Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1997

Imprimir    Recomanar article
El ministre espanyol d'Economia, Rodrigo Rato

El president Pujol va garantir, amb el seu suport, l'estabilitat del govern d'Aznar

Els protagonistes del relleu al PSOE, Felipe González i Joaquín Almunia

La ministra espanyola de Cultura, Esperanza Aguirre, amb consellers d'Ensenyament autonòmics

Margarita Mariscal de Gante amb Álvaro Rodríguez Bereijo, president del Tribunal Constitucional

Articles dependents
Joaquín Almunia
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Cas GAL (79)
Economia espanyola (471)
Política espanyola (900)
Premsa escrita (199)
Ràdio (188)
Televisió (467)
Personatges Personatges
Alfonso Guerra (22)
Eduardo Fungairiño (11)
Esperanza Aguirre (56)
Felipe González (226)
Joaquín Almunia (68)
Jordi Pujol i Soley (858)
José Barrionuevo (58)
José María Benegas (11)
José María Aznar (620)
Luis Roldán (47)
Luis Manuel Poyatos (1)
Manuel Fraga Iribarne (66)
Margarita Mariscal de Gante (6)
Miguel Ángel Blanco (22)
Narcís Serra (73)
Rafael Vera (38)
Ramon Pelegero (44)
Rodrigo Rato (98)
Entitats Entitats
Audiència Nacional (322)
Canal Plus (25)
Coalició Canària (99)
Convergència i Unió (1824)
Euskadi Ta Askatasuna (741)
Financial Times (12)
Herri Batasuna (107)
Organització del Tractat de l`Atlàntic Nord (264)
Partit Nacionalista Basc (440)
Partit Popular (1639)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
Tribunal Suprem de l`Estat Espanyol (223)
TV3 (363)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Luxemburg (22)
Brussel·les (Bèlgica) (110)
Ermua (Biscaia) (5)
Madrid (Comunitat de Madrid) (909)
74 lectures d'aquest article
4 impressions d'aquest article
"España va bien"
Política espanyola
El 1997 va ser l’any de la consolidació del Partit Popular en el govern espanyol que controlava des de maig de l’any anterior. L’estabilitat parlamentària que li va oferir Convergència i Unió i, en menor mesura Coalició Canària i el Partit Nacionalista Basc, li van permetre desenvolupar amb comoditat la tasca de govern que va recollir uns fruits espectaculars en el terreny econòmic quan en el darrer trimestre de l’any es va confirmar definitivament que Espanya formaria part del primer grup de països que s’incorporarien a la moneda única. En un any i mig de govern del PP el panorama de l’economia espanyola havia fet un canvi impressionant, fruit d’una bona conjuntura internacional, de la tasca heretada del darrer govern socialista, però també, de l’acció de govern del PP.

La millora era tan espectacular que el Financial Times, el diari econòmic més prestigiós d’Europa, va dedicar un reportatge a l’economia espanyola sota el títol “Espanya va bé”. Immediatament la versió espanyola d’aquesta frase es va convertir en l’eslògan més repetit pels ministres i pel president del govern espanyol, José María Aznar. L’oposició socialista també va fer seva, amb clares connotacions iròniques el “España va bien”, mentre a Catalunya començava a circular allò de “España va bien, Catalunya va millor”.

En qualsevol cas, les xifres econòmiques parlaven per elles mateixes. El 1997 la quota d'estalvi estatal bruta va arribar fins al 22,6% del PIB, registrant un 12,7% d’increment respecte a l’any anterior, si bé l'estalvi familiar havia baixat, en relació al PIB, del 8,8% al 8,4%. La quota d'inversió detectada superava el 20% del PIB i la previsió de creixement es situava en el 3,4% del PIB, mentre la renda neta per habitant s’havia situat, abans d'impostos, en 1,7 milions de pessetes (1,2 en consum, 0,09 en estalvi, 0,18 en impostos, 0,27 en cotitzacions a la SS). En impostos cada ciutadà pagava una mitjana de 456.000 pessetes any. El dèficit públic se situava per sota del 2,9% del PIB, mentre el dèficit de caixa s'havia reduït en un 50% respecte al 1996. La taxa interanual d’inflació va baixar fins el 2% i els tipus d’interès van acabar l’any al 4,75%.

El punt negre de l’economia espanyola era una elevada taxa d’atur, la més alta de la Unió Europea. En aquest terreny, el govern espanyol va aconseguir el mes d’abril que sindicats i organitzacions empresarials arribessin a un acord per reformar el mercat de treball centrat en la lluita contra la precarietat. El govern va incentivar per mitjà de la bonificació en les quotes de la seguretat social, la conversió de contractes temporals en indefinits i l’any es va tancar amb gairebé 300.000 nous contractes indefinits, 160.000 dels quals correspondrien a gent més jove de 30 anys.

