Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2005

Imprimir    Recomanar article
Simpatitzants socialistes celebren el triomf electoral del PSP que va suposar el retorn de la formació al capdavant del govern portuguès

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eleccions i processos electorals (1758)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Partits polítics i entitats (1853)
Política europea (690)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
António Guterres (21)
Diogo Freitas do Amaral (1)
Francisco Sá Carneiro (1)
Jorge Sampaio (21)
José Sócrates (5)
Manuel Durao Barroso (38)
Paulo Portas (4)
Pedro Santana Lopes (6)
Entitats Entitats
Assemblea Portuguesa (2)
Bloc d´Esquerdas (Portugal) (3)
Centre Democràtic Social-Partit Popular Portuguès (4)
Coalició Democràtica Unitària (Portugal) (4)
Govern de Portugal (9)
Partit Socialdemòcrata (Portugal) (18)
Partit Socialista de Portugal (14)
38 lectures d'aquest article
1 impressió d'aquest article
Tornen els socialistes
Portugal
El 20 de febrer del 2005, el Partit Socialista portuguès va obtenir la majoria absoluta a les eleccions legislatives celebrades aquell dia en aconseguir 119 dels 230 escons que formaven l’Assemblea de la República. Tal com indicaven les previsions, el nou primer ministre va ser el líder socialista, José Sócrates, que prendria el relleu del centrista Pedro Santana Lopes, qui només havia dirigit el país set mesos des que José Manuel Durão Barroso havia dimitit per passar a dirigir la Comissió Europea. Per primera vegada els socialistes portuguesos havien aconseguit la majoria absoluta en unes eleccions legislatives, i van superar amb escreix els resultats assolits fins al moment amb més del 45% dels vots i un mínim de 25 diputats més que en els comicis anteriors , els de 2002, quan n’havia obtingut 95.

El fins llavors governant Partit Social Demòcrata (PSD) havia perdut 30 escons, i havia passat dels 102 a 72. Va ser el seu pitjor resultat des de 1983 i va assolir menys del 29% dels vots. El Centre Democràtic i Social-Partit Popular (CDS-PP), soci parlamentari habitual del PSD, va baixar dels 14 als 12 escons i es va convertir, amb poc més del 7% dels vots, en la quarta força política portuguesa. Les altres dues formacions amb representació parlamentària, totes dues d’esquerres, havien augmentat tant percentualment com en nombre d’escons: la Coalició Democràtica Unitària (CDU), integrada per comunistes i ecologistes, era la tercera força amb el 7,5% dels vots i 14 diputats en comptes dels 12 anteriors, corregint la tendència de descens experimentada en les últimes conteses electorals, i el Bloc de l’Esquerra (BE), una formació molt heterogènia d’esquerres radicals, havia més que doblat el seu anterior percentatge de vots, i va passar del 2,75% de 2002 al 6,4% i dels 3 als 8 escons. En els resultats hi va comptar molt la greu crisi econòmica, política i social, que travessava el país amb la pèrdua de més de 150.000 llocs de treball en els últims tres anys de govern. El país presentava, a més, la renda per càpita més baixa de tota la zona euro, amb un descontrol absolut del dèficit públic, un creixement imparable de la maquinària burocràtica de l’Estat i la consegüent pèrdua creixent de confiança de la ciutadania en les institucions públiques. Tot plegat havia obligat el president de la República, el socialista Jorge Sampaio, a forçar l’avançament d’aquestes eleccions legislatives.

En aquesta situació, la dreta portuguesa encarava molt malament la propera cita electoral prevista, les municipals i presidencials de gener de 2006, mentre que els socialistes veien oberta la porta al triomf de Mario Soares, expresident del govern i de la República. En tot cas, la mateixa nit electoral es va produir la dimissió del president del CDS-PP i ministre de Defensa en funcions, Paulo Portas. En tot cas, el 24 de febrer el president Sampaio va encarregar a Sócrates la formació del XVII govern constitucional, tasca que va ser ultimada el 4 de març amb un gabinet integrat per 16 ministres, la meitat independents. La figura més destacada era el nou ministre d´Exteriors, Diogo Freitas do Amaral, líder histórico del CDS que va ser cap de la diplomàcia portuguesa durant l’efímer mandant del malaguanyat Francisco Sá Carneiro, a qui havia substituït en funcions. El seu nomenament va ser la principal sorpresa, si bé durant la campanya Do Amaral ja havia advocat per Sócrates. Entre els titulars propiament socialistes hi havia molts antics servidors d´Antonio Guterres. La presa de possessió va tenir lloc el 12 de març.