Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2003

Imprimir    Recomanar article
València acull una manifestació favorable al Pla Hidrològic

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Activismes, mobilitzacions, manifestacions (757)
Aigua, recursos hídrics, PHN (298)
Relacions Espanya-Catalunya (750)
Personatges Personatges
Margot Wallström (9)
Entitats Entitats
Coalició Canària (99)
Confederació Hidrogràfica de l´Ebre (6)
Consorci per a la Protecció Integral del Delta de l´Ebre (3)
Convergència i Unió (1824)
Generalitat de Catalunya (1919)
Ministeri de Medi Ambient (29)
Partit Popular (1639)
Unió Europea (1018)
Universitat de Saragossa (11)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Saragossa (10)
Baix Ebre (4)
Ribera d´Ebre (3)
Barcelona (3483)
Àrea Metropolitana de Barcelona (21)
Brussel·les (Bèlgica) (110)
València (Comunitat Valenciana) (280)
46 lectures d'aquest article
33 impressions d'aquest article
Una ferida oberta
PHN
Durant tot l’any 2003 va seguir sobre la taula la problemàtica política, social i territorial associada al projecte de transvasament de l’Ebre previst en el Pla Hidrològic Nacional (PHN) aprovat pel Congrés dels Diputats el 20 de juny del 2001 amb els vots del PP, Coalició Canària i amb el suport condicionat de CiU, que en la tramitació parlamentària havia introduït algunes condicions bàsiques, com ara garanties de conservació del delta de l’Ebre, inversions complementàries a Terres de l’Ebre i l’estudi tècnic d’alternatives possibles. Amb el pas del temps, s’havia vist que aquestes condicions conduïen de facto a la paralització del projecte, que a més encara estava pendent del dictamen mediambiental i financer de la Unió Europea.

El PHN, que inicialment preveia el transvasament de fins a 1.050 hectòmetres cúbics d’aigua de l’Ebre cap a l’àrea metropolitana de Barcelona i cap al País Valencià i Múrcia per a usos agrícoles i turístics, va continuar aplegant l’oposició de les Terres de l’Ebre, que el 2001 havien organitzat l’anomenada marxa blava des del Delta fins a Brussel·les per exposar els seus greuges a les autoritats europees. Per la seva banda, el govern de Catalunya va seguir defensant que calia exigir el compliment estricte de les condicions introduïdes en el debat al Congrés dels Diputats. En aquest sentit, va fer bandera de la possibilitat de dur aigua del Roine com a alternativa a l’Ebre. Emparant-se en la disposició transitòria novena del PHN, havia aprovat el 19 de novembre del 2002 un estudi que plantejava la conveniència i viabilitat d’afrontar la vinguda a Catalunya de les aigües sobreres del Roine. L’estudi preveia la construcció d’unes conduccions de 516 quilòmetres (de Montpeller a Camprodon) per transportar 473 hectòmetres cúbics d’aigua del Roine a l’any. Segons l’estudi, l’arribada d’aquestes aigües faria reduir el volum d’aigua requerit de l’Ebre de 1.050 hectòmetres cúbics anuals a 577. El conseller en cap de la Generalitat, Artur Mas, va reiterar que el projecte solucionaria els problemes d’aigua a Catalunya per sempre i minimitzaria els efectes del PHN sobre l’Ebre.
La reacció primera dels responsables espanyols a la proposta Roine va ser negativa. Així, el secretari d’Estat d’Aigües i Costes, Pascual Fernández, va afirmar que el transvasament del Roine per abastar l’àrea de Barcelona era “inviable a curt termini” perquè era una opció molt més cara que la del PHN. Segons Fernández, tenia, a més, l’inconvenient de la “falta de predisposició” del govern francès per dur a terme el projecte. En tot cas, el secretari d’Estat considerava que les necessitats de les conques internes de Catalunya quedarien perfectament cobertes amb el transvasament de l’Ebre i amb les tres plantes dessalinitzadores que preveia el PHN. La situació va arribar, el 2003, a un carreró sense sortida, ja que el govern català disposava d’un informe del catedràtic de dret administratiu de la Universitat de Saragossa, Antonio Embid Irujo, que considerava que es podia paralitzar el PHN si no es tirava endavant prèviament el projecte de transvasament del Roine.

Però, més enllà de les batalles jurídiques, el PHN va centrar nombroses mobilitzacions populars que van tenir un to marcadament polític en un any en què hi havia eleccions als Parlaments de l’Aragó, Catalunya, el País Valencià i Múrcia, els territoris més directament afectats pel transvasament. La primera gran manifestació de l’any va tenir lloc a València, on el 2 de març es van concentrar desenes de milers de persones vingudes del País València, Múrcia i Almeria. Segons la Delegació del govern, els manifestants van ser 600.000, una xifra que els organitzadors van fer créixer fins als 800.000. La manifestació, convocada sota el lema Aigua per a tots, va acabar amb els parlaments del president de la comunitat murciana, el popular Ramón Luis Varcárcel, i el seu homòleg valencià, José Luis Olivas, que va demanar que “Europa escolti el clamor popular” i que la Comissió Europea financi el PHN.

