Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
El president del Partit Popular de Catalunya, Alberto Fernández Díaz, parla a militants i simpatitzants

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Partits polítics i entitats (1853)
Política espanyola (900)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Alberto Fernández Díaz (88)
Aleix Vidal-Quadras (83)
Francisco Álvarez-Cascos (68)
Jaime Mayor Oreja (90)
José María Aznar (620)
Josep Piqué (189)
Entitats Entitats
Partit dels Socialistes de Catalunya (1256)
Partit Popular (1639)
Partit Popular de Catalunya (319)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estat Espanyol (1908)
43 lectures d'aquest article
El gir al centre
PP
Després dels excel·lents resultats obtinguts pel Partit Popular a les eleccions basques del 25 d’octubre, que van situar el partit com a segona força del Parlament de Vitòria, Catalunya va passar a ser l’única assignatura pendent de la formació conservadora. És per això que el partit que liderava Alberto Fernández Díaz va treballar durant tot el 1988 per preparar una estratègia que li permetés consolidar-se en les eleccions catalanes del 1999 i superar els seus 17 parlamentaris.

Des de la direcció estatal del PP s’esperaven amb expectació els resultats d’aquesta campanya, com a indicatiu del què podia passar a les eleccions a Corts que s’havien de celebrar a la primavera del 2000.

Amb aquestes perspectives, José María Aznar va voler garantir al PP català que disposaria de tots els efectius del seu Govern per tal de capitalitzar el major nombre possible de vots no nacionalistes i de centredreta. La participació d’un elevat nombre de ministres en la campanya electoral catalana hauria de servir, segons els objectius que es va marcar el PP el mes de desembre de 1998, perquè el PP català pogués capitalitzar els èxits del Govern espanyol. Fins i tot, es va recomanar a tots els càrrecs populars que abans de fer qualsevol declaració que afectés Catalunya, es consultés primer amb La Moncloa per tal de no aixecar recels entre l’electorat i reforçar la imatge “moderada”, i d’un lleuger accent catalanista que havien donat fitxatges com el d’Albert Vilalta, exconseller de la Generalitat, que el mes de setembre va ser nomenat secretari d’Estat d’Infraestructures i Transports.

Però, sens dubte, la peça de l’Executiu més cobdiciada pel PP català era el portaveu i ministre d’Indústria Josep Piqué, paradigma de la nova imatge centrista que volien oferir els populars i una possibilitat certa d’esborrar definitivament l’herència del que fins feia dos anys havia estat el líder dels PP català, Aleix Vidal-Quadras, que va identificar el partit amb posicions anticatalanistes i força allunyades del centre que ara es buscava. Però davant la resistència del ministre-portaveu a ingressar com a militant al PP, la formació d’Alberto Fernández va optar per trobar noves fórmules que igualment garantissin el suport del ministre a la seva candidatura a la Generalitat de Catalunya.

A partir del mes de novembre, el president del PP català i el portaveu del Govern van mantenir tot un seguit de contactes per establir l’estratègia que s’havia de seguir en els mesos previs als comicis catalans. Així, Josep Piqué es va comprometre a avalar amb la seva presència determinats actes de partit, però no va acceptar de participar en els mítings de la formació. El seu suport s’havia de limitar a una qüestió purament visual, acompanyada de declaracions concretes i puntuals, però que havien de servir perquè l’electorat català no nacionalista i de centre l’identifiqués clarament amb el Partit Popular.

Pel que feia al missatge que el PP havia dissenyat per captar electors, el ministre Jaime Mayor Oreja també es va reunir amb el PP català per corroborar que la millor opció era oferir un missatge “centrista i de cohesió” per fer front al discurs més nacionalista que poguessin oferir CiU i PSC. Malgrat això, el ministre de l’Interior va reconèixer que la campanya catalana seria més difícil que la basca, ja que en aquesta última havia resultat més senzill defensar posicions més “centralistes” davant l’estratègia de radicalització que havien mostrat les formacions nacionalistes. Encoratjats, doncs, per aquests òptims resultats, deu dies després de les eleccions basques, el vicepresident Francisco Àlvarez Cascos també es va traslladar a Barcelona amb un objectiu clar: posar en marxa la precampanya electoral per estar totalment preparats davant la possibilitat que Jordi Pujol avancés les eleccions; fet que finalment no es va produir.