Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2002

Imprimir    Recomanar article
Camilo José Cela

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Escriptors, poetes, filòlegs, traductors (402)
Personatges Personatges
Camilo José Cela Trulock (12)
Entitats Entitats
Fundació Camilo José Cela (4)
Real Academia de la Lengua Española (37)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Madrid (Comunitat de Madrid) (909)
33 lectures d'aquest article
17 impressions d'aquest article
Camilo José Cela (1916-2002)
Premis literaris
El 17 de gener del 2002 va morir a la clínica Centro de Madrid als 85 anys l´escriptor i premi Nobel de literatura Camilo José Cela. Cela es trobava ingressat des del dilluns 14 de gener, a conseqüència d´una greu insuficiència respiratòria que patia des de feia temps i que se li havia agreujat per una grip.

Camilo José Cela Trulock va néixer a la localitat gallega d´Iria Flavia (Pedania de Padrón), la Corunya, l´11 de maig del 1916. De pare gallec i mare anglesa, a casa seva van ser un total de nou germans. Quan Cela tenia nou anys, la família es va traslladar a viure a Madrid a causa del trasllat de destí del seu pare, que era funcionari de duanes. El 1931, amb només quinze anys, Cela va patir una tuberculosi que el va obligar a romandre ingressat en el sanatori de Guadarrama. Aquesta experiència el va marcar poderosament fins al punt d´inspirar-li una novel·la, que va publicar el 1943, Pabellón de reposo.

Tot i haver començat estudis de medicina i haver-se matriculat també en filosofia i lletres, Camilo José Cela mai no es va llicenciar en cap carrera, la qual cosa no li va impedir d´iniciar la seva carrera literària com a poeta i entrar en relació amb altres escriptors, com Maria Zambrano, Miguel Hernández o Max Aub.

El 1936, en esclatar la guerra civil, Cela va lluitar en el bàndol franquista i acabada la guerra, el 1939, es va fer funcionari del Sindicato Nacional Textil i també va treballar com a censor.

Posteriorment, però, l´escriptor va rebutjar la dictadura i va adoptar una actitud independent i fins i tot provocativa envers el règim. El seu primer llibre, Pisando la dudosa luz del día, va ser publicat el 1939, però no va ser fins tres anys més tard, en publicar La familia de Pascual Duarte, que va assolir la notorietat.

El 1944 es va casar amb Rosario Conde Picavea, que havia de ser la seva millor col·laboradora durant molt anys i amb la qual va tenir el seu únic fill, Camilo José Cela Conde. La parella va trencar el 1989, un any més tard que Cela iniciés una nova relació amb la periodista Marina Castaño, quaranta anys més jove, amb qui es va casar el 1991 i a qui va deixar la pràctica totalitat de la seva fortuna i dels drets sobre la seva extensa i prestigiosa obra.

Cela
va afermar la seva carrera a partir dels anys quaranta amb un conjunt de diverses i variades obres. Així, destacaven els seus llibres de viatges Viaje a la Alcarria (1948), èxit internacional de vendes, o Viaje al Pirineo de Lérida (1965), on va demostrar el seu coneixement de Catalunya i el caràcter català, i la novel·la La Colmena (1951), que el van consagrar definitivament com a escriptor.

El 1954 va traslladar la seva residència de Madrid a Palma de Mallorca, on a més d´escriure, va dirigir la revista Papeles de Son Armadans del 1956 al 1979 i on va travar una gran amistat amb l´editor Pere Serra i el pintor Joan Miró. També amb Pablo Ruiz Picasso va publicar el 1962 Gavilla de fábulas sin amor, on figuraven il·lustracions del pintor.

El 1957 va ser elegit per la Real Academia Española per ocupar la butaca Q i des d´allí va encapçalar la iniciativa d´introduir a la llengua il·lustrada els modismes de la parla convencional de la gent, fins a arribar a la paraulota. Cela va aconseguir així, fins i tot, d´introduir la paraula coño al diccionari de la RAE. El 1977 va ser nomenat senador per designació reial a les primeres Corts Generals, i va prendre una part molt activa en l´elaboració de la Constitució del 1978.

