Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
El líder del Partit Socialista, António Guterres, celebra la victòria que el confirma com a primer ministre

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eleccions i processos electorals (1758)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Partits polítics i entitats (1853)
Política europea (690)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Aníbal Cavaco Silva (12)
António Guterres (21)
Antonio Sousa Franco (1)
Ernesto de Melo Antunes (2)
Joaquin Pina Moura (1)
Manuel Durao Barroso (38)
Paulo Portas (4)
Entitats Entitats
Centre Democràtic Social-Partit Popular Portuguès (4)
Coalició Democràtica Unitària (Portugal) (4)
Govern de Portugal (9)
Partit Comunista de Portugal (4)
Partit Socialdemòcrata (Portugal) (18)
Partit Socialista de Portugal (14)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Portugal (49)
33 lectures d'aquest article
2 impressions d'aquest article
Guterres bat el rècord electoral dels socialistes
Portugal
El 10 d’octubre el Partit Socialista (PS) del primer ministre, Antonio Guterres, va guanyar les eleccions legislatives celebrades a Portugal, obtenint el millor resultat de la seva història, sumant un total de 115 escons, la meitat dels que formaven la cambra portuguesa, el que afermava el seu programa de govern i neutralitzava l’oposició. Aquests resultats sobrevinguts van acabar de consolidar el currículum del PS portuguès que, en els darrers anys, havia guanyat també les generals de 1995, les presidencials de 1996 (Jorge Sampaio), les municipals de 1998 (Lisboa i Oporto al capdavant) i les europees de 1999.

El principal partit d’oposició, el Partit Social Demòcrata (PSD), liderat per José Manuel Durao Barroso, va obtenir el 32,3% dels vots i 83 diputats, cinc menys que en l’anterior legislatura, consolidant la pèrdua de vots del 1995, després de 10 anys governant seguits, sota el lideratge d’Aníbal Cavaco Silva. El Partit Popular de Paulo Portas va aconseguir els mateixos diputats que el 1995, 15; el CDU -coalició entre els comunistes i Els Verds- en va obtenir 17 (+2) i el Bloc d’Esquerres, una coalició de petits partits marxistes que es presentava per primer cop a les eleccions generals i que s’havia estrenat a les europees, 2.
Portugal va afrontar una jornada electoral amb escassa motivació per anar a les urnes (abstenció del 38%, 5 punts més alta que en els comicis anteriors), tot i coincidir amb la celebració del vint-i-cinquè aniversari de la Revolució dels Clavells i la mort recent dels seu ideòleg, el tinent coronel Ernesto de Melo Antunes, desaparegut l’11 d’agost, als 66 anys, víctima d’un càncer. A la reserva des del 1981, Melo Antunes havia estat membre del Consell de la Revolució (1975-1982) i ministre d’Afers Exteriors (1975-1976), a més de president de la Comissió Constitucional.

L’epicentre de la campanya electoral portuguesa va estar ocupada per la resolució de la crisi internacional creada amb la victòria del si en el referèndum per la independència celebrat el 30 d’agost a Timor Oriental. La repressió de Djakarta sobre la població timoresa havia despertat un fort rebuig a Portugal, que mantenia uns estrets lligams emocionals amb la seva antiga colònia, alliberada el 1974 i ocupada des llavors per l’exèrcit indonesi. Per altra banda, la regió administrativa de Macau va viure la seva última jornada electoral com a colònia portuguesa (amb una abstenció del 91% i victòria del PSD), en haver de ser transferida a la Xina el 20 de desembre de 1999.

La victòria socialista, ja anunciada en els sondejos, responia a la consolidació del lideratge del partit al país i a la bona marxa de l’economia portuguesa, mentre que el principal partit de l’oposició, el Partit Socialdemòcrata, havia passat moltes dificultats per trobar un líder capaç d’enfrontar-se a Guterres. El Partit Popular havia canviat de líder tres cops en quatre anys i Duaro Barroso havia estat nomenat el mes de maig, heretant un partit trencat després del fracàs de l’aliança amb el Partit Popular de Paulo Portas per constituir la coalició conservadora Aliança Democràtica. Aquest fet va obligar Barroso a mantenir un doble front electoral, contra els socialistes i contra els populars, que es presentaven com la veritable alternativa de dretes al socialistes.

Un cop conegut el resultat, Guterres va prometre governar des del consens i va emplaçar l’oposició a col•laborar en la “governabilitat” per afrontar l’”enderreriment estructural” i aconseguir “una millora de la productivitat de les empreses, una millor qualificació dels empleats i més eficàcia en la competitivitat” per poder arrodonir el paper exercit per Portugal en la Unió Europea, la presidència de torn de la qual li correspondria d’exercir el primer semestre del 2000.

La gran novetat en el govern nomenat per Guterres el 21 d’octubre va ser la sortida del titular de Finances del govern anterior, Antonio Sousa Franco, que havia propiciat l’enfrontament amb Brussel•les en el cas Champalimaud-BSCH, i la seva substitució per l’excomunista Pina Moura, que havia entrat al partit el 1995. El govern portuguès constava d’un total de 17 ministres i un secretari d’Estat de la presidència i presentava dues carteres noves: Igualtat i Reforma de l’Estat i l’Administració.

El mes de novembre, Guterres, amb 50 anys, va acabar d’arrodonir el seu currículum polític en assumir la presidència de la Internacional Socialista. Personalment, quatre anys enrera, havia patit la mort de la seva dona, María Luisa.