de referència situada entre els 22 i 28 dòlars per barril i que si es baixava del límit mínim tornarien a limitar la producció.

La permanència d'un cost tan elevat del cru va tenir efectes importants sobre el creixement econòmic de les economies occidentals ja que va començar a produir tensions inflacionistes i protestes dels consumidors, que veien com els preus dels derivats del petroli, especialment la gasolina i el gasoil, augmentaven d’un dia per l’altre.

La resistència a la baixa de la cotització de l'anomenat or negre va portar a la memòria les tres grans crisis del petroli de finals del segle XX: la que hi va haver els anys 1973-74, la del 1979-80 i la més recent, el 1990-91 arran de la Guerra del Golf. Els nefastos efectes que aquestes crisis, en especial les dues primeres, van tenir sobre l'economia internacional van alertar a tots els agents econòmics que veien amb preocupació que que aquesta vegada el problema s’allargava durant més temps i es produïa en un context d’una economia més oberta i mundialitzada i que, per tant, els efectes a mig termini podien ser encara més greus. En especial perquè no semblava que els preus haguessin de baixar i perquè encara una bona part dels sectors productius dels països desenvolupats depenien d’una primera matèria o d’una font energètica de la qual no eren productors.

La política del càrtel de l'OPEP no era l’única responsable que el preu del barril de petroli no baixés. Hi havia qüestions més profundes en l'estructura de l'oferta i la demanda energètica a nivell mundial. Els baixos preus registrats fins el 1998 i les expectatives que aquests encara caiguessin més va comportar que les principals companyies petroleres es preocupessin per emmagatzemar cru, de manera que les seves reserves eren escasses. Alhora, aquest preus no incentivaven a una reinversió suficient en les estructures productives i feien que les capacitats extractives i de refinat estiguessin ja saturades, igual que la flota petrolera.

Però els problemes no només estaven localitzats en l'oferta de cru. La demanda augmentava, al seu torn, a un ritme important a causa dels alts nivells de creixement de les principals economies internacionals i a la recuperació de les que havien patit un cert alentiment, com el Japó, o una situació de recessió, com els països en vies de desenvolupament.

Era, doncs, el desajust estructural entre l'oferta i la demanda el que provocava uns preus tan elevats. Les restriccions en l’oferta, a causa de la saturació d’una bona part del procés productiu i de distribució, feia impossible satisfer la creixent demanda, que com més s’acostava l’hivern més augmentava.

Aquest elements feien que, tot i les successives revisions a l'alça de les quotes d'extracció dels països membres de l'OPEP (fins a tres vegades es van reunir els països productors per fixar-les), el preu del cru no baixés de manera significativa o ho fes de manera temporal. Així, el barril va arribar a situar-se per sobre els 37 dòlars i només l'anunci, el 22 de setembre, del Govern nord-americà de posar al mercat el 5,25% de les seves reserves energètiques va aconseguir reduir els alts preus de manera significativa (per sota els 30 dòlars), tot i que de manera temporal ja que el 12 d'octubre el barril de Brent va tornar a registrar valors màxims.

Amb aquesta acció els Estats Units demostraven que tot i ser vulnerables a l'increment dels costos energètics, la seva economia ho podia suportar de manera menys traumàtica, gràcies a que els seu grau de dependència del cru era menor que el de la resta de països desenvolupats, gràcies a les grans reserves energètiques de les que disposaven.

L'economia de la Unió Europea, però, sí que va resultar més afectada pels alts preus del cru. I no només perquè depenia més de l'oferta provenint dels països de l'OPEP, sinó per un fet, teòricament, independent: la mala evolució de l'euro. El cru només podia ser comprat en dòlars i la cotització d'aquesta moneda amb l'euro podia tenir efectes sobre les economies europees. I el fet cert era que des de la creació de la moneda comunitària, el primer de gener de 1999, l'euro no havia parat de depreciar-se front la divisa nord-americana. En concret, havia arribat a perdre el mes de novembre gairebé el trenta per cent del seu valor inicial (1,16 dòlars) i això havia fet augmentar els riscos d'inflació a la UE a causa dels costos de l'energia. Curiosament, el moment històric del naixement de l'euro coincidia amb l'inici de l'increment del preu del petroli i l'efecte real de l'evolució inversa de les dues variables va comportar un cost excessiu per les economies europees. El petroli no només era més car perquè la seva cotització augmentava sinó perquè l'euro perdia valor respecte el dòlar.

Els primers compassos de l'any havien estat, però, prou bons per la moneda comunitària, que registrava apreciacions importants front al dòlar que arribaven a situar-la per sobre la divisa americana, concretament es va arribar a intercanviar per 1,0405 dòlars. Però a partir de la segona setmana del 2000 la pèrdua de valor va resultar imparable i el 28 de gener la paritat euro/dòlar va desaparèixer definitivament. D'ençà aquell dia l'euro va anar marcant successius mínims històrics fins a tocar fons el 26 d'octubre quan un euro es va canviar a 0,823 unitats del bitllet verd americà, cosa que va significar que un dòlar valia més de 200 pessetes.

