Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2002

Imprimir    Recomanar article
César Alierta i Jesús Polanco acorden la fusió de les dues plataformes digitals existents

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Fusions, adquisicions, opes empresarials, acords (402)
Mitjans de comunicació (87)
Personatges Personatges
César Alierta (16)
Jesús de Polanco (9)
Entitats Entitats
Canal Plus França (3)
Canal Satélite Digital (12)
Grupo Prisa (25)
Partit Popular (1639)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
Sogecable (31)
Telefónica (115)
Tribunal de Defensa de la Competència (16)
Unió Europea (1018)
Vía Digital (20)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estat Espanyol (1908)
39 lectures d'aquest article
3 impressions d'aquest article
El final d´una guerra inútil
Plataformes digitals
La nit del dimecres 8 de maig del 2002, a Madrid, el president de Telefónica, César Alierta, i el del grup Prisa, Jesús de Polanco, van signar un acord per a la fusió de les dues plataformes espanyoles de televisió digital per satèl·lit: Vía Digital, controlada per Telefónica, i Sogecable, de Prisa. Amb aquest acord s´acabava una guerra que havia durat més de cinc anys i que havia suposat unes pèrdues acumulades de més de mil milions d´euros per a Vía Digital i de més de tres-cents per a Sogecable. Una guerra empresarial i, per damunt de tot, política entre el grup Prisa, proper al Partit Socialista Obrer Espanyol, i Telefónica, que actuava com a cap de pont de les posicions del Partit Popular. La por d´aquest partit, i del govern espanyol que controlava, que el principal partit de l´oposició pogués monopolitzar l´única plataforma digital de l´Estat, va forçar el naixement de Vía Digital i una dura competència entre les dues empreses que els van dur a una guerra oberta pel control dels drets del futbol i del cinema d´estrena, les dues principals ofertes d´aquest tipus de televisió. L´encariment del producte fruit d´aquesta competència i la dificultat d´assolir una massa crítica d´abonats suficient (en el moment de la firma de l´acord de fusió, Sogecable en tenia 1,2 milions i Vía Digital 800 mil) van fer que totes dues companyies acumulessin pèrdues any rere any.

La situació de la plataforma de Telefónica era la més complicada, amb menys abonats i amb unes pèrdues que no paraven de créixer. En un moment en què les perspectives de les empreses de telecomunicacions ja no eren tan brillants com uns anys abans, el president de Telefónica va decidir que ja no podia aguantar la sagnia de Vía Digital i va fer el pas decisiu de proposar la fusió a Sogecable. Tot i les reticències de bona part del govern espanyol a una operació en què clarament Sogecable sortia afavorida, es va imposar la lògica empresarial que impedia el funcionament independent de les dues plataformes. Però el procés va ser llarg.

Els termes de la fusió anunciada el 8 de maig implicaven de fet una absorció de Vía Digital per part de Sogecable i atorgaven a aquest grup un 23% de la nova plataforma fusionada, una participació idèntica a la dels seus socis tradicionals de Canal Plus França i a la de Telefónica.

Ningú no dubtava que el grup dirigit per Polanco controlaria la nova empresa, però la magnitud de l´operació feia preceptiva l´autorització de les autoritats de defensa de la competència.

La Unió Europea va acceptar que fos el govern espanyol qui establís les condicions que hauria de complir la nova plataforma, que es convertiria de fet en la quasi exclusiva proveïdora de televisió de pagament ja que el cable comptava amb una quota de mercat molt petita.

Després de mesos d´estudi per part del Tribunal de Defensa de la Competència i dels Serveis de Defensa de la Competència espanyols, el govern va donar llum verda a l´operació el 29 de novembre però va fixar un conjunt de condicions encaminades a garantir que els usuaris no sortissin perjudicats. Entre aquestes mesures destacaven la necessitat de compartir el cinema i el futbol amb la resta d´operadors de televisió, l´obligació de permetre la presència de productores independents en la nova plataforma i un estricte control dels preus cobrats als clients que, durant els quatre anys següents, serien fixats pel mateix govern espanyol.

Aquest conjunt de condicions feien que la fusió no fos empresarialment tan rendible com es preveia inicialment, però tot i que quan va acabar l´any les plataformes encara no havien acceptat formalment la decisió del govern, semblava evident que la fusió de les dues plataformes tiraria endavant i que el 2003 s´acabaria definitivament una llarga guerra que només havia servit per perdre grans quantitats de diners.