Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
José Maria Aznar, Javier Arenas i Francisco Àlvarez-Cascos, al congrés del PP, el 18 de gener

Josep Piqué i Àngel Acebes, a la Moncloa

Articles dependents
Javier Arenas
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Economistes, empresaris, emprenedors (301)
Escàndols polítics (441)
Partits polítics i entitats (1853)
Política catalana (2179)
Política espanyola (900)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Relacions Espanya-Catalunya (750)
Personatges Personatges
Ángel Acebes (74)
Dionisio García Carnero (1)
Eduardo Corrales (1)
Esperanza Aguirre (56)
Francisco Álvarez-Cascos (68)
Javier Arenas (60)
Jesús Posada (10)
Joaquín Almunia (68)
José Manuel Peñalosa (1)
José María Aznar (620)
Josep Piqué (189)
Josep Borrell (83)
Loyola de Palacio (18)
Manuel Pimentel (15)
Mariano Rajoy (296)
Miguel Ángel Rodríguez (15)
Rafael Arias Salgado (19)
Entitats Entitats
Centre d´Investigacions Sociològiques (CIS) (24)
Euskadi Ta Askatasuna (741)
Partit Popular (1639)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estat Espanyol (1908)
32 lectures d'aquest article
1 impressió d'aquest article
El llarg viatge cap al centre
PP
L’anomenat viatge cap al centre del Partit Popular iniciat el 1998, la conseqüència del qual va ser la dimissió ‘pactada’ de Miguel Ángel Rodríguez i la seva substitució per Josep Piqué com a ministre portaveu, seguida de l'anunci que el vicepresident Francisco Álvarez Cascos abandonaria la secretaria general del partit en el congrés de finals de gener del 1999, necessitava, en començar l'any, una plasmació més contundent. Els sondejos començaven a reflectir un alleugerament en la imatge de dreta pura i dura que el PP encara inspirava en l'opinió pública gràcies a l'efecte Piqué, però no n'hi havia prou: les eleccions generals del 2000 estaven cada vegada més a prop, i faltaven pocs mesos per a les municipals i autonòmiques.

La necessitat de José María Aznar de modernitzar el PP segons el patró demanat per la societat i els seus possibles votants s'havia d'aprofondir per poder-se treure l'espina de líder d'una formació excessivament conservadora. El gir cap al centre s'havia d'arrodonir amb canvis significatius a la formació, un cop enllestits els primers retocs a l'Executiu. La prova que va haver d'aportar Aznar va ser la situació de Javier Arenas al capdavant del partit, rellevant Alvarez Cascos, i alhora, una remodelació tímida i continuista al Govern, ja que aquest últim va seguir, amb una capacitat d'acció molt més retallada, en el seu càrrec.

El reajustament de l'Executiu, donat a conèixer el 18 de gener, va comportar la substitució d'Arenas en la cartera de Treball per Manuel Pimentel, el desplaçament de la molt criticada Esperanza Aguirre a la presidència del Senat des d'Educació i Cultura, i l'inici d'una nova etapa d'aquest ministeri de la mà de Mariano Rajoy, que traspassava el poder a Ángel Acebes, coordinador general del PP. Aznar havia volgut compensar, en aquest últim nomenament, la tasca d'haver ideat la proposta renovadora del partit.

Conscient que aquest gabinet ja s'inclinava més cap al centre anhelat, el president de l'Executiu no va veure convenient forçar més la remodelació per por que es transformés en crisi. Un gir total hagués suposat prescindir d'Alvarez Cascos i la seva figura bel.ligerant però també dels titulars de tres ministeris amb balanç negatiu: Margarita Mariscal a Justícia, Isabel Tocino a Medi Ambient i Rafael Arias Salgado a Foment.

Els canvis de Govern del 1999 es van completar amb la incorporació de Jesús Posada, de l'entorn polític d'Aznar i de talant liberal, al Ministeri d'Agricultura quan Loyola de Palacio, profunda coneixedera de temes comunitaris, va ser proclamada cap de llista a les eleccions europees a finals d'abril.

En el XIII Congrés del PP dels últims dies de gener que va seguir a la remodelació ministerial va predominar el signe renovador. A la cuina del partit, on es forjava la ideologia que alimentava el Govern, ja no hi havia lloc per a Álvarez Cascos malgrat la seva presència testimonial a l'Executiu. De la mateixa manera que el 1990, quan Aznar va ser elegit president del PP, no va voler tocar-lo de l'Executiva heretada per Manuel Fraga, 9 anys després no en tenia prou amb la seva capacitat de treball i la seva tenacitat si el vicepresident no abandonava l'estil doberman que el va caracteritzar a l'hora de plantar cara al Govern socialista.

La diferència de talant entre Cascos i el seu successor, Javier Arenas, va quedar perfectament palesa quan el primer es va acomiadar davant els compromisaris populars amb virulents atacs contra els socialistes només un dia després que el nou responsable del partit es presentés oferint al PSOE una nova etapa de concòrdia.

D'altra banda, Arenas comptava amb uns antecedents immillorables en la cartera de Treball per guiar el viatge cap al centre. En la seva anterior etapa es va reduir l'atur significativament i va signar amb els sindicats acords com els de les pensions, la reforma laboral o la contractació a temps parcial.

