Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
El Delta de l'Ebre, pendent del Pla Hidrològic Nacional

El desviament de l´Ebre

La manifestació antitransvasament a Saragossa va reunir més de 100.00 persones d'Aragó, Catalunya, Cantàbria, País Basc, la Rioja, Navarra i València

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Actes socials, celebracions, homenatges, cimeres (2032)
Aigua, recursos hídrics, PHN (298)
Manifestacions, concentracions, moviments socials/cívics (442)
Medi ambient, ecologia, parcs naturals (342)
Poder legislatiu i lleis (992)
Personatges Personatges
Ana Enguita (1)
Carlos Ibáñez (1)
Emilio Gastón (1)
Felip Puig (137)
Felipe González (226)
Francisco Franco (47)
Jaume Matas (174)
José María Aznar (620)
Manolo Tomàs (5)
Marcelino Iglesias (63)
Mariano Rajoy (296)
Miguel Arias Cañete (17)
Víctor Morlán (15)
Entitats Entitats
Comissions Obreres (287)
Consell Nacional de l'Aigua (2)
Coordinadora d´Afectats pels Grans Embassaments i Transvasaments (1)
Generalitat de Catalunya (1919)
Ministeri de Medi Ambient (29)
Partit Aragonès (24)
Partit Popular (1639)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
Plataforma de les Comarques de l´Ebre (4)
Plataforma per a la Defensa de l´Ebre (18)
Terra Mítica (16)
TV3 (363)
Unión General de Trabajadores (292)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estat Espanyol (1908)
76 lectures d'aquest article
90 impressions d'aquest article
La conca de l'Ebre clama contra el transvassament
Pla Hidrològic Nacional
El Pla Hidrològic Nacional (PHN) havia estat, en el seu moment una de les assignatures pendent dels successius governs del PSOE, que en els seus catorze anys de mandat no va aconseguir racionalitzar l’ús de l’aigua a l’estat espanyol. En tot aquest temps, els governs del PSOE van rebre dures crítiques per la seva manca de voluntat a l’hora de trobar una solució viable i definitiva als problemes de sequera endèmica que patien diversos territoris de l’estat. En el seu moment, fins i tot es va arribar a insinuar que si el llavors president del govern, Felipe González, no s’esforçava més a resoldre un problema que afectava a tan gran part de la ciutadania, era perquè el record del general Francisco Franco inaugurant pantans era encara massa viu en la memòria col·lectiva com per aguantar una comparació.

Però tampoc el primer govern del Partit Popular va aconseguir desbloquejar la situació del PHN. Al començament de la seva segona legislatura, sorgida de les eleccions del 12 de març del 2000, el govern del Partit Popular va anunciar la seva voluntat que el polèmic pla fos aprovat al llarg dels quatre anys següents. Amb aquests antecedents, el PHN, proposat i defensat pel Ministeri de Medi Ambient, que representava l’excap de govern de les Balears, Jaume Matas, va crear forces problemes a l’executiu central i als governs autonòmics al llarg de l’any, que va acabar sense que la iniciativa fos aprovada..

El caire principal del pla era extreure 1.050 hectòmetres cúbics d’aigua a l’any del riu Ebre per transvasar-les a les conques del litoral mediterrani més necessitades, que eren les del País Valencià i Múrcia. L’esquema bàsic de l’argumentació del Govern era que les conques del litoral mediterrani patien un dèficit hidrològic considerable mentre que a les conques de l’Ebre, el Tajo i el Duero els sobrava aigua. El govern havia escollit fer el transvasament de l’Ebre perquè havia de tenir un cost menor i un impacte mediambiental també menor. L’avantprojecte del Govern proposava derivar 190 hectòmetres per a Catalunya, 315 per al País Valencià, 450 per a Múrcia i 95 per a Almeria.