La debilitat de la divisa europea es podia explicar, en bona mesura, per la gran fortalesa de l'economia nord-americana que creixia a un ritme vertiginós i sense cap tipus de pressió inflacionista, almenys fins a la primera meitat de l'any. Però també calia buscar les raons d'aquest evolució en qüestions més polítiques. La credibilitat del Banc Central Europeu (BCE) va arribar a estar en entredit bona part de l'any i el seu president, Wim Duisenberg va ser criticat fortament per la seva política i les seves reiterades declaracions on no reconeixia les debilitats de la institució que encapçalava i no aconseguia reforçar la confiança en l'euro. Duisenberg va arribar a afirmar que l'èxit de la moneda comuna era una qüestió molt difícil d'assegurar, i ni les constants pujades dels tipus d'interès a la zona euro (sis, que els van situar del 3% a començaments d'any al 5% en que va tancar l'exercici) van assolir els objectius de reforçar la confiança en aquesta divisa. Per acabar d'enfosquir el panorama europeu, Dinamarca va dir no a l'euro en un referèndum celebrat el mes de setembre, el mateix mes que les autoritats monetàries dels principals països occidentals (Europa, Estats Units i el Japó), van decidir intervenir per primer cop, i de manera conjunta, als mercats per recuperar el valor de l'euro, operació que va resultar un veritable fracàs. El BCE augmentava els tipus d'interès quan tothom ja sabia que ho faria, eliminant l'imprescindible efecte sorpresa d'aquest tipus de polítiques, quan tothom ja havia actuat per protegir-se'n. I la intervenció conjunta també havia estat precedida de tants rumors que quan es va fer ja va ser inútil.

L'aparell productiu europeu era, per tant, més vulnerable als increments del preu del cru i la seva moneda no podia mantenir el valor respecte el dòlar. Amb aquests referents, doncs, no era estrany que la Unió Europea fos escenari de les tensions més fortes, no només econòmiques sinó també socials. A banda de l'increment de l'índex de preus al consum i de la conseqüent rebaixa de les previsions de creixement econòmic, a la major part dels països de la UE es van produir mobilitzacions dels sectors més afectats per aquest encariment del cru. Així, a França, al Regne Unit, a Bèlgica, Itàlia i a Espanya, entre d'altres, els pescadors, pagesos i transportistes van prendre els carrers de les principals ciutats europees per fer sentir la seva veu i per exigir respostes i compensacions als seus respectius governs. Les demandes es van centrar, bàsicament, en la necessitat de reducció dels impostos que gravaven els carburants i en la creació de gasoil professional per aquells sectors més sensibles a les pujades del preu del cru.

Tot i que en un principi els governs dels estats membres van considerar que els alts preus del petroli eren un fet conjuntural i que no podien modificar la imposició sobre els carburants, al final van haver de cedir. Les mobilitzacions cada vegada eren més importants i van arribar no només a manifestacions de protesta sinó també sinó a impedir l'abastament de les gasolineres, bloquejant ports i refineries. A Espanya, on el litre de gasolina súper va arribar a les 160 pessetes, van ser especialment cruentes les escenes al port de Tarragona on, mentre els pescadors bloquejaven per mar el seu accés, els tractors dels pagesos impedien la sortida de carburants de les centrals de distribució de la petroquímica tarragonina. Aquest bloqueig va amenaçar de deixar bona part del país sense benzina i el govern va enviar les forces d'ordre a desbloquejar els accessos. Com havia passat a Mallorca unes setmanes abans, la policia va carregar de manera molt contundent contra els pagesos per tal de permetre la sortida dels camions cisterna, fet que va ser comdemnat per bona part de les forces polítiques i els agents socials.

Finalment, però, països com França, Itàlia, Bèlgica o Holanda van acceptar rebaixar els impostos sobre hidrocarburs, per evitar el col•lapse al que s'estava arribant arran de les protestes. El Govern espanyol es va seguir negant a prendre mesures de tipus fiscal, tot i que la Comissària europea d'Energia i Transport, l’exministra del PP Loyola de Palacio, va admetre l'elevadíssima pressió fiscal que existia sobre els carburants i en va recomanar la rebaixa. Des del Govern espanyol es va esgrimir l'argument que Espanya era justament un dels països europeus on la gasolina era més barata i només es van arribar a acords puntuals amb alguns representants dels sectors afectats (pagesos, pescadors i transportistes). Aquests acords, que pujaven fins a 250.000 milions de pessetes en forma d'ajuts i subvencions, establien maneres indirectes de compensar l’increment de preus dels carburants i algunes organitzacions socials (com les més representatives dels pagesos i pescadors catalans) les van denunciar com a insuficients.

Malgrat tot, el fosc panorama descrit va començar a donar símptomes de millora les darreres setmanes de l'any, quan el petroli va començar a abaratir-se i l'euro va recuperar-se respecte el dòlar. A finals de desembre, el cru va situar-se per sota els valors de començaments d'any i va caure per sota els 22 dòlars, fet que va tenir com a conseqüència la rebaixa del preu dels carburants, tot i que a Espanya, les grans companyies petroleres, en especial Repsol, van ser fortament criticades no només per incrementar reiteradament els preus al llarg de l'any mentre afloraven els seus comptes de resultats amb increments espectaculars dels beneficis, sinó també per no traslladar de manera efectiva la rebaixa de la cotització de l'or negre als seus productes, els quals es mantenien en valors superiors als de començaments de l'exercici. Per la seva banda, l'euro va iniciar una recuperació sostinguda a partir del novembre, quan els símptomes d'alentiment en l'economia americana es van fer evidents i a finals d'any, ja s'havia apreciat més d'un 11% respecte el mínim històric del mes d'octubre.

Així doncs, l'any tancava amb certes esperances de recuperació encara que el futur no era del tot clar. En primer lloc, l'OPEP ja havia avisat que no acceptaria un barril per sota els 22 dòlars durant més de vint jornades consecutives i amenaçava en tornar a retallar l'oferta de cru. D'altra banda, tot i la recuperació de l'euro, els analistes no creien que s'assolís de nou la paritat amb la divisa americana fins ben entrat el 2001 i la moneda europea encara es trobava un 20% per sota de la seva cotització inicial.