Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2003

Imprimir    Recomanar article
Anuari 2004

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
46 lectures d'aquest article
Presentació de l'Anuari 2004
L’any 2003 va començar amb la perspectiva d’una imminent guerra a l’Iraq. La tensió havia anat creixent ja a finals del 2002 i els Estats Units semblaven decidits a iniciar la guerra, mentre que l’ONU seguia enviant inspectors per determinar si el règim de Saddam Hussein posseïa armes de destrucció massiva o qualsevol altre tipus d’arsenal militar que violés les resolucions de les Nacions Unides posteriors a la Guerra del Golf.

La guerra es jugava en l’escenari iraquià, sobre el terreny, però sobretot en el camp diplomàtic. L’administració presidida per George W. Bush intentava per tot els mitjans convèncer la resta de potències mundials de la necessitat d’enderrocar el dictador iraquià. Però semblaba evident que no aconseguiria el seu objectiu. Ja al gener es van manifestar públicament les desavinences entre els socis de l’OTAN. França i Alemanya encapçalaven el front dels que no acceptaven la guerra i reclamaven que seguissin les inspeccions de l’ONU fins que el Consell de Seguretat prengués una decisió, decisió que era impossible, ja que França i els Estats Units, tots dos membres permanents amb capacitat de veto, mantenien posicions diametralment oposades. En canvi, altres països europeus i de l’OTAN es van alinear amb els Estats Units en un front encapçalat pel Regne Unit i Espanya i que aplegava la majoria de països de l’Europa de l’Est.

Davant la impossibilitat de l’acord, els Estats Units, amb el vistiplau britànic i espanyol, van decidir tirar endavant les operacions militars que van començar el 20 de març i van acabar formalment l’1 de maig, tot i que es va mantenir un elevat nivell d’enfrontaments entre els exèrcits estrangers i grups fidels a l’antic règim, fins i tot després que el 13 de desembre Saddam Hussein fos capturat viu.

A Occident, i especialment als països europeus que havien donat suport a la inciativa dels Estats Units, aquesta guerra va desencadenar algunes de les mobilitzacions de protesta més massives de les darreres dècades. Catalunya va viure amb especial sensibilitat els fets i es va convertir en un dels principals escenaris de mobilització contra la guerra. La premsa internacional parlava de “Barcelona, la capital de la pau”, després que el 15 de febrer més d’un milió de persones es manifestessin pels carrers de la capital catalana contra la guerra.
I és que a Catalunya, i en certa mesura a la resta de l’Estat, la mobilització no era només contra la guerra, sinó que també era una protesta contra el govern espanyol de José María Aznar, pel seu suport a la guerra, però més en general per una manera de governar que la majoria de catalans consideraven, segons les enquestes, autoritària i poc respectuosa amb les diferències.
Tot això passava, a més, en un clima preelectoral. Els partits de l’oposició esperaven que les mobilitzacions es traduïssin en vots en les eleccions municipals i autonòmiques del 25 de maig i, en el cas català, en les eleccions al Parlament que s’havien de celebrar a la tardor.

Els resultats del maig no van satisfer les expectatives de l’oposició. Malgrat la guerra, malgrat la catàstrofe del Prestige, malgrat totes les mobilitzacions, el PP no va patir a les urnes la debacle que vaticinaven. El mapa municipal no va registrar canvis significatius i en l’autonòmic, el PP de Jaume Matas va aconseguir guanyar el govern de les Illes Balears després de quatre anys de govern del Pacte de Progrés i es va mantenir al País Valencià, tot i la presentació d’un nou candidat: Francisco Camps. L’única victòria que podia lluir l’oposició era la de Madrid, on la suma de PSOE i IU permetia formar un govern d’esquerres que substituís el del PP. Però aquest canvi tampoc no va ser possible, ja que dos diputats socialistes disconformes amb la manera com s’havia negociat el pacte amb Izquierda Unida van bloquejar l’elecció del nou president fins al punt que va caldre, a la tardor, repetir les eleccions. En aquesta ocasió va guanyar el PP per majoria absoluta.

A Catalunya, les municipals van marcar un descens significatiu de CiU i PSC, tot i que es van mantenir com a forces majoritàries en regidors i vots, respectivament. ICV i, molt especialment, ERC van millorar posicions i el PP es va mantenir, desmentit els pronòstics que li auguraven una ensorrada. Aquests resultats van prefigurar els que es produirien a les eleccions al Parlament, finalment celebrades el 16 de novembre. Aquestes serien unes eleccions molt especials, ja que eren les primeres des de la recuperació de la Generalitat el 1980 a les quals no es presentava Jordi Pujol, que havia decidit retirar-se del primer pla de la política activa després de guanyar sis eleccions consecutives i de presidir la Generalitat durant 23 anys.

Les enquestes pronosticaven que, sense Pujol, Convergència i Unió patiria una severa derrota i que el socialista Pasqual Maragall seria el clar guanyador. Però el resultat no va ser el previst i CiU, amb una candidatura encapçalada pel fins llavors conseller en cap, Artur Mas, va esdevenir la primera força del Parlament amb 46 diputats, mentre que el PSC es quedava amb 42. Totes dues forces havien perdut deu diputats, cosa que confirmava el canvi de mapa polític dibuixat a les municipals. Esquerra Republicana, encapçalada per Josep-Lluís Carod-Rovira, va ser la gran guanyadora, ja que va pujar de 12 a 23 escons i, a més, es va convertir en la força decisiva per formar govern. El PP, amb Josep Piqué de candidat, va obtenir 15 escons, tres més que en la legislatura anterior, però els seus diputats no eren ja suficients per formar majoria amb CiU. ICV, amb Joan Saura al capdavant, que es va presentar coaligada amb Esquerra Unida i Alternativa, va pujar fins a 9 escons, uns diputats imprescindibles per formar un govern d’esquerres amb socialistes i republicans, però que no permetien cap altra aliança. Descartada per CiU i PSC la possibilitat d’una gran coalició, tot quedava, doncs, a les mans d’Esquerra.

Després de tres setmanes de converses a dues bandes, ERC va optar per aliar-se amb el PSC i ICV per formar un govern d’esquerres. Josep-Lluís Carod-Rovira va defensar que aquesta era una opció millor per al país que no pas la de formar govern amb CiU. Va argumentar que l’opció elegida era formar un govern “nacional” i no pas “nacionalista”. Gràcies a l’acord de govern, Maragall va prendre possessió com a president de la Generalitat el 20 de desembre, mentre que Carod era nomenat conseller en cap i Saura conseller de Relacions Institucionals. S’acabaven així 23 anys de governs de CiU presidits per Jordi Pujol i començava una nova etapa en la vida política catalana.

Tot això, la guerra i les eleccions, ho trobaran en aquest anuari, a més de la resta d’esdeveniments de l’any 2003: des de l’elecció de Joan Laporta com a nou president del Barça fins a l’ampliació de la Unió Europea, passant pels avenços en recerca genètica, la revalorització de l’euro, els focs de l’estiu i la mort dels escriptors Miquel Martí i Pol, Terenci Moix i Manolo Vázquez Montalbán. Tot endreçat, sistematitzat, amb eines de consulta àgils i senzilles. Tot en tots els formats: textos, fotografies, estadístiques, biografies, infografies i vídeos. En definitiva, tot l’any a les seves mans, al seu ordinador.
Això és el que els ofereix, un any més, L’Anuari de la Fundació Catalunya i l’AVUI.