Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2005

Imprimir    Recomanar article
Josep Laporte Salas (1922-2005)

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Actes socials, celebracions, homenatges, cimeres (2032)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Francisco García-Valdecasas (1)
Jordi Pujol i Soley (858)
Josep Laporte (13)
Josep Bargalló (100)
Entitats Entitats
Assemblea de Catalunya (14)
Convergència i Unió (1824)
Fundació Ausiàs March (6)
Institut d´Estudis Catalans (149)
Òmnium Cultural (140)
Palau de la Generalitat (55)
Universitat Autònoma de Barcelona (131)
Universitat de Barcelona (193)
Universitat Oberta de Catalunya (18)
Universitat Pompeu Fabra (84)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Catalunya (2926)
54 lectures d'aquest article
Josep Laporte Salas (1922-2005)
Política catalana
L’exconseller de Sanitat i Ensenyament de la Generalitat i president de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), Josep Laporte, va morir el 15 de febrer, als 82 anys, a causa d’una aturada cardiorespiratòria poc abans de participar en un acte al Palau de la Generalitat. El doctor Laporte havia de participar juntament amb el conseller primer, Josep Bargalló, en la presentació de l’informe sobre el canvi climàtic a Catalunya que ha editat l’IEC, acte que es va haver de suspendre.

Nascut a Reus el 18 de març de 1922, Josep Laporte i Salas era doctor en Medicina, especialista en farmacologia. Va treballar en la indústria farmacèutica i en recerca.

Va participar en la fundació de l’Assemblea de Catalunya en qualitat de president de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears (1970-74).

Catalanista, soci de primera hora d’Òmnium Cultural, Laporte va saber combinar en els últims anys del franquisme el ser qualificat de “roig separatista” per Francisco García Valdecasas, amb fer-li en aquest l’adjuntia de professorat a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona.

Poc després va ser nomenat avaluador i jurat de la Fundació March per la concessió de beques de postgrau, cosa que indica la confiança que li tenien des del punt de vista científic i d’honorabilitat personal.

Posteriorment va entrar a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), on va ser cap del Departament de Ciències Bàsiques, que aplegava la seva especialitat, farmacologia, bioquímica i fisiologia.

Va crear la Fundació Biblioteca que du el seu nom. Projecte d’avantguarda, únic al món, que va néixer per atendre les necessitats d’informació i de coneixement dels professionals i usuaris de la sanitat; per gestionar el coneixement científic i la informació sanitària, transferint-les als professionals de l’àmbit per facilitar-los la presa de decisions a qualsevol nivell.

El 1976, en plena transició, va ser designat rector de la UAB, càrrec que va ocupar fins a l’any següent.

El 1980 va abandonar, segurament a contracor, la seva tasca principal per dedicar-se a la política a petició d’un alumne seu, l’expresident Jordi Pujol. Primer com a independent i després com a militant de Convergència i Unió (CiU), Laporte va ser el primer conseller de Sanitat de perfil gestor. Va liderar la conselleria durant vuit anys (1980-88), portant a terme projectes tan importants com la primera reforma sanitària –en què incloïa un pla de construcció de centenars de centres d’assistència primària-, el pla comarcal d’hospitals i la primera campanya antitabac.

Des del 1988 fins al 1992, es va encarregar de la conselleria d’Ensenyament, des d’on va completar el mapa universitari públic de Catalunya -amb la creació de les Universitats de Girona, Lleida i Reus-Tarragona- i va dirigir els primers passos de la reforma educativa.

El seu últim càrrec públic va ser el primer comissionat per a Universitats i Recerca, quan tenia 70 anys, afrontant una nova configuració territorial de les universitats i creant alhora la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

Des del 2002 ocupava la presidència de l’IEC, i seguia lluitant perquè la institució no perdés protagonisme acadèmic ni social.