Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1996

Imprimir    Recomanar article
Robert Richardson, David Lee i Douglas Osheroff, premis Nobel de física 1996

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Premis Nobel (196)
Personatges Personatges
David Lee (2)
Douglas Osheroff (2)
Robert Richardson (2)
Entitats Entitats
Physical Review Letters (1)
50 lectures d'aquest article
4 impressions d'aquest article
Nobel de física
Premis Nobels
El premi Nobel de física 1996 va ser concedit el 9 d'octubre a David Lee, Douglas Osheroff i Robert Richardson pel descobriment de la fase superfluida de l'heli 3, que va ser publicat a la Physical Review Letters el 1972, que suposava el coneixement de l'existència d'un nou estat de la matèria: el de la superfluïdesa anisòtropa.

David Lee va néixer el 20 de gener de 1931 a Rye, a l'Estat nord-americà de Nova York. Doctorat en física a la
Universitat de Yale el 1959, es va vincular professionalment des del primer moment al departament de física de la Universitat Corneli, si bé va realitzar diferents estades com a professor convidat a la Universitat de Pequín (1981) i a la de Grenoble (1994).

Douglas Osheroff va néixer I'l d'agost de 1945 a Aberdeen, a l'Estat nord-americà de Washington, i es va doctorar a la Universitat Corneli el 1973. Professionalment, va encetar la seva tasca el 1972 als laboratoris Bell, a Murray, Nova Jersey, on el 1982 va esdevenir cap del departament de
recerca en física dels estats sòlids i les baixes temperatures. El 1987 es va fer càrrec de la càtedra de física de la Universitat Stanford de Califòrnia.

Robert Richardson va néixer el 26 de juny de 1937 a Washington DC. Diplomat a la Universitat Duke, el 1990 es va fer càrrec de la direcció del laboratori de física atòmica i dels estats sòlids de la Universitat Corneli.

Tots tres científics van treballar plegats des dels anys setanta, i compartien, a més del Nobel del 1996, el premi Sir Francis Simón Memorial (1976) i el premi Oliver Buckley per a la física dels sòlids (1980). Aquests premis els havien obtingut per un descobriment cabdal: el de la fase superfluida de l'heli 3. Anteriorment s'havia ja aconseguit la superfluïdesa de l'heli 4.

Els dos isòtops de l'heli són químicament idèntics, però el 4 és molt més abundant a la naturalesa. L'heli 3, en canvi, és molt escàs a la Terra i només es produeix com a subproducte de les reaccions estel·lars termonuclears o de les nuclears provocades per l'home. També difereixen en la superfluïdesa, a causa de la seva estructura atòmica intrínseca. L'heli 4 té dos protons, dos neutrons i dos electrons, i és un bosó. L'heli 3 té dos protons i dos electrons, però només un neutró, i és un fermió.

A molt baixes temperatures, aquesta diferència d'un sol neutró té conseqüències notables. Mentre que l'heli 4 té tendència a comportar-se quànticament de manera coordinada i no és magnètic (genera una superfluïdesa isòtropa, sense viscositat, sense resistència hidrodinàmica, i es comporta com un veritable líquid, amb uns efectes macroscòpics que es poden veure igual en qualsevol direcció), l'heli 3 és magnètic i no es comporta de manera coordinada, és anisòtrop i genera formes diferents segons els angles de percepció. L'heli superfluid gira com en un ball, creant estructures complicades que originen, fins i tot, tres classes de líquid diferents.

El descobriment de Lee, Osheroff i Richardson servia per demostrar, un cop més, la naturalesa quàntica de la matèria; és a dir, que les partícules atòmiques elementals que la constitueixen conserven un moviment bàsic del qual no se les pot privar, i permetia també refutar els principis de la física clàssica, que considerava el moviment com una funció de la temperatura.