Aquesta extracció sistemàtica d’aigua era molt mal vista a l’Aragó perquè hipotecava el desenvolupament de tota la seva agricultura, mentre que a Catalunya afectava, sobretot, les comarques de l’Ebre, ja que suposava la transformació total de l’entorn i les explotacions agràries del Delta de l’Ebre, així com una modificació radical dels seus estàndards mediambientals. Així ho van posar de manifest des d’un primer moment Emilio Gastón, portaveu de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, que va aclarir “aquest pla està creant una Espanya espoliada i una altra de beneficiada”, i Manuel Tomàs, de la Plataforma de les comarques de l’Ebre, que va sol·licitar la intervenció del govern de la Generalitat per impedir l’execució del PHN. Per la seva banda, el govern d’Aragó, representant en el socialista Marcel·lí Iglèsies també va manifestar-se en contra, mentre el de la Generalitat de Catalunya demanava un temps per estudiar la qüestió en profunditat.

La polèmica va anar escalfant l’ambient i un dels seus punts més àlgids va arribar quan, cap a finals d’any, Miguel Arias Cañete, titular de la cartera d’Agricultura, va dir a la sortida d’una reunió amb agricultors celebrada a Múrcia, referint-se al PHN “sale por cojones porque el plan hidrológico o sale en esta legislatura o no sale nunca”. I per si no havia quedat clar quin mètode s’usaria per aprovar el pla, va afegir: “tenga usted la seguridad porque el presidente ha dicho en el Consejo de Ministros –estando yo- que esto salía por huevos”. I per si tampoc n’hi havia prou amb la majoria absoluta del Partit Popular al govern, tampoc es va estar d’esmentar, i amb els atributs masculins citats, va tirar mà de les “narices” per tal de convèncer els seus interlocutors que l’aprovació de la llei seria “un paseo militar”.

Després que aquestes declaracions fossin divulgades pel programa 30 minuts de TV3 van ser moltes les veus que es van alçar a Catalunya i Aragó per demanar la dimissió del ministre, les paraules del qual van ser matisades per tot l’equip governamental i per ell mateix, que va demanar disculpes. No era, però, la primera pífia verbal del ministre, que un cop ja havia comparat, en públic, els regadius amb les dones perquè amb tots dos “s’hi ha d’anar molt en compte”, havia dit.

Dins la problemàtica plantejada pel pla, “excessos verbals” d’Arias Cañete no van deixar de ser una mera anècdota, dins la manca general de consens existent, que va ser pal·lesa el 8 d’octubre quan 400.000 afectats es van manifestar a Saragossa contra el transvasament. L’absència de l’alcalde de la ciutat, membre del Partit Popular, en un acte que comptava amb el suport de més de 1.000 entitats, entre les que destacaven els sindicats CCOO i UGT, les dues patronals aragoneses i el govern aragonès presidit pel socialista Marcel·lí Iglesias en coalició amb el Partit Aragonesista, va provocar fortes esbroncades contra la seva figura.

El ministre de Medi Ambient, Jaume Matas, va assegurar que estava desconcertat per la magnitud de la protesta donat que, segons ell, l’executiu central havia fet al govern d’Aragó una oferta de diàleg que aquest no havia volgut escoltar. Des de fonts autonòmiques, en canvi, es va dir que el Pla Hidrològic Nacional estava basat en la voluntat de fer pagar als aragonesos l’haver votat un govern socialista.

La protesta de Saragossa va disparar les queixes del País Valencià, Múrcia i Castella-La Manxa, que reclamaven l’oportunitat del transvasament plantejat pel govern. Diferents representants de les 3 comunitats van insinuar que ells també podrien convocar manifestacions i actes, si això havia de servir d’alguna cosa, però, en els seu cas, a favor del Pla Hidrològic.

L’11 d’octubre, el president d’Aragó va demanar la retirada del pla, mentre el ministre reivindicava un interlocutor vàlid amb el qual poder negociar donada la impossibilitat de fer-ho amb el president aragonès. Davant la manca de diàleg, el 12 d’octubre Saragossa va tornar a ser l’escenari d’una nova manifestació de 100.000 persones, convocades també per la Plataforma en Defensa de l’Ebre, i en el transcurs de la qual es va desplegar una immensa bandera que simbolitzava una gran abraçada al riu. La concentració, una de les més importants de totes les que es van anar succeint al llarg de l’any, va col·lapsar el centre de la ciutat quan milers de persones van ocupar els gairebé 10 quilòmetres que separaven els ponts de Santiago, de Piedra i del Pilar.

