Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
Anuari 1999

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
90 lectures d'aquest article
27 impressions d'aquest article
Pinochet, la cara de l'any



Joan Oliver
Director de l'Anuari

Una vella tradició periodística diu que els anys es resumeixen en una persona, en una cara. Però triar aquesta cara no és fàcil. Sovint els fets més importants no tenen cara. El 98 va ser un any protagonitzat per l’Euro, la Viagra, el Mitch, Doñana, la Constitució, l’Elefant Blau, el Titànic, el treball infantil, els focs de l’estiu, i els peatges de la tardor. Cap d’ells no té cara. Protagonitzat per l’anunci de treva d’ETA, un anunci fet per dues persones que duien caputxa perquè no els veiéssim la cara. Protagonitzat a Catalunya per un avançament electoral que va ser tan virtual que no va ser, al País Valencià per una Acadèmia que no va arribar a néixer i a Andorra per les cares amagades del contraban.

També són molts els protagonistes amb nom, cognom i cara que defineixen els 365 dies d’un any. En l’índex onomàstic que poden trobar a les pàgines finals d’aquesta cinquena edició de “L’Anuari”, els noms propis són més de dos mil. Hi ha la Louise Brown que va fer 20 anys i la Victòria Anna Perea que estava a punt de fer-ne 15, però també hi ha en Ramon Sampedro i l’anestesista Juan Maeso. En John Glenn i en Pedro Duque 35. L’Antoni Tàpies que va fer 75 anys i en Joan Brossa que no va arribar a fer-ne 80. Hi ha en Frank Sinatra i l’Akira Kurosawa.

Hi ha l’Àlex Corretja i en Carles Moyà que es van repartir els títols com a bons amics. Hi ha en Valero Rivera, el Chichi Creus i l’Andrés Jiménez, en De la Peña i l’Amor. També hi són en Van Gaal, en Clemente, el Camacho i en Pichi Alonso.

Hi ha en Pasqual Maragall que va decidir mesurar forces amb un Jordi Pujol que feia propostes pel segle XXI, i en Borrell que va guanyar l’Almunia a les urnes però va perdre amb l’Aznar a les Corts. Hi ha en Josep Piqué convertit en la cara amable del PP. Hi ha en Pere Esteve, l’Arzallus i en Beiras fent declaracions a Barcelona i en Bono, en Rodríguez Ibarra i en Chávez que preferien fer-ne a Mérida. Hi ha en José Barrionuevo i en Rafael Vera que van entrar a la presó de Guadalajara, i en van sortir. Hi ha l’Arnaldo Otegi donant suport al govern de Juan José Ibarretxe, hi ha el lehendakari Ardanza dient adéu.

Hi ha en Fidel Castro abraçant en Joan Pau II que feia vint anys que era Papa. Hi ha en David Trimble i en John Hume recollint junts el premi Nobel, en Desmond Tutu explicant-li la veritat a en Mandela, en Helmut Kohl deixant pas a la parella Schröder- Fischer, en Borís Ieltsin i en Jian Zeming reunits a l’hospital, en Suharto que plega i en Saddam Hussein reforçat a cop de míssil.

Hi ha en Bill Clinton, que amb l’ajuda de la Monica Lewinsky, en Kenneth Starr i en Newt Gingrich no va parar de fer mèrits per convertir-se en l’home de l’any: va fer mèrits a les eleccions de mig mandat i davant del Gran Jurat, però també en va fer al Sudan i a l’Iraq. Però no en va fer prous per convertir-se en la cara de l’any.

Aquest honor li correspon al senador vitalici xilè Augusto Pinochet Ugarte que, el 17 d’octubre, va ser detingut a Londres, on havia anat a prendre el te, cobrar comissions per la compra d’armes i curar-se el mal d’esquena.

La detenció de Pinochet, per ordre del jutge espanyol Baltasar Garzón, va marcar el final d’una època que confonia el dret de no ingerència amb el dret al genocidi, la immunitat amb la impunitat. Quan el 10 de desembre es va commemorar el 50 aniversari de la seva Declaració, els Drets Humans eren una mica més Universals que mai.