Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2003

Imprimir    Recomanar article
Catalunya dins l´Espanya moderna va ser l´obra cabdal de Pierre Vilar

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Escriptors, poetes, filòlegs, traductors (402)
Personatges Personatges
Ernest Labrousse (1)
Jaume Vicens Vives (8)
Jean-Paul Sartre (6)
Paul Nizan (1)
Pierre Vilar (5)
Rosa Congost (1)
Entitats Entitats
Generalitat de Catalunya (1919)
Medalla d´Òr de la Generalitat de Catalunya (31)
Premi Internacional Ramon Llull (8)
Universitat de Barcelona (193)
Universitat de La Sorbona (14)
Universitat de València (80)
38 lectures d'aquest article
12 impressions d'aquest article
Adéu a un historiador compromés amb Catalunya
Pierre Vilar (1906-2003)
L’historiador francès Pierre Vilar va morir el 7 d’agost en un hospital de Donapaleu, al País Basc francès, als 97 anys. La influència de Vilar ha estat extensa en la historiografia catalana i està considerat un mestre directe i indirecte, a l’estil de Jaume Vicens Vives, d’historiadors, hispanistes i economistes de la realitat catalana i espanyola, àmbit en el qual es va especialitzar.

Nascut el 1906 a Frontignan, Occitània francesa, va estudiar geografia i història a la Sorbona de París, on va coincidir amb Jean-Paul Sartre i Paul Nizan.

Deixeble d’Ernest Labrousse, Vilar, poc després de llicenciar-se, va venir a Barcelona el 1929 per fer una tesi, més geogràfica que històrica, sobre la industrialització a Catalunya. Però la complexa realitat catalana, i sobretot l’entrada en contacte amb el factor nacional, el va fascinar fins al punt que va decidir canviar totalment les seves investigacions.

En la seva estada a Catalunya va exercir de professor a l’Escola Normal de la Generalitat i a l’Institut Francès de Barcelona entre els anys 1934 i 1936. Més tard, ja en plena postguerra, tornaria a fer de professor al Liceu entre els anys 1945 i 1957.

Durant la Segona Guerra Mundial, Vilar va ser mobilitzat com a soldat francès i fet presoner pels alemanys, que el van internar en camps de concentració per a oficials (era sotstinent). Durant la seva captivitat, en diversos camps de França, Polònia i Alemanya, es va dedicar a donar cursos de tota mena a la resta de presoners.

El 1947 va publicar en francès la Història d’Espanya, que als anys 60, quan encara estava prohibida, circulava pels ambients universitaris espanyols i d’oposició al règim franquista.

El 1962 va publicar la seva tesi doctoral, traduïda al català dos anys després i considerada la seva obra cabdal, Catalunya dins l’Espanya moderna, que es va convertir en una referència per als estudis històrics sobre Catalunya en vincular el procés d’industrialització i la construcció nacional catalanes.

El 1965 Vilar va ser nomenat catedràtic a la Universitat Sorbona i a partir d’aquí la seva producció historiogràfica és intensa: Creixement i desenvolupament (1965); Or i moneda en la història (1969); De gentilhomes, amotinats i guerrillers, Assajos sobre la Catalunya del segle XVIII (1975); Història marxista, història en construcció (1975); Introducció al vocabulari de l’anàlisi històrica (1980), La guerra civil espanyola (1986), que va ser finalista del Premi Nacional d’història el 1987, i l’assaig autobiogràfic Pierre Vilar, pensar històricament. Reflexions i records (1995), dictat a la professora Rosa Congost.

Vilar, que va fer també una importantíssima labor divulgativa, tenia una visió de la història integral, basada en la metodologia marxista, que donava lloc a la història total, entesa com a “ciència global i dinàmica de les societats” que analitza els fets en el seu context social, econòmic i cultural.

En les últimes dècades de la seva vida la trajectòria de Pierre Vilar va ser objecte de tota mena de reconeixements, especialment a Catalunya. Va ser doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona (1979) i la Universitat de València (1991). El 1987 se li va atorgar el II premi Ramon Llull per la seva constant dedicació a la història de Catalunya i el 1996 va guanyar el premi internacional Elio Antonio de Nebrija.

Membre de l’Escola d’Alts Estudis de Ciències Socials de París, va ser catedràtic emèrit de la Sorbona, i el Centre d’Estudis d’Història Moderna de Barcelona porta el seu nom. La Generalitat de Catalunya el va distingir amb la Medalla d’Or, que se li va entregar el maig del 2000. Per part del govern espanyol, va rebre la Medalla de les Belles Arts i la Gran Creu de l’Ordre Civil d’Alfons X el Savi.