Durant l’acte, manifestants de Cantàbria, el País Basc, La Rioja, Navarra, Aragó, Catalunya i València van exigir plegats la retirada de l’avantprojecte del PHN, deixant de banda les apreciacions diferencials que des de cada comunitat s’havien fet, si més no durant unes hores. Els manifestants van qualificar de gran estafa el PHN, en actuar a favor dels interessos d’unes regions en detriment de les altres i van criticar particularment els interessos turístics del govern de la Generalitat Valenciana que volia resoldre la promoció feta a l’àrea de Benidorm amb la inauguració el 31 de juliol del parc temàtic de Terra Mítica.

En aquest context, també es va sentir l’opinió d’especialistes com el biòleg Carlos Ibáñez, autor d’una tesi doctoral sobre el funcionament ecològic de l’estuari de l’Ebre, segons la qual la disminució del cabal d’aigua dolça derivada del transvasament del riu, implicaria un augment de la penetració d’aigua salada a l’estuari i aquest fet comportaria cinc riscos principals: la salinització de la conca, la qual cosa degradaria els conreus; la regressió del delta, amb els perills que suposaria per a les zones naturals i agrícoles; la intrusió marina o, dit d’una altra manera, l’entrada d’aigua salada al riu amb la conseqüent afectació dels cítrics i altres conreus propers; la contaminació de l’aigua, que, entre altres coses, faria disminuir la pesca marina del delta i les pèrdues en riquesa biològica i en producció de les explotacions d’acuicultura.

Després de la gran manifestació de Saragossa, el govern d’Aragó va demanar a l’executiu de José María Aznar que es replantegés el transvasament del riu. El ministre Matas, però va fer oïdes sordes a la petició i va acusar l’executiu aragonès de no haver fet cap aportació ni haver proposat cap alternativa al pla, donant a entendre que no seria el govern central qui fes una proposta alternativa. Tot i això, davant l’allau de protestes i el ressò mediàtic que aquestes estaven prenent, el govern del Partit Popular va decidir de fer algun gest de bona voluntat que va protagonitzar el vicepresident primer, Mariano Rajoy, a l’anunciar el mes d’octubre, que el Partit Popular estava disposat a fer alguns canvis en el Pla Hidrològic Nacional (PHN): la gent “que havia sortit al carrer a protestar l’havien “afectat” fins el punt, va dir, que faria “el més gran esforç per aconseguir el consens, per convèncer de les bondats del pla i per rectificar, pactar i incorporar aquells suggeriments que consideressin raonables”.

En els dies que seguiren la proposta, el ministeri del Medi Ambient espanyol va fer algunes aportacions, prioritàriament de caire ecològic, escoltant les recomanacions fetes pels ecologistes del Consell Nacional de l’Aigua, que es va reunir repetidament amb tècnics de Medi Ambient per tal de donar forma legal a les esmenes i aportacions fetes.

A finals d’octubre ja s’havia anunciat la voluntat ministerial de delimitar la zona pública de les ribes i la d’acabar amb les construccions il·legals per tal d’evitar més morts per culpa de les riuades. Quinze dies més tard, el govern semblava disposat a modificar completament el sistema d’aconduïment dels rius, descartant les parets de formigó previstes i contemplant la possibilitat de donar al riu l’espai perdut a banda i banda, espai que marcaven les màximes crescudes, i allà aixecar murs de terra fent servir l’espai alliberat per plantar arbres de les espècies de les ribes. Aquest sistema, molt més barat que el del formigó i que ja s’estava fent servir en diversos indrets de l’Europa Central, contemplava però una excepció, la del pas del riu pels nuclis urbans, on la principal prioritat era protegir les cases ja construïdes emprant tot el formigó que calgués.

