Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2006

Imprimir    Recomanar article
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Poder legislatiu i lleis (992)
Relacions Espanya-Catalunya (750)
Personatges Personatges
Francesc Xavier Ciuraneta (23)
Jordi Pujol i Soley (858)
Manuel Monteiro de Castro (11)
Marcelino Iglesias (63)
Pasqual Maragall (676)
Ricard Maria Carles (58)
Silverio Nieto Núñez (2)
Entitats Entitats
Arxiu de la Corona d´Aragó (24)
Bisbat de Barbastre-Montsió (41)
Bisbat de Lleida (38)
Congrés dels Diputats (476)
Consell d`Europa (38)
Diputació d`Aragó - Diputació General d`Aragó (20)
Generalitat de Catalunya (1919)
Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal (28)
Opus Dei (10)
Parlament d`Aragó (19)
Tribunal Constitucional de l`Estat espanyol (377)
Tribunal de la Rota del Vaticà (9)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Franja de Ponent (Aragó, Països Catalans) (41)
54 lectures d'aquest article
4 impressions d'aquest article
Pocs avenços substancials
Franja de Ponent
El 2006 a la Franja de Ponent va continuar la problemàtica lingüística, cultural i econòmica dels darrers anys sense que hi haguessin elements nous a afegir a la política habitual de negació d’aquests elements identitaris per part del govern aragonès. I la situació es trobava així, malgrat que qui exercia la presidència de la Diputació General d’Aragó, Marcel•lí Iglésias era natural de la Franja i havia estat, mentre era alcalde de Bonansa, un dels signataris de la Declaració de Mequinensa que el 1984 es pronuncià pel reconeixement estatutari del català i de la fabla a l’Aragó.

El reconeixement lingüístic del català a la Franja de Ponent, ja havia estat el 2005 objecte d’un informe favorable del Consell d’Europa, aprovat el 21 de setembre d’aquell any. L’informe, relatiu a les llengües minoritàries existents en diferents països europeus, havia inclòs part de l’Aragó com a vinculat a Catalunya i proposava que es regulés l’ensenyament del català a la comunitat aragonesa. L’informe aprovat pel Consell d’Europa havia sorgit de “l’Informe del Comitè d’Experts sobre la Carta de les Llengües Regionals o Minoritàries a Espanya”, emès el 8 de abril del 2005.

En tot cas, al 2006, la situació de la llei de llengües de l’Aragó o en la titularitat de les obres d’art del centenar de parròquies de la Franja que havien passat a dependre del nou Bisbat de Barbastre deu anys enrere era més greu que mai, egut a la reforma estatutària que s’havia dut a terme a l’Aragó el 2006, i per la ingent documentació notarial i de compravenda aportada pel bisbat de Lleida amb l’objectiu de demostrar la titularitat catalana (privada, eclesial i cultural) de les obres d’art medievals en litigi.

En un altre àmbit, també destacava l’estancament econòmic de l’àrea, que integrava 75.000 habitants, cinc comarques limítrofes amb Catalunya – Ribagorça, Llitera, Baix Cinca, Baix Aragó-Casp i Matarranya-, i una superfícies de 6.543 quilòmetres quadrats, el 14% de la regió aragonesa. L’estancament era arrossegat des feia molts anys, però el 2006 s‘havia pogut registrar alguna mena de canvi en dependre del govern d’Aragó la connexió final que podria tenir la nova autovia d’Alcanyís que s’havia de construir en breu. El cas és que la Diputació General d’Aragó la volia conduir cap a Castelló, malgrat les reiterades peticions franjetines de conduir-la, també o preferentment, cap a Terres de l’Ebre o Tarragona, on també disposava de nombrosos suports i interessos, ja que ambdues àrees són des fa molts anys conscients de la importància de la seva respectiva interconnexió per a afavorir el progrés econòmic i comercial.