En un congrés del qual no van sortir propostes polítiques concretes, el seu primer encàrrec com a secretari general del partit va ser "netejar de cacics" les llistes electorals als municipis mitjans i petits, i també dissenyar una estratègia especial per l'autonomia d'Astúries, on Alvarez Cascos va precipitar la ruptura del PP al enfrontar-se amb el president d'aquesta comunitat, Sergio Marqués, que va acabar formant un nou partit.

La referència de Piqué en la millora de la projecció del Govern popular des que va passar a ser ministre portaveu va dur a Aznar a convèncer al primer de la necessitat que s'afiliés al partit per tal d'inclou-re'l sense recel com a membre destacat a l'Executiva i poder escenificar així el gir centrista que duia com a lema el congrés.

Aquest reforçament en la nova orientació política del PP perseguia, a més a més de les eleccions generals, altres objectius. Amb els comicis catalans a l'horitzó, Aznar sospesava un ampli espai de centre per disputar a Convergència i Unió, malgrat que els resultats del 17 d'octubre van allunyar molt els populars d'aquesta possibilitat. Però la idea inicial es va plasmar en una direcció que integrava, a més de Piqué, el candidat a l'alcaldia de Barcelona, Santiago Fisas, Alberto Fernández Díaz en qualitat de president regional, i Aleix Vidal-Quadras, que tot i representar la vertent espanyolista, justificava el principi d'Aznar segons el qual "les renovacions es fan sempre per addicció, mai per restar".

El president del PP tampoc no volia desaprofitar que el vent li bufés de cara per a la seva projecció internacional. Encara més, pretenia convertir-se, amb el gir al centre, en referent d'obertura per a la dreta europea, just en un moment en què els consevadors britànics, alemanys o la dreta francesa s'entestaven a no sortir del seu dogmatisme.

Els populars van arribar al 3 de març exhibint un balanç força positiu dels seus tres anys de Govern, que es basaven en els bons resultats de la política macroeconòmica, però encara no podien dir el mateix del repte autonòmic: Aznar encara no havia arribar a un acord satisfactori amb els nacionalismes de l'Estat en un moment en què prenien protagonisme les reunions de la Declaració de Barcelona per demanar més autogovern. Al llarg de l'any es van succeir les manifestacions dels populars en el sentit de "descartar experiments en la Constitució".

Respecte al País Basc en concret, Aznar va oferir "punts de trobada", però en el mateix marc congressual del PP va qualificar de "aventura irresponsable" voler desbordar el marc de la Carta Magna i de l'Estatut de Gernika, en al.lusió a l'assemblea de municipis impulsada pel PNB, EA i EH.

La bonança dels conservadors en gairebé tots els terrenys, però, es va veure esquitxada a la primavera amb les acusacions del PSOE contra el ministre portaveu, davant la possibilitat que hagués evadit impostos o estafat Ercros, empresa que va presidir abans d'ocupar càrrecs de responsabilitat a l'executiu d'Aznar. Malgrat que les formacions d'esquerra van aconseguir que es creés una subcomissió dels ajuts d'Indústria al Congrés dels diputats, aquesta va decidir no indagar sobre el perdó del deute d'Ercros.

El 8 de març, la declaració al Tribunal Suprem del constructor de Zamora que va destapar el cas conegut amb el nom de la ciutat va tornar a posar José María Aznar al punt de mira dels escàndols polítics. Eduardo Corrales va ratificar que el president del Govern havia rebut tres milions de pessetes d'uns empresaris per finançar la seva campanya electoral del 1987 a la presidència de Castella i Lleó.

Malgrat que arran de la denúncia, coneguda el 1997, aquest constructor va ser objecte d'una querella del PP de Zamora per injúries i calúmnies contra Aznar, el 22 d'abril es van produir dues dimissions voluntàries: la del diputat José Manuel Peñalosa i la del senador Dionisio García Carnero. Van deixar els escons, segons van declarar, per obligar el Tribunal Suprem a deixar l'afer en mans de la justícia ordinària.

I també abans de l'estiu, un altre membre del Govern, Arias Salgado, es va veure tocat a causa del desgavell dels aeroports espanyols, tot i que es va entestar a atribuir l'embús aeri a causes externes com la vaga de pilots o el conflicte bèl.lic a Kosovo. Salgado va rebre la censura del Congrés tot i que no va ser reprovat.

Fruit de la renovació duta a terme al PP els primers mesos de l'any va ser la victòria tèbia que va aconseguir el partit a les eleccions del 13 de juny. Malgrat que va guanyar per 4 punts al PSOE als comicis europeus, els resultats de les municipals només el van distanciar del seu rival en 30.000 vots.

De la mateixa forma, tot i que els populars van guanyar a les autonomies de Madrid, Comunitat Valenciana, Balears, Aragó, Navarra, Castella i Lleó, Galícia, Cantàbria, La Rioja i Múrcia, els socialistes es van afiançar i van prendre als primers 12 capitals de província de les 41 que els conservadors havien governat els últims quatre anys.

Aquest marcatge de prop que, inesperadament, van mostrar els socialistes després de la última crisi que van patir en cessar el candidat a la presidència del Govern, Josep Borrell, per un cas d'escàndol de dos ex col.laboradors seus, va tenir continuitat en el debat sobre l'Estat de la Nació del 23 de juny. El discurs segur i triomfalista d'Aznar va trobar rèplica en Joaquín Almunia, novament home fort del PSOE, que es va convertir, des d'aquell dia, en el seu rival oficial i va tornar a posar en alerta els populars.