Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
El premi Nobel de química, Ahmad Zewail, rep la felicitació dels seus familiars després de recollir el premi

Els holandesos Martinus J.G. Veltman (esquerra) i Gerardus't Hooft (dreta) van compartir el Nobel de física

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Medicina i investigació mèdica (210)
Premis Nobel (196)
Química i Física (54)
Personatges Personatges
Ahmed Zewail (3)
Anwar el Sadat (1)
Gerardus't Hooft (3)
Günter Blobel (2)
Martinus Veltman (3)
Naguib Mahfuz (3)
Entitats Entitats
Acadèmia Holandesa de la Ciència (1)
American Physical Society (1)
Fundació Rockefeller (3)
Institut Max Planck (3)
Institut Tecnològic de Califòrnia (1)
Laboratori Europeu de Física de Partícules (3)
Laboratori Fermilab de Chicago (2)
Premis Nobel (98)
Societat Europea de Física (1)
Universitat de Berkeley (6)
Universitat de Pensilvània (2)
Universitat d´Alexandria (1)
Universitat d´Utrech (1)
42 lectures d'aquest article
6 impressions d'aquest article
Partícules i proteïnes protagonitzen l'edició
Premis Nobel
Cap dels quatre investigadors premiats amb els premis Nobel de ciències de l’any 1999 no havia nascut als Estats Units. Aquest era un fet poc freqüent en un panorama científic mundial dominat completament pel gegant nord-americà i alguns van voler-hi veure un senyal que gràcies a l’extraordinari desenvolupament de les tecnologies de la comunicació i a les importants inversions en recerca fetes en les dècades anteriors pels països europeus més desenvolupats, les coses començaven a canviar. Així semblava demostrar-ho el fet que el Premi Nobel de Física recaigués en els holandesos Martinus J.G. Veltman i Gerardus‘t Hooft i que el de Medicina fos pel biòleg molecular alemany Günter Blobel. El de Química va ser per a Ahmed Zewail, el primer egipci que obtenia un Nobel científica. Cal dir, però, que tots quatre investigadors havien desenvolupat als Estats Units una part essencial dels seus treballs i que tant Blobel com Zewail s’havien nacionalitzat nord-americans.

Els físics holandesos Martinus J.G. Veltman i Gerardus‘t Hooft havien fet el gruix de les seves investigacions en la dècada dels seixantes, desenvolupant un suport matemàtic al model teòric standard que explicava l’estructura quàntica de la matèria. La seva feina va permetre conèixer les formes d’interacció de l’anomenada força electrodèbil i acabar amb les incerteses de càlculs i prediccions en el comportament de les partícules subatòmiques sotmeses a la força electrodèbil, una de les quatre que regeixen l’Univers.

Fins als estudis de Hooft i Veltman només s’havia aprofundit en el coneixement de les altres tres forces: les electromagnètiques, les gravitatòries i les electrofortes. Les forces electromagnètiques cohesionen els nuclis dels àtoms, les gravitatòries determinen l’evolució dels àtoms i la matèria en el Cosmos i les electrofortes mantenen agrupats protons i neutrons en els nuclis atòmics. Com que la interacció d’aquestes forces no permetia explicar alguns dels comportaments de la matèria, ja als anys trentes s’havien formulat les primeres teories sobre l’existència de la força electrodèbil i el seu sistema d’interaccions. El seu paper a la naturalesa no era directament observable, però sí determinant, ja que les forces electrodèbils impulsaven la desintegració dels neutrons. La gran aportació de Hooft i Veltman va ser l’elaboració d’un model pràctic de comprovació d’aquests fenòmens.

Veltman, concretament, va crear un programa informàtic que permetia formular matemàticament les diferents possibilitats d’interacció subatòmica dèbil. El seu deixeble, Hooft, va desenvolupar els sistemes de càlcul i predicció de les característiques i propietats de les noves partícules que, als anys setantes i vuitantes, van ser descobertes en els grans acceleradors de partícules del CERN a Ginebra i del Fermilab a Chicago.

Els acceleradors de partícules feien topar les partícules a molt alta energia, provocant la seva descomposició en els elements primigenis, impossibles de detectar d’una altra manera. Així, es va conèixer l’existència de les partícules W i Z (CERN) i de la Quark top (Fermilab), completant el mapa de partícules que conformaven, juntament amb els fotons, gluons i gravitons, els nivells més remots d’existència de la matèria. Sense els sistemes de càlcul desenvolupats per Hooft i Veltman mai no haurien pogut ser observades i classificades.

Martinus Veltman va néixer a Holanda el 1931 i es va doctorar en Físiques a la Universitat d’Utrech el 1963, integrant-se a l’equip d’investigadors en part’cules subatòmiques del Laboratori Europeu de Física de les Partícules (CERN) a Ginebra. Professor de Física a la Universitat d’Utrech des del 1966, el 1981 va passar a la Universitat nord-americana Ann Arbor de Michigan. Membre de l’Acadèmia Holandesa de la Ciència (1981) i de l’American Physical Society (1984), havia format part dels comitès científics del CERN a Ginebra i del Max-Planck Institute de Munic i estava en possessió de diferents guardons com l’Alexander von Humboldt Award (1989), Fifth Physica Lezing (1990) o el High Energy Physics Prize de la Societat Europea de Física (1993).

Gerardus‘t Hooft va néixer a Den Helder, Holanda, el 5 de juliol de 1946. Doctorat en Física i Matemàtiques per la Universitat d’Utrecht el 1972, va integrar-se al CERN a Ginebra. Entre 1976 i 1977 va ensenyar a les universitats nord-americanes de Harvard (Cambridge) i Stanford (Califòrnia). Des del 1977 era professor de Física teòrica a la Universitat d’Utrech. Doctor honorari de les universitats de Bolonya, Itàlia, i de Leuven, Suïssa, havia obtingut els premis Dannie Heineman (1979) i Wolf (1982) i el 1999 havia obtingut el High Energy Physics Prize de la Societat Europea de Física.

