Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2002

Imprimir    Recomanar article
José Hierro

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Escriptors, poetes, filòlegs, traductors (402)
Personatges Personatges
José Hierro (7)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Madrid (Comunitat de Madrid) (909)
18 lectures d'aquest article
José Hierro (1922-2002)
Premis literaris
José Hierro, un dels grans poetes espanyols de la postguerra, va morir el 21 de desembre a l´Hospital Carlos III de Madrid víctima d´una crisi respiratòria causada per l´enfisema pulmonar que patia des de feia més de dos anys.

Hierro va néixer a Madrid el 3 d´abril de 1922, però va passar bona part de la seva vida a Santander, on va estudiar als Salesians, i després va passar a l´Escola d´Industrials, on va estudiar peritatge electromecànic.

Periodista, activista cultural, professor i sobretot escriptor dotat d´una gran força interior, Hierro va descobrir de manera autodidacta el 1936 l´Antologia de la poesia espanyola contemporània de Gerardo Diego.

Amb la complicitat del també poeta José Luis Hidalgo, el jove Hierro va trobar en José de Espronceda, així com en el Segle d´Or, les generacions del 98 i del 27 –especialment Juan Ramon Jiménez– i en els grans novel·listes, filòsofs i poetes del segle XIX europeus, la matèria primera per buscar la seva pròpia veu.

Va ser empresonat per auxili a la rebel·lió el 1939 i va restar a la presó, on realment va néixer el poeta que portava dins, fins al 1944. En ser excarcerat, Hierro va deixar la seva formació com a enginyer tècnic i es va entregar al món de les lletres. Va començar publicant poemes en revistes literàries i el 1946 va publicar el seu primer llibre, Tierra sin nosotros.

El 1949 es va casar amb María de los Ángeles Torres, amb qui va tenir dos fills, i va fer classes per a estrangers a la Universitat Internacional Menéndez Pelayo.

El 1952 es va traslladar a viure a Madrid i va començar a treballar a Radio Nacional de España, a col·laborar en diverses publicacions i diaris i a treballar com a crític d´art. Durant una època va ser considerat un poeta social, tot i que ell definia la seva poesia com a "tesimonial", i la dividia entre "reportatges" –recreacions de fets concrets– i "al·lucinacions" –un univers poètic que combina el real i l´imaginari.

Entre les seves obres destaquen Alegría (premi Adonais, 1947), Tierra sin nosotros (1947), Con las piedras, con el viento (1950), Poemas (1951) Quinta del 42 (premi de la Crítica 1953), Estatuas yacentes (1955), Poesia del momento (1957) Cuanto sé de mi (premi de la Crítica 1957), Libro de alucinaciones (1964), Agenda (1991), va sorgir després de 27 anys de silenci, en què Hierro va exercir altres professions, com la de crític d´art o la d´articulista, ja que –assegurava humilment– "no tenia res a dir". Prehistoria literaria, 1937-1938 (1991) Cuaderno de Nueva York (1998 una vintena d´edicions), Guardados en la sombra (poemes inèdits 2002).

Els anys 90 li va caure una pluja de premis, homenatges i doctorats honoris causa, però abans ja se l´havia distingit a bastament:
Nacional de poesia (1953 i 1999), de la Crítica (1958 i 1965), Príncep d´Astúries (1981), de les Lletres (1990), Reina Sofia (1995) i Cervantes (1998). I el premi més important: el reconeixement del públic, ja sigui a través dels llibres o dels recitals. Hierro es va convertir en figura popular de les lletres, fins allà on avui es pot ser popular com a poeta.

El 1987 es va retirar de la seva feina diària a Radio Nacional, que realitzava des de 1954, i el 1999 va ser escollit membre de la Real Academia Española, càrrec que mai va arribar a exercir.

La música va ser una de les seves grans passions. De fet, definia obertament que el ritme era fonamental a l´hora d´edificar un poema. D´aquí la seva passió per Bach.