Només dos dies després de la macromanifestació a favor del PHN, el president de l’Aragó, Marcelino Iglesias, i una delegació d’autoritats locals de les Terres de l’Ebre, encapçalades per l’alcalde de Tortosa, Joan Sabater, van viatjar fins a Brussel·les per difondre els informes de cinc científics nord-americans, israelians i mexicans que assenyalaven les deficiències del pla i argumentaven que el transvasament de l’Ebre era econòmicament inviable, basant-se en experiències anteriors en zones àrides com ara l’oest dels Estats Units i Israel.

El 6 d’abril 15.000 persones segons la Delegació del govern i 100.000 segons l’Ajuntament es van manifestar pels carrers de Barcelona en contra del PHN i van reclamar que la Unió Europea no atorgui al govern espanyol fons per al projecte. Tres dies després, Convergència i Unió i el Partit Popular van donar formalment per trencat l’acord que havia fet possible l’aprovació del PHN amb els vots de CiU. El motiu del trencament va ser la determinació del cabal ecològic (l’aigua mínima que ha de portar el riu per evitar la degradació del Delta) per sota del qual no es podria extreure aigua de l’Ebre. Mentre la Generalitat exigia que es fixés en 135 metres cúbics per segon, el govern espanyol volia fixar-lo en 100 metres cúbics. Després del trencament, el govern espanyol va anunciar que es plantejava dissoldre el Consorci per a la Protecció Integral del Delta de l’Ebre (CPIDE) i formar-ne un de nou sense representants de la Generalitat. El ministeri de Medi Ambient va decidir tirar endavant el projecte sense esperar tampoc que estigués completat el pla integral de protecció del delta de l’Ebre.

El 10 de juny el consell executiu de la Generalitat de Catalunya va instar Madrid a aturar el transvasament de l’Ebre fins que no es garantís la preservació del riu i el seu entorn. El conseller en cap, Artur Mas, va explicar que la Generalitat demanava a l’executiu espanyol que complís amb la llei i establís garanties per a la protecció del Delta fixant un cabal ecològic i que a més es paressin els processos administratius relacionats amb el transvasament de l’Ebre fins que no s’hagués definit sobre l’estudi del transvasament del Roine.

El 23 de juny la comissària europea Margot Wallstrom va anunciar a la premsa que “la financiació del PHN estava bloquejada”. Malgrat tot, el 31 d’octubre, el Consell de Ministres va donar llum verda a la declaració d’impacte ambiental (DIA) del principal projecte del PHN i per tant el govern central va considerar que a partir d’aquell moment ja es podien iniciar les obres. La ministra de Medi Ambient, Elvira Rodríguez, va assegurar que abans que acabés la legislatura s’iniciarien algunes de les obres d’aquest projecte, pressupostat en 4.200 milions d’euros, i que es mantenia la previsió d’acabar-les el 2008. Pocs dies després, el 4 de novembre, la Generalitat de Catalunya va anunciar que presentaria un recurs contenciós administratiu contra l’estudi d’impacte ambiental previ al transvasament de l’Ebre, al·legant que el ministeri de Medi Ambient no havia estudiat fórmules alternatives per proveir d’aigua les zones amb dèficits hídrics, tal com establia la llei del pla hidrològic. Concretament, la Generalitat es va queixar que no s’havia considerat la possibilitat d’un transvasament del Roine. El conseller de Medi Ambient, Ramon Espadaler, va denunciar que el govern espanyol no complia les mesures que va introduir CiU a la llei del PHN per mitjà d’esmenes. Davant l’actitud de l’executiu del PP, el govern català va optar per tancar la via del diàleg i encetar el camí dels tribunals.

Finalment, el 20 de novembre el ministeri de Medi Ambient va incitar la licitació de les obres del transvasament de l’Ebre. Curiosament, els dos primers trams licitats eren els més allunyats de Catalunya i consistien en la instal·lació de conduccions d’aigua a Almeria i Múrcia. Aquests dos trams suposaven 15 quilòmetres dels 914 que havia de tenir el transvasament, i un cost de gairebé 22 milions d’euros. Estava previst que seguidament s’adjudiqués el tram entre València i Alacant i després el de Castelló. Els trams de Catalunya, que representaven el 20 per cent de la xarxa, haurien d’esperar fins al 2004 per sortir a concurs i es preveia que el 2008 s’acabessin les obres. Tot això s’anava tirant endavant sense que encara s’hagués aclarit si la Unió Europea subvencionaria les obres.

Seguint aquesta política de fets consumats, a finals d’any el Partit Popular va presentar in extremis una esmena a la llei d’acompanyament dels pressupostos per modificar un apartat del PHN que deixava en mans del Consorci per a la Protecció Integral del Delta de l’Ebre (Cepide) –un organisme creat a través d’una esmena al PHN introduïda per CiU i controlat per la Generalitat– l’establiment del règim hídric de l’Ebre en el seu tram final. El control del cabal del riu passava així a mans del consell de l’aigua de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre amb seu a Saragossa i sota control de l’administració central. El conseller de Medi Ambient, Ramon Espadaler, va afirmar que l’esmena era “una demostració de deslleialtat política i institucional”.