El mèrit del Premi Nobel de Química, Ahmed Zewail estava en haver creat una nova tècnica de làsers que facilitava l’observació a càmera lenta dels moviments dels àtoms en les molècules. En realitat, havia creat una mena de càmera ràpida, capaç de captar moviments a una velocitat de milbilionèsimes de segon (0,000000000000001 segons). Aquesta unitat de temps, anomenada Femtosegon, era l’equivalent en 1 segon al que 1 segon representa respecte a 32 milions d’anys.

En tot cas, la càmera desenvolupada per Zewail permetia visualitzar com es trencaven i es creaven nous enllaços químics en les reaccions fetes a velocitats de femtosegon (reaccions que es produïen en la col¥lisió de molècules a temperatures molt altes i en condicions microscòpiques). Zewail, de fet, havia inventat a la dècada dels vuitantes l’espectroscòpia de femtosegons que als norantes ja era aplicada en l’estudi dels gasos, els fluids i els sòlids.

Zewail va descobrir que entre les molècules que es destrueixen i les que es formen en una reacció química, sempre hi ha molècules intermèdies inestables. Zewail, concretament, es va dedicar a l’estudi de la reacció entre l’hidrogen (H) i el diòxid de carboni (CO2), que origina el radical hidroxil (OH) i el monòxid de carboni (CO). La investigació va demostrar que, en el curs de la reacció, es formaven molècules HOCO que es destruïen de forma immediata. L’aportació d’aquest químic d’origen egipci va ser obrir la possibilitat de detectar-les. Fins llavors els anomenats estats de transició eren considerats moments buits, sense possibilitat de comprensió o manipulació.

Aquests coneixements van permetre millorar el funcionament dels catalitzadors i aprofundir en el disseny dels components elèctrics i la investigació biomolecular. La femtoquímica de Zewail va ser adoptada per la indústria dels dissolvents, l’electrònica i la farmacologia.

Ahmed Zewail va néixer a Egipte el 26 de febrer de 1946. Llicenciat en Química per la Universitat d’Alexandria, va continuar estudis als Estats Units, on el 1974 es va doctorar a la Universitat de Pensilvània. Aquell mateix any va ingressar a l’equip professoral de la Universitat de Berkeley, a Califòrnia i el 1976 va integrar-se a l’Institut Tecnològic de Califòrnia, on ensenyava Química i Física. Titular de la càtedra Linus Pauling del centre des del 1990, Zewail era membre honorífic de diverses universitats i havia rebut diferents distincions com el Robert A.Welch Prize Award, el Wolf Prize, la Benjamin Franklin Medal o l’Alexander von Humboldt Award. Membre de la National Academy of Sciences dels Estats Units, era el tercer ciutadà egipci de la història guardonat amb el premi després d’Anwar El Sadat, Pau-1978, i Naguib Mahfouz, Literatura-1988.

El Nobel de Medicina va reconèixer el descobriment per part del professor Günter Blobel dels senyals intrínsecs que governen el transport i la localització de les proteïnes dins les cèl·lules. Aquests senyals són fragments diminuts de la mateixa proteïna que actuen a la manera d’un codi postal. Blobel, a més, va demostrar la universalitat del fenomen en qualsevol forma de vida i va obrir un camp nou al coneixements dels processos biocel·lulars.

L’aportació, feta als anys seixantes, permetia desxifrar els enigmes plantejats en les malalties hereditàries, causades per errors acumulats i genèticament implantats en el sistema de senyalització proteïnica, com l’hipercolesterolèmia familiar, la fibrosi quística o la hiperaxolúria. Blobel va estudiar el comportament cel·lular i el funcionament de les proteïnes en l’anomenat retícul endoplàsmic i va descobrir que les proteïnes duien en un dels seus extrems una petita seqüència d’aminoàcids que funcionava com un codi de barres on hi havia impresa l’adreça on havien d’actuar: el nucli, el ribosoma o les mitocòndries, les tres parts (organeles) bàsiques de l’estructura cel·lular.

El descobriment era particularment important tenint en compte que cada cèl·lula incorporava 1.000 milions de proteïnes i que l’organisme humà involucrava en el seu funcionament un total de 100 bilions de cèl·lules. L’evolució mèdica i, sobretot farmacològica, registrada als inicis dels anys vuitantes devia molt als coneixements aportats per Blobel sobre les proteïnes com a veritables cadenes d’aminoàcids. En base als seus experiments s’havien pogut desenvolupar medicaments com l’interferon, la eritropoyetina o les hormones del creixement, i la combinació d’aquests coneixements amb la genètica havia perms la fabricació de proteïnes facultades per actuar sobre estructures cel·lulars marcades per un defecte específic.

Günter Blobel va néixer a Waltersdorf, a l’antiga Silèsia alemanya el 21 de maig de 1936. Doctorat a la Universitat alemanya de Tübingen, va integrar-se a l’Institut Rockefeller de Nova York a finals dels anys seixantes. Professor de l’Institut Rockefeller (1976) i investigador de l’Institut Mèdic Howard Hughes (1986), havia estat distingit amb la medalla Warburg de la Societat Alemanya de Bioquímica (1983), el premi Max Planck (1992), l’Albert-Lasker d’investigació mèdica (1993) i el premi Faisal (1996).

En rebre el premi Nobel, Blobel va anunciar que cediria els més de 150 milions de pessetes del guardó per a la reconstrucció de la ciutat alemanya de Dresde, que els aliats van destruir totalment en els bombardejos realitzats el 1945.