Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
José María Aznar va deixar la política activa però va esdevenir president d´honor del PP

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Actes socials, celebracions, homenatges, cimeres (2032)
Cas 11-M (53)
Eleccions i processos electorals (1758)
Partits polítics i entitats (1853)
Personatges Personatges
Ángel Acebes (74)
Carlos Iturgaiz (16)
Eduardo Zaplana (164)
Esperanza Aguirre (56)
Francisco Camps (177)
Jaime Mayor Oreja (90)
José Luis Gallardón (1)
José María Aznar (620)
Josep Piqué (189)
Juan María Atutxa (47)
Manuel Fraga Iribarne (66)
Manuel Cobo (3)
María San Gil (5)
Mariano Rajoy (296)
Entitats Entitats
Congrés dels Diputats (476)
Convergència i Unió (1824)
Partit Popular (1639)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estat Espanyol (1908)
35 lectures d'aquest article
1 impressió d'aquest article
Rajoy a l’oposició
PP
La derrota del 14-M va ser molt difícil de pair per al Partit Popular, que fins tres dies abans estava convençut de la seva victòria i que havia desenvolupat un pla d’actuació molt elaborat sobre la base de l’apartament voluntari d’Aznar dels seus càrrecs en actiu. Es tractava de situar Mariano Rajoy en el lideratge del partit per continuar practicant la mateixa política, però amb un estil diferent, menys autoritari, per facilitar un possible acostament a CiU a Catalunya i, alhora, donar arguments al seu líder territorial, Josep Piqué, per aprofitar el que s’imaginaven que seria el desori de govern tripartit català. També hi havia l’objectiu de recompondre la pràctica d’oposició per part del PP basc, apartant de la primera línia Jaime Mayor Oreja i Carlos Iturgaiz i donant joc a María San Gil. Alhora, oferir més possibilitats de joc valencianista al nou president elegit de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, que havia substituït Eduardo Zaplana en haver marxat aquest a ocupar responsabilitats ministerials a Madrid temps enrere.

Res de tot això no va poder ser per raó de l’11-M, i al Partit Popular li va costar molt adaptar-se a la nova situació, sobretot en comprovar com el PSOE modificava tota la política exterior desenvolupada per Aznar i la situava en una direcció contrària, alhora que també emprenia canvis importants en la manera d’afrontar el conflicte basc i les reivindicacions catalanes. Inicialment, doncs, el Partit Popular va quedar en un paper opositor de difícil execució, que fonamentalment va decantar cap a les tasques d’investigació desenvolupades per la comissió parlamentària de l’11-M. Tot i així, la intervenció del PP a la comissió va ser més defensiva que ofensiva, entomant sovint les crítiques del PSOE i els partits aliats d’aquest a la gestió informativa de l’atemptat i renunciant a aprofundir en la via dels confidents, que havien arribat a declarar que per la seva banda havien avisat de la possibilitat de l’atemptat abans que no passés i que no havien estat escoltats pels responsables policials corresponents. En aquest sentit va decebre, fins i tot, Aznar en la seva compareixença, en no aportar cap element nou en les investigacions i limitar-se a corroborar el que havia dit l’exministre de l’Interior, Ángel Acebes, en la seva.

En aquestes condicions, de poc van valer les intervencions parlamentàries de Mariano Rajoy, com a cap d’oposició al Congrés dels Diputats, queixant-se de les males relacions d’Espanya amb els Estats Units o d’una no correcta orientació dels pressupostos generals de l’Estat. Tampoc van fer efecte les crítiques que va fer a la falta de compliment de la promesa dels gairebé 200.000 habitatges de protecció oficial que havia fet Rodríguez Zapatero, o les que va fer per l’exoneració de Juan Maria Atutxa i altres responsables de la mesa del Parlament basc dels càrrecs que se’ls havien imputat en la legislatura anterior per haver actuat al Parlament fora del que havia disposat el Pacte Antiterrorista.

Amb tot, la celebració del congrés del Partit Popular al mes d’octubre va tenir unes perspectives molt diferents de les inicialment programades. El que havia de ser un congrés per ratificar el lideratge de Mariano Rajoy un cop arribat al govern, es va convertir en el congrés de la postderrota, el congrés de la tristor, de Manuel Fraga, de la presidència d’honor de José María Aznar i del discurs inicial de José Luis Gallardón cridant a la necessitat de reconèixer errors. A més, el congrés va donar pas poc després a un enfrontament entre Esperanza Aguirre i Alberto Ruiz Gallardón per la presentació de la candidatura alternativa de Manuel Cobo a la presidència provincial del partit. Això va crear un conflicte que va acabar amb la victòria d’Aguirre, donat el seu gran suport entre la militància madrilenya, cosa que va provocar que Cobo retirés la seva candidatura. Tot plegat no deixava de ser el reflex del que abans havia passat al congrés nacional, on les paraules inicials de Gallardón van quedar enfosquides pels discursos posteriors, poc partidaris del canvi i justificadors de la pèrdua de poder.

Tot i això, al tancament del quinzè congrés, que va tenir lloc el 3 d’octubre del 2004, Aznar es va mostrar satisfet d’haver-se implicat “fins al coll” amb els seus aliats en la lluita contra el terrorisme, fent referència a la guerra a l’Iraq, i, seguidament, Manuel Fraga, el president fundador, va lamentar que la Constitució del 78 no optés per un sistema bipartidista per evitar els “greus perills” que suposava, al seu criteri, que les “majories estiguin dominades per les minories”. Al seu torn, Rajoy va denunciar que l’única iniciativa del PSOE era destruir el que havia fet el Partit Popular i es mostrava partidari d’encetar una nova etapa oberta a la societat “sense personalismes ni ambicions menudes” i disposat a fer un gran salt endavant.

Rajoy, que va ser elegit com a nou president del partit amb el suport del 98,37% dels delegats, va introduir canvis a l’executiva, però no tants com s’esperava. Acebes continuava sent secretari general, en una figura semblant a la dualitat Felipe-Guerra, on clarament l’exministre d’Interior, protagonista de moltes de les crítiques entre l’11 i el 14-M, seguia gaudint d’un gran poder al partit, amb la intenció de referendar les polítiques del govern Aznar i la gestió de l’atemptat.