Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2003

Imprimir    Recomanar article
Membres de Greenpeace disfressats de Reis d'Orient deixen Chapapote a la Moncloa per a Aznar i el govern.

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Cas Prestige (51)
Personatges Personatges
Apostolos Mangouras (3)
Juan Carlos del Olmo (1)
Rodolfo Martín Villa (7)
Xosé Cuiña (3)
Entitats Entitats
London Steamship (2)
Nunca Máis (16)
Societat Espanyola d’Ornitologia (1)
WWF-Adena (3)
Xunta de Galícia (37)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Galícia (59)
La Corunya (15)
Corcubión (Galícia) (1)
51 lectures d'aquest article
13 impressions d'aquest article
Balanç del desastre
Prestige
El 13 de novembre del 2003, sis dies abans que es complís el primer aniversari de la catàstrofe ecològica provocada per l’enfonsament del petrolier Prestige davant de les costes de Galícia, milers de persones convocades per la plataforma Nunca Máis es van manifestar a diferents ciutats gallegues per reclamar mesures que garantissin que no es tornaria a repetir un fet com aquell i també per denunciar la “incompetència” del govern espanyol i la Xunta en la gestió de la crisi.

Un any després de l’enfonsament el Prestige es trobava al fons marí, a 240 quilòmetres de la costa gallega i a 3.700 metres de profunditat, i es calculava que al vaixell encara hi quedaven unes 13.000 tones de fuel. Les manifestacions de protesta criticaven com s’havia gestionat el problema fins aleshores, però també volien ser un crit d’alerta per recordar que el tema encara no estava resolt i que el Prestige probablement continuaria vessant fuel al mar durant molt de temps.

Es calculava que l’accident del Prestige havia tingut fins aleshores un cost d’uns 1.500 milions d’euros, tot i que bona part dels milers de litres de combustible vessats havien estat recollits per milers de voluntaris de tot l’Estat i d’altres llocs d’Europa, i també per militars. Aquesta xifra convertia el cas del Prestige en la marea negra més greu de la història de la navegació comercial, juntament amb el petrolier Valdez, de la companyia Exxon, que va afectar la costa d’Alaska el 1989.

Per fer un balanç de la catàstrofe del Prestige, el secretari general de l’organització ecologista WWF-Adena, Juan Carlos del Olmo, va presentar conjuntament a Madrid i Londres un document on s’assegurava que el petrolier continuaria afectant durant un període d’entre dos i deu anys l’ecosistema de la costa gallega i cantàbrica, i ocasionaria unes despeses de 8.000 milions d’euros concentrats en operacions de neteja i pèrdues per al sector pesquer. Del Olmo va afirmar que “un any després, la marea negra continua”, com ho demostren les anàlisis que detecten “la contaminació dels fons marins per hidrocarburs aromàtics policíclics” i la presència de nivells “elevats” d’aquests elements de fueloil en “bivalves, percebes i eriçons”. També és possible que les restes de fueloil afectin la flora marina.

Aquest informe també va criticar el desinterès mostrat per les administracions, així com la falta de transparència informativa que va envoltar els fets. L’únic punt positiu era la decisió del govern espanyol de posar en marxa dins l’àmbit europeu una nova legislació respecte a les mesures de control d’aquest tipus de petroliers.

En el balanç dels fets també destacava un informe elaborat per la Societat Espanyola d’Ornitologia (SEO/Birdlife), que assegurava que la gran marea negra del Prestige havia causat la mort de 230.000 aus.

La magnitud del problema i la insuficiència de les mesures adoptades en un primer moment van ser reconegudes implícitament per les autoritats espanyoles i gallegues en el primers mesos del 2003.

El 10 de gener del 2003, quan la marea negra s’anava estenent i havia arribat fins i tot a les costes franceses i portugueses, el govern espanyol va nomenar l’aleshores president de la Fundació Endesa i exministre, Rodolfo Martín Villa, comissionat encarregat d’impulsar i dirigir les actuacions per reparar els danys causats pel Prestige. Era una manera d’intentar posar ordre a una actuació que fins a aquell moment havia tingut greus problemes de coordinació.

Dies després, el 16 de gener, el conseller de Política Territorial de la Junta de Galícia, Xosé Cuiña Crespo, va dimitir del seu càrrec després que diverses informacions periodístiques denunciessin que algunes empreses de la seva família havien obtingut substanciosos beneficis amb la venda de milers de vestits d’aigua i pales utilitzats en la neteja de les platges.

El 24 de gener el consell de ministres es va celebrar de forma excepcional a l’Ajuntament de la Corunya i va aprovar l’anomenat pla Galícia, un paquet de mesures de regeneració mediambiental, ajuts per cessaments d’activitats, incentius fiscals i d’altres iniciatives valorades en molts milions d’euros per compensar la malmesa economia pesquera de la zona.

A banda de fer front a les conseqüències ecològiques i econòmiques de la catàstrofe, encara quedava un altre tema pendent: l’aclariment exacte de les responsabilitats en les maniobres que van dur a l’enfonsament del Prestige. No va ser fins al 7 de febrer del 2003 que el capità del petrolier, Apostolos Mangouras, va ser alliberat després de passar 84 dies a la presó de Teixeiro, quan la companyia asseguradora London Steamship va haver dipositat al jutjat de Corcubión una fiança de tres milions d’euros. Tot i que la plataforma Nunca Máis, la principal organització que va denunciar la catàstrofe i va intentar pal·liar-ne les conseqüències, defensava que Apostolos Mangouras no va ser el màxim responsable ni l’únic culpable de la catàstrofe i que caldria esperar que la justícia emetés el seu veredicte.