Va ser molt criticada, en canvi, la posició del govern espanyol en la cimera comunitària de Luxemburg, on es va desmarcar dels compromisos europeus per al foment de l’ocupació amb fons públics. La concepció de la lluita contra l’atur del Partit Popular era tota una altra com havia explicat el vicepresident del govern i ministre d’Economia i Hisenda, Rodrigo Rato, qui va declarar que el govern no tenia la responsabilitat directe en la creació de llocs de treball, sinó només en l'establiment d'un marc estable per al creixement de l’ocupació, alhora que rebutjava iniciatives com les de reduir per llei la jornada laboral a 35 hores setmanals.

En política exterior, calia destacar l’ingrés d’Espanya a l’estructura militar de l’OTAN, aprovada el 2 de desembre de 1997 a Brussel•les, que atorgava a Espanya la direcció d’un comandament subregional, que abastava l’estat espanyol, 115 quilòmetres al voltant de les Canàries i el control i salvaguarda de les comunicacions a ambdós costats de l’estret, així com a vigilància sobre l’àrea del Magrib.

Al marge de l’economia, la tasca política del govern espanyol va estar marcada pel compliment del pacte d’investidura i governabilitat establert amb Convergència i Unió l’any anterior. Els acords es van complir de manera pràcticament total, tant pel que feia a traspassos de competències i a increment de recursos, com en altres temes més generals com la reducció dels peatges de les autopistes, la reforma de l’administració perifèrica de l’estat o l’avenç cap a un exèrcit professional.

Les discrepàncies sorgides al llarg de l’any entre CiU i PP van ser degudes bàsicament a qüestions de “sensibilitat”. Primer va ser la política del govern en el camp de les plataformes digitals i les retransmissions esportives, on CiU es va desmarcar d’una projectes que considerava perjudicials per a TV3 i excessivament favorables a la plataforma digital promoguda per Telefònica en detriment de la promoguda per Canal Plus. El PP va recórrer als vots d’Izquierda Unida per tirar endavant el seu projecte, cosa que va provocar una situació propera a la ruptura, que finalment va ser reconduïda en una tensa entrevista entre José María Aznar i Jordi Pujol a La Moncloa.

Les tensions van reaparèixer passat l’estiu amb motiu d’un projecte de decret regulant la interpretació de l’himne nacional espanyol que finalment va ser renegociat amb CiU, per la xiulada de la plaça de toros de Las Ventas contra Raimon i per un polèmic projecte de decret d’Humanitats presentat per la ministra Esperanza Aguirre. En aquests cas, va ser CiU qui va unir els seus vots als de l’oposició per forçar la retirada del pla que pretenia unificar l’ensenyament de les humanitats a totes les comunitats autònomes.

Però malgrat aquestes diferències, el clima polític general va ser d’estabilitat gràcies també al suport del Partit Nacionalista Basc al govern, que va quedar garantit amb la renegociació de la quota del concert econòmic tancada el mes de maig. Les principals divergències entre PP i PNB van sorgir en el camp de la lluita antiterrorista. Especialment per la política de dispersió dels presos d’ETA mantinguda pel govern del PP i pel que el PNB denunciava com una política partidista per part del PP, que intentava capitalitzar electoralment els atemptats d’ETA contra els seus militants. La tensió es va incrementar a partir de l’assassinat del regidor del PP a Ermua, Miguel Ángel Blanco, el mes de juliol i, molt especialment, després que l’1 de desembre els 23 membres de la Mesa Nacional d’Herri Batasuna fossin condemnats per col•laboració amb banda armada, acusats d’haver difós un vídeo d’ETA durant la campanya electoral del 1996.

La justícia va ser un altre dels camps on el govern espanyol va haver de fer front a problemes greus que van culminar el 28 de febrer quan el govern de José María Aznar va haver de cedir davant les pressions de l’oposició i va suspendre el nomenament de Luis Manuel Poyatos com a nou fiscal en cap de l'Audiència Nacional, a qui havia defensat personalment la ministra de Justícia, Margarita Mariscal de Gante. La plaça destinada a Poyatos la va ocupar finalment Eduardo Fuingairiño, qui el mes de novembre va provocar un nou escàndol en afirmar, en un informe oficial, que les dictadures militars argentina i xilena havien estat situacions transitòries destinades a restablir l’ordre constitucional.

El caràcter poc democràtic d’alguns dels alts càrrecs nomenats pel govern del PP i la política televisiva del govern van ser els dos grans arguments de l’oposició socialista que denunciava el perill de pèrdua de llibertats que representava el govern del PP. La tasca d’oposició del PSOE es va veure dificultada, però, pel relleu del seu secretari general i pel rosari de processos judicials que van haver d’afrontar destacats membres del partit socialista en casos com Roldan, Filesa o GAL.

