Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
El diputat del PPC Daniel Sirera ensenya una ampolla de cava català amb una etiqueta de Madrid 2012 i convida a brindar a Bargalló

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Actes socials, celebracions, homenatges, cimeres (2032)
Eleccions i processos electorals (1758)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Partits polítics i entitats (1853)
Personatges Personatges
Alberto Fernández Díaz (88)
Dolors Montserrat (18)
Dolors Nadal (14)
Francesc Vendrell i Bayona (7)
José Luis Rodríguez Zapatero (808)
Josep Piqué (189)
Mariano Rajoy (296)
Pasqual Maragall (676)
Rafael Luna (5)
Entitats Entitats
Convergència i Unió (1824)
Esquerra Republicana de Catalunya (1509)
Iniciativa per Catalunya Verds (693)
Parlament de Catalunya (723)
Partit dels Socialistes de Catalunya (1256)
Partit Popular de Catalunya (319)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Catalunya (2926)
32 lectures d'aquest article
3 impressions d'aquest article
La reelecció de Piqué
PPC
La victòria socialista a les eleccions espanyoles del 14-M va incidir negativament en l’evolució política seguida pel Partit Popular de Catalunya (PPC) els darrers anys i que havia tingut en les municipals i catalanes de l’any anterior la seva millor expressió. A les primeres, el PPC havia aconseguit incrementar en dues dècimes les posicions respecte al 1999, i a les segones va obtenir 3 diputats més, fins a 15, a les eleccions al Parlament de Catalunya del 16 de novembre. A les generals espanyoles, del total de 47 diputats catalans escollits, el PPC només n’hi va aportar 6, quan en tenia 12, enfront dels 21 aconseguits pels socialistes, venint de 17; els 10 de CiU, que en va perdre 5; els 8 d’ERC, que només en tenia 1; i els 2 d’ICV, que en va guanyar 1, quedant afectat per la general reducció de diputats del PP, que van passar dels 183 als 148. Aquesta davallada del PPC es va veure compensada pels resultats assolits a les europees del 13 de juny, amb l’efecte bipolarització PP-PSOE experimentat a tot l’Estat després de la derrota del 14-M, que també va arribar a Catalunya, on PSC i PPC van fer els millors resultats, deixant CiU en tercer lloc.

Però, amb independència de la millora electoral registrada a les europees, el PPC va quedar una mica fora de joc en una escenografia política catalana que donava tot el protagonisme als tres partits de govern aliats de José Luis Rodríguez Zapatero, que feien impossible una aproximació del PPC a CiU, que fonamentava la seva estratègia d’oposició en l’oblit de la fase de col·laboració amb el Partit Popular en la legislatura catalana anterior. En aquesta situació, el PPC va buscar una línia d’intervenció parlamentària autònoma, que no sempre va trobar i que va aproximar ocasionalment el seu màxim dirigent, Josep Piqué, a la presidència Maragall en algunes intervencions parlamentàries, tot i que mai es va consolidar la línia. En un sentit general, el PPC havia experimentat un canvi d’escenari que treia possibilitats a la carta catalana moderada que Josep Piqué hauria volgut jugar en cas d’una victòria del Partit Popular a l’Estat.

Internament, la situació creada va generar algunes tensions internes al PPC, que van arribar al seu punt màxim d’expressió en la destitució el 15 de juliol del 2004 de la històrica dirigent del Partit Popular de Catalunya i presidenta del PP de la província de Barcelona, Dolors Montserrat, del seu càrrec de portaveu en dues comissions parlamentàries (la dels drets de les dones i la de política social) i quedant com a diputada simple, arran de l’enfrontament entre la direcció de Josep Piqué i el grup de dirigents històrics aglutinats al voltant d’Alberto Fernández Díaz. La tensió entre els dos sectors s’havia convertit en enfrontament obert en el procés d’elecció dels compromissaris que el PP català havia d’enviar al congrés estatal del partit, que va elegir Mariano Rajoy com a president de la formació a l’octubre.

En sintonia amb els resultats experimentats al PP estatal, el 27 de novembre del 2004, l’onzè congrés del Partit Popular de Catalunya va reelegir Josep Piqué com a president amb un 81,4% dels vots, onze punts menys que en l’anterior congrés del partit, celebrat el 2002. El fet va ser interpretat com un vot de càstig, que es va identificar amb el protagonitzat pels compromissaris de la delegació de Lleida, que en un principi volien presentar un candidat propi, però no van gaudir d’opció per fer-ho. La resta de la cúpula del partit va quedar integrada pel secretari general Rafael Luna i els vicesecretaris generals Francesc Vendrell, Dolors Nadal i Alberto Fernández Díaz.

En ser reelegit, Piqué va demanar als membres del partit que fessin un esforç per mantenir els votants tradicionals i per atreure’n de nous, per consolidar-se en el centredreta polític i esdevenir un partit de govern a no gaire llarg termini. En el rerefons del congrés encara s’hi respirava fortament la derrota soferta pel PP a les eleccions generals del 14-M, que havia trastocat tots els plans de creixement i reorientació estratègica de la formació, en què Piqué estava cridat a tenir un important paper, que les circumstàncies l’obligaven a postergar.