Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
50 anys d'Israel

Bill Clinton, amb Iàsser Arafat i Madeleine Albright i les filles d'uns presos palestins

Un nen juga amb un canó en la commemoració del 50è aniversari de l'Estat d'Israel

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Actes socials, celebracions, homenatges, cimeres (2032)
Conflicte entre Israel i món àrab (678)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Pau i resolució de conflictes (406)
Personatges Personatges
Ahmed Qurei (28)
Ahmed Yasin (6)
Al Gore (30)
Alí Khamenei (9)
Ariel Sharon (211)
Benjamin Netanyahu (64)
Bill Clinton (277)
David Levy (7)
Dennis Ross (9)
Ezer Weizman (8)
Hanan Ashraui / Ashrawi (3)
Hussein bin Talal (25)
Iàsser Arafat (288)
Madeleine Albright (29)
Muhi ad-Din al-Xarir (1)
Tony Blair (184)
Yitzhak Rabin (51)
Entitats Entitats
Autoritat Nacional Palestina (180)
Central Intelligence Agency (36)
Hamas (Palestina) (156)
Likud (Israel) (37)
Organització per a l`Alliberament de Palestina (26)
Parlament d`Israel - Parlament Israelià (15)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Israel (123)
Palestina (67)
72 lectures d'aquest article
9 impressions d'aquest article
50 anys d'enfrontaments
Pròxim Orient
La celebració del cinquanté aniversari de la creació de l’Estat d’Israel, el 30 d’abril de 1998, va ser un clar exponent de la delicadíssima situació en què es trobava el procés de pau del Pròxim Orient. El procés havia iniciat la seva singladura el 1993, a Oslo, i havia embarrancat quatre anys més tard a causa dels sabotejos constants dels extremistes israelians i palestins. Mentre el govern israelià celebrava els fastos del 50è aniversari a Jerusalem, la simbòlica “capital eterna” dels jueus reivindicada també pels palestins, els conflictes interns i externs d’Israel es van desfermar com si volguessin assistir puntualment a la celebració.

L’únic dignatari internacional que va assistir a la commemoració, el vice-president nord-americà Al Gore va haver d’esperar més d’una hora dins de l’avió que l’havia portat a Israel a causa d’una picabaralla entre els serveis de seguretat nord-americans i israelians per determinar qui es feia responsable de la protecció del mandatari. Gore no feia només una visita protocol·lària, el president Bill Clinton li havia encarregat que intentés reactivar el procés de pau que es trobava en estat crític. El primer ministre israelià, el conservador Benjamin Netanyahu -que havia heredat sense cap entusiasme els compromisos de pau amb els palestins adquirits pel seu antecessor, el laborista Yitzahk Rabin- va aprofitar els actes del cinquantè aniversari per declarar que mai permetria la creació d’un Estat palestí. Mentre, prop de 2.000 jueus ultradretans col·locaven la primera pedra al barri de Har Homa, a Jerusalem Oriental, l’assentament que havia provocat precisament l’encallament del procés de pau amb els palestins, el març de l’any anterior. L’aniversari va acabar amb enfrontaments entre ultradretans i progressistes jueus, descobrint un cop més la profunda divisió de la societat israeliana.

L’any 98 ja havia començat malament per al procés de pau. El 14 de gener, el primer ministre israelià va advertir que no estava disposat a retornar gran part dels territoris ocupats durant la guerra de 1967 perquè eren “d’interès vital per a la seguretat” del seu país, contravenint els acords de pau que consagraven el principi fonamental de “pau a canvi de territoris”. El govern de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), presidit per Iàsser Arafat, va fer una crida als Estats Units perquè salvessin el procés de pau del col·lapse. L’u d’abril era assassinat el cap militar de l’organització palestina radical Hamàs, Muhi ad-Din al-Xarir, conegut com a l’Enginyer II. Tot i que en un principi se sospità dels serveis secrets israelians, Hamàs va acusar la policia de l’ANP de la mort i tortura de l’Enginyer. Aquest fet va provocar un enfrontament obert entre la policia palestina i les organitzacions islamistes radicals, que acusaven Arafat de traïdor i d’haver-se venut als Estats Units i al sionisme.

Els intents de la comunitat internacional per reactivar el procés de pau se succeïen. Poc abans de la celebració del 50 aniversari d’Israel, el primer ministre britànic, Tony Blair, de visita per Pròxim Orient com a president de torn de la Unió Europea, va obtenir el compromís de Netanyahu i Arafat per reunir-se a Londres, en presència de la secretària d’Estat nord-americana, Madeleine Albright. La reunió londinenca, celebrada el 4 i 5 de maig, va fracassar per la negativa israeliana a cedir més del 13% de Cisjordània a l’ANP. La qüestió de la retirada israeliana de part dels territoris ocupats va passar a ser el nus gordià de les negociacions a partir d’aquest moment. Una nova ronda de converses es va convocar a Washington l’11 de maig, amb intermediació nord-americana. Aquesta vegada la reunió no va arribar ni tan sols a celebrar-se. De nou, la intransigència de Netanyahu sobre la retirada de Cisjordània va fer fracassar l’intent de negociació apadrinat pel diplomàtic nord-americà Dennis Ross, enviat especial de Bill Clinton al Pròxim Orient.