El 2 de juny es va iniciar a Madrid el judici contra l’exdirector de la Guardia Civil, Luis Roldán, acusat de malversació de cabals públics, estafa, prevaricació, suborn, falsedat en document mercantil i frau a la Hisenda. Roldán s’enfrontava a una petició fiscal de 32 anys de presó i una multa de 3.500 milions. El 30 de setembre, el Tribunal Suprem va donar per tancat el sumari sobre el cas Marey, que investigava l’origen dels GAL, i va decidir no citar a judici ni Felipe González ni Narcís Serra ni Txiki Benegas, però va mantenir com a principals inculpats, l’exministre de l’Interior José Barrionuevo i l’exsecretari d’Estat per la Seguretat Rafael Vera. El 28 d’octubre van ser condemnats a un total de 38 anys de presó sis dels implicats en el cas Filesa de finançament irregular del PSOE.

Tots aquests fets es va veure agreujats perquè el govern del Partit Popular va seguir practicant una política agressiva contra el PSOE, destapant altres afers com el d’un suposat favor fiscal de 200.000 milions de pessetes o les pèrdues encobertes que el Tribunal de Comtes havia detectat en la gestió de l’Expo de Sevilla.

Els socialistes van aprofitar el seu 34è congrés celebrat el mes de juny per iniciar un necessari procés de renovació. Felipe González va sorprendre tothom anunciant en la sessió inaugural del congrés que renunciava a ser reelegit com a secretari general i va ser substituït per Joaquín Almunia. González va posar fi així a 23 anys de lideratge carismàtic, arrossegant amb la seva marxa la del fins llavors vicesecretari general Alfonso Guerra. Durant la campanya de les eleccions gallegues, que van ser guanyades el 19 d’octubre de 1997 pel Partit Popular de Manuel Fraga, Felipe González va anunciar públicament que també renunciava a presentar la seva candidatura a la presidència del govern espanyol en les properes eleccions legislatives. En acabar l’any el principal partit de l’oposició tenia un nou secretari general però encara no tenia clarament definit un nou candidat a la presidència del govern.



JOAQUÍN ALMUNIA

Joaquín Almunia Amann va néixer a Bilbao el 17 de juny de 1948 en una família de la burgesia biscaïna. El seu besavi per part de mare havia estat l’impulsor del tren de rodalies entre Bilbao i Algorta i el promotor de la barriada de Neguri.

Després d’estudiar als jesuïtes d’Indautxu, es va llicenciar en Dret i Ciències Econòmiques per la Universitat de Deusto. Acabada la carrera es va traslladar a París per ampliar estudis a l’Ecole de Hautes Etudes, començant a treballar d’economista en l’associació de Cambres de Comerç espanyoles a la Comunitat Europea a Brussel•les, on va entrar en contacte amb Francisco del Real, un històric dirigent del socialisme espanyol.

De retorn a Espanya, el 1976 va ingressar al PSOE i a la UGT, sindicat en el que va treballar com a advocat fins el 1979. Membre de l’executiva socialista des del 1981, després de la victòria electoral del PSOE, va ser nomenat ministre de Treball i Seguretat Social el 2 de desembre de 1982, convertint-se en el ministre més jove del gabinet (34 anys). Des del ministeri de Treball va impulsar una polèmica reforma de les pensions, que va ser considerada pels sindicats majoritaris, UGT i CCOO, com una retallada del poder adquisitiu dels treballadors i va provocar, el 20 de juny de 1985, la primera vaga general decretada pels sindicats contra el govern socialista. Després de les eleccions de 1986 va fer-se càrrec de la cartera d’Administracions Públiques, que va mantenir fins el 1991.

El seu allunyament temporal del govern li va permetre no veure’s esquitxat per cap del nombrosos escàndols que es van atribuir al govern socialista. El 1994 va substituir Carlos Solchaga com a portaveu del Grup Parlamentari socialista al Congrés dels Diputats. Des d’aquest lloc va jugar un paper clau en l’última legislatura socialista i es va consolidar com l’home de confiança de Felipe González abans i després de la “dolça derrota” del PSOE a les eleccions de 1996. El 20 de juny de 1997, Joaquín Almunia va ser elegit secretari general del Partido Socialista Obrero Español (PSOE) durant la celebració del 34è congrés de la formació a Madrid, substituint Felipe González que ho havia estat des del 1974.

La bona imatge d’Almunia, el seu tarannà tranquil i negociador i les seves dots parlamentàries, van situar-lo ràpidament al capdamunt dels sondejos d’opinió, en pugna directe amb José María Aznar. La bona valoració que l’opinió pública feia del nou líder socialista contrastava amb unes expectatives de vot que, per al seu partit, tendien a decréixer. La renovació del PSOE, després de 12 anys d’ostentar el govern de l’estat, apareixia com la gran tasca que hauria d’afrontar Joaquín Almunia des de la secretaria general socialista.