Tot i la seva aversió formal als premis ("no sirven para nada", "el Cervantes está cubierto de mierda", "ganar el Tour es más importante que el Nobel", deia), la seva carrera va ser molt prolífica en guardons: Premi Nacional de literatura, 1984, premi Príncep d´Astúries de les lletres, 1987 Nobel de literatura, 1989; o premi Cervantes, 1995. També va rebre la Creu de Sant Jordi el 1986 i va ser investit doctor honoris causa per vint universitats de tot el món. El dia del seu vuitantè aniversari, el rei Joan Carles I d´Espanya li va concedir el títol de Marqués de Iria Flavia i aquell mateix any va rebre la Medalla d´Or al Mèrit en el Treball. El 1991 va crear la Fundació Camilo José Cela a la seva Iria Flavia natal, entitat que el 1995 va editar revista El Extramundi y los papeles de Iria Flavia. El 7 de novembre del 2000, el ministeri de Cultura va inaugurar la Universitat Camilo José Cela a Villafranca del Castillo (Madrid) i el 2001 es va reeditar el seu llibre de memòries, La rosa.

Personatge polèmic i de caràcter fort, que mai no va dubtar a dir el que pensava, encara que fos poc correcte o, fins i tot, insultant, també va exercir d´actor en diverses pel·lícules i els seus últims anys va ser acusat de plagi per l´escriptora María del Carmen Formoso, que deia que Cela havia incorporat situacions i personatges seus a la novel·la La cruz de San Andrés amb què Cela va guanyar el premi Planeta 1994. L´última novel·la de Cela va ser Madera de boj, publicada el 1999.

Novel·la: La familia de Pasual Duarte (1942), Pabellón de reposo (1943), Nuevas andanzas y desaventuras de Lazarillo de Tormes (1944), La colmena (1951), Mrs. Caldwell habla con su hijo (1953), La catira (1955), Tobogán de hambrientos (1962), San Camilo, 1936 (1969), Oficio de tinieblas 5 (1973), Mazurca para dos muertos (1983). Cristo versus Arizona (1988), El asesinato del perdedor (1994). La cruz de San Andrés (1994), Madera de boj (1999).
Novel·la curta: Timoteo el incomprendido (1952), Santa Balbina 37, gas en cada piso (1952), Café de artistas (1953).

Poesia: Poesia completa (1996)
Contes, fàbules, apuntaments i divertiments: Esas nubes que pasan (1945), El bonito crimen del carabinero (1947), El gallego y su cuadrila (1949), Nuevo retablo de don Cristobita (1957), Los viejos amigos (1960), Toreo de salón (1963), Nuevas escenas matritenses (set sèries, 1965-66), Rol de cornudos (1976), Los Caprichos de Francisco de Goya y Lucietes (1989), El hombre y el mar (1990), La dama pájara (1994).

Memòries: La rosa (1959), Memorias, entendimientos y voluntades (1993)
Llibres de viatges: Viaje a la Alcarria (1948), Del Miño al Bidasoa (1952), Judíos, moros y cristianos (1956), Páginas de geografía errabuna (1965), Viaje al Pirineo de Lérida (1965).

Articles: Mesa revuelta (1945), Cajón de sastre (1957), Cuatro figuras del 98 (1961), Garito de hospicianos (1963), Los vasos comunicantes (1981), Vuelta de hoja (1981), El juego de los tres madroños (1983), El asno de Buridán (1986), El camaleón soltero (1992), El huevo del juicio (1993), A bote pronto (1994), El color de la mañana (1996).

Teatre: María Sabina (1967), Homenaje a El Bosco I (1969), Homenaje a El Bosco II (1999).
Lexicografia: Diccionario secreto (tomo I, 1968; tomo II, 1971), Enciclopedia del erotismo (1976)