A Catalunya, mentrestant la Plataforma de Defensa i la de les comarques de l’Ebre van organitzar el 28 d’octubre una manifestació a Amposta per posar de manifest els efectes nocius que l’impuls del PHN podria arribar tenir en la zona del Delta. 15.000 persones van desfilar pels carrers d’Amposta reclamant la retirada del pla. Entre les opinions recollides aquell dia va destacar la de la portaveu de la Coordinadora d’Afectats pels Grans Embassaments i Transvasaments (Coagret), Anna Enguita, que va dir: “encara que s’aprovi, aquest pla hidrològic no es viable perquè no superarà les normes de la Unió Europea...és clar que l’únic que pretén el Govern no és fer el transvasament sinó prometre’l per garantir-se els vots de la zona de Llevant i el suport de constructores i hidroelèctriques.”

El 30 de novembre, el govern català va presentar 72 al·legacions al projecte del Pla Hidrològic Nacional (PHN) elaborat pel Ministeri de Medi Ambient. La conselleria homònima de la Generalitat va proposar reduir al màxim l’aigua transvasada des de l’Ebre, oferint com a alternativa que el cabals complementaris sortissin dels canals del delta i del riu Roine, ja que l’Ebre no tenia prou capacitat per assumir totes les demandes d’aigua previstes al projecte del pla, segons va assegurar el conseller Felip Puig en nom de l’executiu català. Mentre que la proposta del ministre Matas es basava en el transvasament de 1.050 hectòmetres cúbics anuals, la de Puig indicava que per preservar el medi ambient i els usos del Delta només s’haurien d’utilitzar directament d’aquest riu 200 hectòmetres cúbics anuals.

El departament de Medi Ambient proposava fer servir 400 hectòmetres cúbics dels canals del delta de l’Ebre, concessions de les comunitats de regants, i, en un termini de 10 anys, portar 350 hectòmetres cúbics anuals del riu Roine, entre altres actuacions. Val a dir que, contràriament al que havia vingut assegurant el govern, portar aigua del Roine no semblava gaire més car que transvasar-la de l’Ebre. Cada metre cúbic que pogués arribar del riu francès costaria 56 pessetes, que inclourien les obres i la gestió, així com el preu que cobraria Aigües del Roine. En canvi, cada metre cúbic transvasat de l’Ebre costaria una pesseta més: 52 pessetes correspondrien a les obres i la gestió del transvasament i les altres 5 al cànon ecològic.

Les al·legacions al Pla Hidrològic Nacional (PHN) presentades pel conseller no eren simplement una proposta de solució per a les necessitats de Catalunya, sinó que també oferien alternatives a llarg i mig termini per a bona part de les necessitats d’aigua previstes al Pla Hidrològic amb el doble objectiu de solucionar el dèficit d’aigua a Catalunya i salvar l’Ebre.

Per la seva banda, el ministeri tenia clar que rebria milers d’al·legacions contra el pla, ja que totes les comunitats autònomes afectades, les entitats ecologistes, sindicats i organitzacions empresarials representades al Consell Nacional de l’Aigua havien anunciat que en presentarien.

Finalment van ser unes 100.000 les al·legacions contra el Pla que va rebre el govern. Moltes d’elles contenien, a més a més de queixes de tota mena, propostes alternatives al principal punt de polèmica del pla, el transvasament de l’Ebre. Entre altres propostes hi havia la de la possibilitat de dessalació d’aigua de mar per a Almeria i el sud de Múrcia.

Malgrat la feinada que suposava revisar-les totes, el president del govern, José María Aznar, va fixar un calendari duríssim en el que s’establia que calia donar resposta a totes les al·legacions en quinze dies, deixant clar que, davant la impossibilitat material de ni tan sols llegir-les totes en el termini previst, el govern no tenia cap mena de voluntat negociadora. Per a Víctor Morlán, secretari del PSOE a Aragó, el calendari va ser una mostra que “la teoria Cañete, aprovar el pla per pebrots”, s’imposaria. De tota manera els més optimistes confiaven que, després de l’alt nombre d’al·legacions rebudes, el govern no podria aprovar el pla sense fer algun tipus de concessions.