Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
Richard Axel i Linda B. Buck, premis Nobel de Medicina 2004

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Científics, innovadors, investigadors (120)
Medicina i investigació mèdica (210)
Premis Nobel (196)
Premis, guardons i homenatges (507)
Recerca, i+d, innovació (148)
Personatges Personatges
Linda B. Buck (6)
Richard Axel (6)
Entitats Entitats
Premis Nobel (98)
Universitat de Columbia (9)
94 lectures d'aquest article
484 impressions d'aquest article
El sistema olfactori
Premi Nobel de Medicina
L’Acadèmia Sueca va adjudicar el premi Nobel de medicina i fisiologia del 2004 als científics nord-americans Linda B. Buck i Richard Axel per la seva labor en el descobriment del funcionament del sistema olfactori.

L’article pel qual van ser premiats, el van publicar Axel i Buck de manera conjunta l’any 1991, quan treballaven a la Universitat de Columbia de Nova York. Des d’aleshores havienn continuat la mateixa línia d’investigació però de manera independent, i havien aconseguit, paral·lelament, aclarir el funcionament del sistema olfactiu a tots els nivells, des del molecular fins a l’organització cel·lular.

En el seu treball conjunt, Axel i Buck van descobrir i clonar una gran família gènica del ratolí composta per uns mil gens diferents, que suposen el 3% del genoma del rosegador. Aquesta família dóna lloc a mil tipus diferents de receptors olfactius acoblats a proteïna G, els quals s’expressen a la superfície de les cèl·lules olfactives que es troben formant una petita àrea situada a la part superior de l’epiteli nasal. Cada cèl·lula expressa un sol tipus de receptor, i hi ha diverses cèl·lules en cada receptor, i cada receptor detecta un nombre determinat, i petit, de substàncies odoríferes, fet que dóna una gran especialització i una basta capacitat de detecció al sistema olfactiu.

Quan una substància odorífera és olorada, aquesta s’acobla a un dels dominis exteriors que el receptor té exposats a la superfície cel·lular, i provoca així un canvi estructural en el receptor. Aquest canvi propicia el desacoblament de la proteïna G que estava unida al receptor a la part interna de la membrana cel·lular i aquesta proteïna G lliure activa la formació d’AMP cíclic. Aquesta última molècula és un activador dels canals iònics. D’aquesta manera, els canals iònics queden oberts i la cèl·lula s’activa.

Les cèl·lules activades envien informació mitjançant petits nervis que van a diferents microdominis que es troben al bulb olfactori (l’àrea olfactòria primària del cervell). Aquests microdominis s’anomenen glomèruls. L’especialització present en les cèl·lules i els receptors es manté en els glomèruls, ja que els nervis de les diferents cèl·lules que expressen un mateix receptor convergeixen en un mateix glomèrul. Des de cada glomèrul en surt una cèl·lula mitral, que envia la informació a diferents parts del còrtex cerebral. És en aquestes àrees del còrtex on es combina la informació provinent de diferents cèl·lules mitrals, i per tant de diferents receptors, i es forma així un patró combinat d’olor.

Tenint en compte el fet que la major part d’olors estan formades per múltiples molècules, i que cada molècula activa diversos receptors, l’exposició a una olor dóna lloc a una informació amb codi combinatori que acaba construint un patró odorífer similar a un mosaic. Aquesta capacitat combinatòria del sistema olfactiu és la base per la qual som capaços de reconèixer més de deu mil olors diferents.

Encara que les troballes d’Axel i Buck no tinguin un efecte directe sobre la salut, els seus descobriments són d’importància bàsica perquè l’olfacte és un sentit essencial en la majoria d’espècies animals, ja que els senyals químics són vitals per a la interacció amb l’ambient. Mentre que els peixos tenen molt pocs receptors odorífics, uns cent, els ratolins en tenen més de mil. Els humans en tenim uns quants menys que els ratolins, ja que es considera que alguns gens s’han perdut durant l’evolució. Òbviament, el sistema olfactori és molt més important en altres espècies animals no humanes. Així, per exemple, l’epiteli olfactori dels gossos és quaranta vegades superior al dels humans.
Els descobriments dels dos científics nord-americans també van servir per deduir el funcionament de les feromones, essencials en la relació entre molts animals, les quals també són detectades per dues famílies de receptors acoblats a proteïna G que s’expressen en cèl·lules que es troben també en una part de l’epiteli olfactori.