Aquest progrés s’estava donant a l’Aragó als darrers anys, sobretot a l’àrea de Saragossa i, justament, per la intensificació de les relacions logístiques i comercials amb Catalunya. A més, també hi havia jugat un paper important l’estreta relació institucional entre la Diputació General de l’Aragó i la Generalitat de Catalunya en el tema de l’euroregió, ja impulsada en temps de la presidència Pujol, i després recuperada per la de Maragall, si bé, durant la presidència d’aquest, el govern de l’Aragó hi va trencar la col•laboració i va realitzar un apropament alternatiu a La Rioja i apostant decididament per França en la futura construcció del túnel de Cafranch als Pirineus. En tot cas, el 2006, l’economia aragonesa presentava un índexs generals molt bons amb un reflotament significatiu de l’agricultura, i sobretot de la indústria i les exportacions. Les empreses aragoneses van exportar el 2006 béns per valor de 7.410 milions d’euros, un 4% més que l’any anterior, principalment material elèctric i paper amb destinacions a Europa de l’Est i Àsia. Les importacions van créixer gairebé un 18% en el mateix període, sent Polònia el segon proveïdor de l’Aragó. De tot això, la Franja encara no se n’havia beneficiat gaire el 2006.

Pel que feia als fets de l’any, la proposta de reforma de l’Estatut d’Autonomia aragonès, molt inspirada en els avantatges en finançament de la catalana, va ser presentada el 21 de juny i qualificada el 5 de setembre del 2006, després que l’aprovés el Congrés dels Diputats el 15 de març i la ratifiqués el Senat el 23 d’abril. El nou Estatut, a tots els efectes constitucional, va ser el resultat d’un important consens a les Corts d’Aragó, on va obtenir el vot favorable de quatre dels seus cinc grups parlamentaris. En la seva part més emblemàtica, el nou Estatut preveia mes competències en gestió aeroportuària, millores en finançament i el manteniment d’unes reserves hidràuliques adequades a les necessitats de desenvolupament de l’Aragó.

En relació al nou Estatut, al novembre del 2006 va destacar el recurs presentat pel govern aragonès davant el Tribunal Constitucional, juntament amb els governs de les Balears i el País Valencià, contra diferents aspectes de l’Estatut català, i, particularment, contra la disposició addicional tretzena, que establia «els fons propis de Catalunya a l’Arxiu de la Corona d’Aragó i l’Arxiu Reial de Barcelona que s’integraven al sistema d’arxius de Catalunya”. El govern aragonès entenia que l’arxiu amb seu a Barcelona havia de ser gestionat conjuntament per les quatre comunitats implicades, a més del govern espanyol, i que l’Estatut català modificava aquesta premissa. Arguments, que també van fer seus els governs populars de Balears i del País Valencià.

Pel que feia a les obres d’art de les parròquies de la Franja la principal novetat de l’any va ser la presentació a l’últim trimestre de l’any per part del bisbe de Lleida, Francesc Xavier Ciuraneta, d’un recurs davant del Tribunal de la Rota, per tal que es reconegués definitivament la propietat de les obres sacres del Museu diocesà de Lleida. Fins llavors, això no ho havia tingut en compte el jutge Silverio Nieto, nomenat pel nunci papal Monteiro de Castro, ni considerat en les sentències prèvies sobre el cas, tot i la contundència de les proves. En saber-se la iniciativa del bisbe Ciuraneta, els sectors eclesiàstics i polítics de l’Aragó i d’Espanya s’hi van mostrar radicalment contraris, i van arribar, fins i tot, a demanar el seu cessament i la intervenció del Vaticà. Sense fer cas de crítiques ni pressions, el bisbe de Lleida, a més, va atacar la desinformació creada pels polítics i mitjans que parlaven del retorn de les obres d’art sacres, un concepte que no s’hi esqueia, al seu parer, senzillament perquè aquelles no havien estat mai propietat de la diòcesi de Barbastre, i sí de la de Lleida, com demostraven els documents de propietat i notarials que obraven en poder seu. La iniciativa del bisbe de Lleida, exvicari episcopal i exsecretari personal de Ricard Maria Carles al bisbat de Tortosa i a l’arquebisbat de Barcelona, va obrir amb aquesta contundent acció legal un nou front, decididament oposat a la prevaricació amb què havien estat actuant destacats eclesiàstics espanyols, els dos últims nuncis papals, i la majoria de polítics que s’havien manifestat en favor de l’espoli del centenar d’obres en benefici del bisbat de l’Aragó dominat per l’Opus Dei.