Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1997

Imprimir    Recomanar article
Amartya Sen va rebre el Premi Internacional Catalunya de mans del president de la Generalitat

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Premis, guardons i homenatges (507)
Personatges Personatges
Amartya Sen (10)
Robert Solow (1)
Entitats Entitats
Institut Català de la Mediterrània (8)
Organització de les Nacions Unides (606)
Premi Internacional Catalunya (36)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Barcelona (3483)
43 lectures d'aquest article
Premi Internacional Catalunya 1997
Amartya Sen
El 14 de maig de 1997 l'Institut Català de la Mediterrània va lliurar el Premi Internacional Catalunya en la seva IX edició a l'economista indi, resident als Estats Units, Amartya Sen. El premi li havia estat atorgat el 18 de març -després que el jurat estudiés 210 candidatures, provinents de 55 països i 143 institucions- perquè "és un economista compromès amb la llibertat, els drets humans i la democràcia" i perquè "la democràcia per a Sen no és un luxe en relació amb el creixement econòmic, com d’altres economistes sostenen, sinó que millora l'eficiència econòmica i el benestar de la població. El creixement econòmic necessita equitat i aquesta només és possible amb la democràcia."

Amartya Sen, que havia estat qualificat pel premi Nobel d’Economia Robert Solow, com "la consciència moral de la nostra professió", va néixer l’any 1933 a la ciutat de Santiniketan, a l'estat indi de Bengala. El seu pare va ser professor de química a Dhaka, a la Universitat de l'actual Bangla Desh i, més tard, a la de Mandaley, el que va determinar clarament la vocació universitària de Sen, que el 1953 es va llicenciar a la Universitat de Calcuta i el 1955 al Trinity College de Cambrigde, Gran Bretanya, on es va doctorar el 1959.

Entre 1963 i 1971 va ensenyar economia a la Universitat de Nova Delhi. A partir del 1971 va donar classes a la London School of Economics i, més endavant, entre 1977 i 1987, a la Universitat d'Oxford. El 1987 va ingressar, com a professor de filosofia i economia, a la Universitat de Harvard, a Cambridge, Estats Units.

El pensament i la producció de Sen es van centrar des les seves primeres obres en l'estudi de les causes de la fam, la desigualtat social i la pobresa. Per Sen, les grans decisions de la política econòmica s'han de plantejar des d'una perspectiva més àmplia que la simple consideració de les activitats industrials, comercials o de mercat. Les condicions de vida de la població, el seu nivell de formació, el grau de desigualtat que hi ha en una societat o la llibertat d’expressió no són simples resultants del procés de desenvolupament econòmic, sinó que, ben al contrari, constitueixen forces essencials d’aquest propi desenvolupament.

El desenvolupament econòmic i el polític van estretament lligats i la democràcia té un valor intrínsec com a part constitutiva de la llibertat social dels ciutadans i com a motor del desenvolupament. El pensament de Sen proposa, doncs, la creació d'una nova perspectiva que no permet separar l'economia de l'ètica.

Entre les seves principals obres destaquen: Collective Choice and Social Welfare (1970), On Economic Equality (1973), Poverty and Famines: An Essay on Entitlement and Deprivation (1981), On Etics and Economics (1987), Hunger and Public Action (1989) o Inequality Reexamined (1992).

Premi Frank E.Siedman de Política Econòmica (1986), Premi Internacional d’Ètica Giovanni Agnelli (1990) i Premi per a la Fam Mundial Alan Shawn Feinstein (1990), Sen era doctor honoris causa per a les universitats de Caen, Bolonya, Georgetown, Lovaina, Jadavpur i València, i formava part de l'equip de consultors de l'Informe Anual de les Nacions Unides sobre Desenvolupament Humà.

Justament, aquest informe de l’ONU del 1996 va recollir literalment l'opinió de Sen respecte a la relació entre democràcia i desenvolupament: "Les oportunitats econòmiques i polítiques tendeixen a reforçar-se mútuament. Les onades de fam poques vegades succeeixen en els països democràtics i independents que tenen una premsa lliure. La raó és que si no hi ha eleccions no hi ha oposició, no hi ha fòrums on s'exerceixi la crítica públicament, i així els que governen no han de preocupar-se per les conseqüències polítiques del fracàs en la prevenció d'una onada de fam. Que Botswana i Zimbabwe hagin aconseguit evitar una onada de fam i que Etiòpia i Sudan no ho hagin fet, prova la importància de la participació política i de la democràcia per ajudar la gent a satisfer les seves necessitats bàsiques."