Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2001

Imprimir    Recomanar article
José María Aznar amb George W. Bush, a qui va mostrar la seva disposició a lluitar contra el terrorisme

Articles dependents
Mariano Rajoy
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Actes socials, celebracions, homenatges, cimeres (2032)
Cas 11-S (80)
Economia espanyola (471)
Noblesa, reialesa (185)
Poder executiu i governs (1139)
Política espanyola (900)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Terrorisme (501)
Personatges Personatges
George W. Bush (404)
Jack Straw (42)
Jaime Mayor Oreja (90)
José Luis Rodríguez Zapatero (808)
José María Aznar (620)
Josep Piqué (189)
Mohammed ibn al-Hassan (62)
Rodrigo Rato (98)
Silvio Berlusconi (102)
Tony Blair (184)
Entitats Entitats
Convergència i Unió (1824)
Gescartera (21)
Govern de les Illes Britàniques (22)
Govern del Marroc (23)
Govern dels Estats Units (145)
Govern d`Espanya (336)
Govern d`Itàlia (18)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
77 lectures d'aquest article
4 impressions d'aquest article
Les lleis de la majoria absoluta
Política espanyola
En començar el 2001, l’agenda política espanyola tenia un compromís central en la cita electoral basca. El govern espanyol i el Partit Popular feia temps que havien convertit aquestes eleccions en el centre de tota una estratègia per desallotjar del poder els nacionalistes bascos. Amb aquesta finalitat, va presentar la candidatura del ministre més ben valorat per l’opinió pública espanyola, Jaime Mayor Oreja, el ministre de l’Interior que, segons s’assegurava, més desarticulacions i detencions antiterroristes havia fet en la història de la democràcia. L’estratègia es basava també en la formació d’un front comú amb els socialistes bascos. Però ni la personalitat de Mayor Oreja ni l’aliança dels dos grans partits espanyols van aconseguir que els constitucionalistes guanyessin ni un escó a la cambra de Vitòria.

L’entesa entre el PP i el PSOE havia tingut la seva màxima expressió l’any anterior amb la signatura per aquests dos partits de l’anomenat pacte antiterrorista, i va seguir present en la vida política espanyola durant el 2001. Mentre que PP i PSOE expressaven profundes divergències en temes de política quotidiana, arribaven a importants pactes bilaterals en tot allò que tenia a veure amb l’articulació de l’Estat i excloïen d’aquests acords la resta de forces polítiques.

Exemples clars d’aquesta mena d’acords van ser els acordats per a la reforma de la justícia i la renovació dels òrgans constitucionals, l’acord de finançament autonòmic, el traspàs total de totes les competències sanitàries als ens autònoms i l’anunci per al 2002 de la consecució amb el PSOE d’un pacte d’abast estatal (pacte local) per a la renovació de les competències dels ajuntaments, el qual retallava les de les autonomies.

Dintre del PSOE, diverses veus van criticar aquesta estratègia de pactes amb el PP i d’oposició suau definida pel secretari general, José Luis Rodríguez Zapatero, però aquest va aconseguir imposar el seu punt de vista contra els que l’acusaven de no tenir una línia d’actuació alternativa i d’anar sempre a remolc de les propostes del PP. Aquesta estratègia de canvi tranquil es va plasmar en la intervenció de Rodríguez Zapatero el 26 de juny en el seu primer cara a cara amb José María Aznar en un debat de política general.

Pel que fa al govern, i al marge d’aquests grans acords amb els socialistes, el 2001 van aprovar-se nombroses lleis que el PP pretenia fer des d’abans d’arribar al poder i que no havia pogut tirar endavant en la seva primera legislatura al govern en no disposar de majoria absoluta.

Una de les iniciatives més llargament covades, i més conflictives, va ser la promulgació del Pla Hidrològic Nacional (PHN), destinat a resoldre, gràcies al cabal de l’Ebre, els dèficits hídrics del País Valencià, Múrcia i Almeria, fonamentalment. Precisament, el PHN va constituir un dels primers punts d’inflexió en les relacions del govern amb CiU, a qui va donar suport al Parlament de Catalunya i de qui va rebre suport en moltes qüestions, com ara la llei d’immigració, la llei d’ordenació universitària (LOU) o el mateix PHN, però a canvi de la possibilitat de gestionar en un futur des de Catalunya les quotes d’immigració, de promulgar una llei universitària específicament catalana i de realitzar un seguit d’inversions en infraestructures i en la preservació mediambiental del delta de l’Ebre. Els altres punts d’inflexió en les relacions amb CiU van ser la seva exclusió de les quotes de nomenament en els òrgans constitucionals, la defensa que des del govern espanyol es va fer de les paraules de la monarquia sobre el castellà com a llengua de concòrdia mai no imposada a ningú en la història i la negativa absoluta a plantejar-se més quotes d’autogovern per a Catalunya. Les friccions creades en totes aquestes qüestions van prendre el seu valor màxim en la negativa rotunda del PP a acceptar una representació directa de Catalunya a la Unió Europea i a propiciar el reconeixement polític de les anomenades regions constitucionals europees (regions amb identitat i institucions democràtiques pròpies integrades) a la fase de presidència espanyola de l’organisme que havia de començar l’1 de gener del 2002. En el camp internacional, el posicionament atlantista i nord-americà de l’executiu Aznar després dels atemptats de l’11 de setembre, amb la visita als Estats Units d’Aznar,que corresponia a la feta per Bush a Espanya al juny, així com el seu apropament a Tony Blair i Silvio Berlusconi en l’àmbit de la política comunitària enfront de l’històric eix francoalemany, van conferir al govern de José María Aznar un protagonisme creixent que va permetre compensar altres qüestions de fort ressò social al país, com ara els efectes de la crisi de les vaques boges (que va afectar la credibilitat del ministre d’Agricultura i la ministra de Sanitat), el cas Gescartera (que va tocar la imatge de Rodrigo Rato) o els problemes derivats de la immigració.

Les sempre difícils relacions amb el Marroc van derivar en conflicte quan a finals d’any el rei Mohamed VI va cridar a consultes el seu ambaixador a Madrid, molest pel tractament que rebien les qüestions marroquines en els mitjans de comunicació espanyols, per la poca predisposició d’Espanya a donar suport a les posicions marroquines en el contenciós del Sàhara Occidental i per la sempiterna reivindicació marroquina de les places de Ceuta i Melilla. La visita al Marroc que va fer el líder socialista, José Luis Rodríguez Zapatero, va contribuir a enverinar encara més les coses. El mal moment viscut amb el Marroc va ser compensat per les converses sobre Gibraltar que van iniciar el ministre espanyol d’Afers Estrangers, Josep Piqué, i el seu homòleg britànic, Jack Straw, amb el compromís de resoldre el contenciós històric abans de l’estiu del 2002.