Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
La cotització del barril de petroli va arribar a sobrepassar els 50 dòlars

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Borsa, mercats, fons d`inversió (142)
Economia internacional, macroeconomia (349)
Hidrocarburs i carburants: petroli, benzina, gasoil, gas (141)
Personatges Personatges
Purnomo Yusigantoro (2)
Entitats Entitats
Organització de Països Exportadors de Petroli (39)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Pròxim Orient (Orient Mitjà) (52)
Mèxic (64)
Nigèria (29)
Veneçuela (República Bolivariana de Venezuela) (40)
Xina (104)
36 lectures d'aquest article
7 impressions d'aquest article
Un ball de preus
Petroli
Amb el rerefons de la guerra de l’Iraq, a finals del tercer trimestre del 2004, el petroli va marcar rècords històrics de preus als dos costats de l’Atlàntic, en superar els 50 dòlars/barril. Era la resposta als moviments especulatius suscitats al voltant de la combinació d’una forta demanda i la por a l’escassetat de subministrament de cara a l’hivern, i d’altra banda la conseqüència conjuntural de les declaracions del president de l’OPEP, Purnomo Yusgiantoro, afirmant que els preus del barril continuarien la seva escalada.

La situació era greu perquè, ja quan a l’agost el petroli havia arribat a cotitzar-se a 40,99 dòlars, el preu més alt de la història (l’anterior més alt havia estat de 40,95 dòlars l’octubre del 1990, durant la primera guerra del golf), van començar a sorgir veus assenyalant el perill que comportava per al creixement mundial. Quan el 10 d’octubre el preu del barril de Brent, el petroli de referència a Europa, es va situar a 50,66 dòlars, els analistes van trobar una explicació conjuntural en la vaga de treballadors del sector del petroli de Nigèria i en l’anunci fet per Veneçuela que les petrolieres internacionals ubicades al país haurien de pagar el 16,6% de l’impost d’explotació i no l’1% autoritzat fins llavors. A aquestes circumstàncies s’hi sumaven la guerra de l’Iraq, la forta demanda de l’economia xinesa, l’escàndol financer de la petrolera russa Iukos, la inestabilitat política del Pròxim Orient, els conflictes guerrillers de Nigèria i el pas de l’huracà Ivan per Mèxic, amb la destrucció d’alguns centres de refinament.

Enfront de la situació creada, es preveia la continuació de la tendència, amb un creixement sostingut de la demanda, una possible nova crisi de preus, originada per alguna interrupció prolongada i significativa de les exportacions d’algun gran productor mundial, i un probable alentiment de la demanda de cru, justament provocada per l’impacte dels preus energètics en les economies desenvolupades. També es contemplava una utilització intensiva de la capacitat de producció dels països de l’OPEP, cosa que no facilitaria la reconstrucció dels estocs de petroli. Tot plegat, facilitava la previsió d’un escenari de 60 dòlars per barril, si es confirmava la incapacitat de molts països de l’OPEP d’incrementar la producció de cru en 1 milió de barrils diaris l’any vinent, fins a totalitzar els 50-51 milions de barrils diaris que es necessitaven. Amb aquestes premisses i com a resultat de la reacció provocada per l’augment continuat dels preus del cru durant 18 mesos, es preveia també un increment de la demanda mundial de petroli per al 2005 del voltant d’1,5 milions de barrils diaris, una mica inferior a la de 2004, i que durant l’hivern es mantindria als 80 milions de barrils diaris.

Finalment, es van imposar altres pronòstics més optimistes que apuntaven la possibilitat que les necessitats energètiques de la Xina s’alentissin per la liberalització interna dels preus de consum, l’existència d’impediments logístics i l’adopció de dràstiques mesures d’estalvi energètic. També hi va jugar un paper la constància en la producció dels nous jaciments russos, tot i la pugna interna entre l’Estat i Iukos, i l’estancament de la demanda de cru als Estats Units per tal d’evitar l’impacte que el contrari podia haver tingut sobre altres països occidentals i asiàtics. En total, la demanda mundial de cru es va estabilitzar cap al novembre al voltant del milió de barrils per dia, cosa que va facilitar un descens dels preus fins a valors de prop dels 40 dòlars dels últims anys, i va donar temps a l’OPEP per refer la seva capacitat de producció excedent i va allunyar el fantasme d’una crisi energètica internacional de gran magnitud que havia planat damunt l’economia mundial durant mig any.