Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
El premi Nobel Frank Wilczek explica la fórmula que l'ha fet merèixer la distinció

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Científics, innovadors, investigadors (120)
Energia nuclear, assajos nuclears i material radioactiu (162)
Premis Nobel (196)
Química i Física (54)
Recerca, i+d, innovació (148)
Personatges Personatges
David Gross (6)
David Politzer (6)
Frank Wilczek (7)
Entitats Entitats
Premis Nobel (98)
61 lectures d'aquest article
75 impressions d'aquest article
La força dels quarks
Premi Nobel de física
La Reial Acadèmia Sueca de les Ciències va concedir el premi Nobel de física del 2004 a tres físics nord-americans pels seus descobriments en física de partícules elementals que havien permès entendre les partícules i les forces que interaccionen entre elles.
David J. Gross i Frank Wilczek, d’una banda, i H. David Politzer, de manera independent, van descobrir l’any 1973 el que es coneix com la teoria de la llibertat asimptòtica, que explica quina és la força que manté els quarks units dins els protons i neutrons en el nucli atòmic.

Les partícules atòmiques es mantenen unides formant àtoms gràcies a la força electromagnètica que es genera per la diferència de càrregues entre el nucli i els electrons. Aquesta mateixa força uneix els àtoms entre ells fins a formar la matèria de tot el que ens envolta. Els descobriments que van merèixer el Nobel expliquen quines són les forces que mantenen units els quarks, que són els elements que generen les partícules subatòmiques. Aquesta força s’anomena força nuclear forta, i és una de les quatre forces fonamentals de la naturalesa. La seva característica principal és que funciona de manera contrària a altres forces, com la gravetat o l’electromagnètica, ja que la seva potència és més gran com més gran és la distància que separa els cossos entre els quals s’exerceix, de manera similar a una goma elàstica, que com més s’estira, més força té.

Aquesta teoria va rebre el nom de llibertat asimptòtica, donada la seva naturalesa il·lògica, ja que com més altes siguin les energies, més dèbil es fa la intensitat efectiva de les interaccions fortes, que tendeixen fins i tot a desaparèixer i permeten als quarks comportar-se com si fossin partícules lliures.

Els tres físics premiats van formular aquesta teoria partint de càlculs matemàtics teòrics. Posteriorment, van ser experiments realitzats per altres científics els que la van confirmar. Els resultats han permès entendre l’estrany comportament dels quarks, i en particular el fet que es trobin units en triplets que requereixen elevadíssimes energies per poder ser separats a l’interior dels neutrons i protons del nucli atòmic.
La teoria de la llibertat asimptòtica va ser essencial per al desenvolupament de la cromodinàmica quàntica, la teoria que explica les fortes interaccions nuclears.

Aquests descobriments no tenen en principi cap aplicació pràctica, però han permès a la física fer un pas més cap a una teoria unificadora dels diferents fenòmens físics i, sens dubte, han creat un precedent. Com va explicar el professor del departament de física de la Universitat Autònoma de Barcelona José María Crespo: “Avui en dia no hi ha cap experiment de física d’altes energies que no tingui en compte les prediccions de la cromodinàmica quàntica”.