Als territoris ocupats, la tensió no va trigar a esclatar. El 14 de maig, la celebració palestina de la Nakba –la “catàstrofe” que va suposar per als palestins la guerra amb el neonat Estat d’Israel, el 1948- acabà amb greus enfrontaments en els que l’exèrcit hebreu respongué amb bales a les pedres dels àrabs: 50 palestins van morir i uns 200 van resultar ferits. La “nova Intifada” propagada pels grups radicals com la Yihad Islàmica o Hamàs semblava ja un fet irreversible. I més quan, a finals de juny, el govern israelià va presentar un pla d’ampliació de l’àrea metropolitana de Jerusalem que els Estats Units van qualificar de “provocador” i “poc adient”. El president del legislatiu palestí, Abu Ala, declarà que “això no condueix a res més que a la violència”.

I, efectivament, durant l’estiu, el termòmetre de la violència va continuar pujant. L’atac de l’aviació nord-americana a suposades bases de terroristes islàmics a Sudan i Afganistan no va contribuir a asserenar els ànims. Mentre els radicals palestins atacaven sense descans objectius israelians –una bomba al centre de Tel Aviv, el 27 d’agost, va causar 17 ferits- el govern de Benjamin Netanyahu autoritzava un nou assentament a Ras el Amud, en ple centre del barri àrab de Jerusalem. A la ciutat palestina d’Hebron, assetjada per l’exèrcit israelià, els enfrontaments mortals entre palestins i colons jueus eren gairebé diaris.

Però aquest no era l’únic front obert que tenia el cap de l’ANP, Iàsser Arafat. El 23 de juny, el líder palestí havia hagut d’acceptar la dimissió del seu executiu, exigida pel parlament autònom per les acusacions de mala gestió i de corrupció d’alguns dels seus membres. Un mes després, Arafat va remodelar lleugerament el gabinet, però mantenint tots els ministres sospitosos de corrupció. Aquest fet provocà la dimissió de la carismàtica ministra Hanan Ashraui i del ministre d’Agricultura, que consideraven que la crisi de govern era una pura operació de maquillatge polític.

Però l’estiu s’acabà amb una notícia esperançadora. El 29 de setembre, després d’una reunió amb Bill Clinton a Washington, Iàsser Arafat va declarar que acceptava la proposta israeliana de retirar-se només d’un 13% de Cisjordània. El mateix dia, un cotxe bomba de Hamàs que havia d’esclatar a Israel matava un palestí a Ram Al·lah i es tancava la frontera israeliano-palestina. Malgrat tot, Clinton aprofitava la petita escletxa d’esperança per enviar a la zona la seva secretària d’Estat Madeleine Albright per seguir negociant amb vistes a la firma d’un acord entre les dues parts. Poques setmanes després, Netanyahu nomenava ministre d’Afers Estrangers el “falcó” Ariel Sharon, un exmilitar conegut per la seva radical oposició a qualsevol retirada israeliana de Cisjordània. “Ell sap millor que ningú el preu de la guerra i els beneficis de la pau”, es va afanyar a declarar el primer ministre hebreu davant les dures negociacions que estaven a punt de començar als Estats Units.

El 15 d’octubre, el president nord-americà va reunir a Wye Plantation, una localitat situada a 100 quilòmetres de Washington, el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, i el president palestí, Iàsser Arafat, amb la secretària d’Estat Madeleine Albright com a àrbitre. Era probablement l’última oportunitat per salvar la pau al Pròxim Orient.

Després de nou dies de tortuoses negociacions, Netanyahu i Arafat van firmar a la Casa Blanca, en presència de Clinton i del rei Hussein de Jordània, un acord provisional que suposava la represa del procés de pau, bloquejat durant 19 mesos. “Ha sigut una de les negociacions més difícils de la meva vida”, va reconèixer el president nord-americà poc després de la signatura, el 23 d’octubre. En aquest document, anomenat Memoràndum de Wye, Israel va acceptar retirar-se del 13% de Cisjordània, a més de comprometre’s a ampliar els territoris de control exclusiu palestí de manera que l’ANP passava a controlar el 40% de Cisjordània. La retirada es faria en tres etapes repartides en 12 setmanes. A canvi, el govern palestí posaria en marxa un programa antiterrorista per desmantellar les infraestructures dels grups armats integristes. Era la concreció del principi “pau per territoris”. El punt més innovador del memoràndum era que s’encarregava a la CIA nord-americana la tasca de vetllar per la seguretat de la zona. Amb aquest nou paper, la CIA deixava de ser una agència estrictament secreta per convertir-se en una mena de superpolicia amb la missió d’àrbitre en una de les àrees més conflictives del món. Altres punts importants eren l’anul·lació de la clàusula de la Carta de l’Organització per l’Alliberament de Palestina que preconitzava la destrucció d’Israel, el compromís israelià d’alliberar presos palestins, i el compromís d’obrir un aeroport internacional a la franja de Gaza.

Immediatament després de la firma del Memoràndum de Wye, el Consell de colons jueus de Gaza i Cisjordània va començar una campanya de mobilitzacions contra l’acord, convençuts que Netanyahu els havia “clavat un punyalada per l’esquena”. Al mateix temps, Iàsser Arafat visitava els líders europeus reunits a Pörtschach (Àustria) per demanar ajut econòmic i polític a l’acord de Wye. “Ara, Netanyahu és el meu soci”, declarava el líder palestí, que al dia següent iniciava una gira per diversos països àrabs amb l’objectiu d’explicar l’acord.

Sis dies després de la firma del memoràndum de Wye, l’organització palestina radical Hamàs intentava dinamitar l’acord amb un atemptat amb cotxe-bomba contra un autobús escolar de colons jueus. L’atemptat va estar a punt de provocar una tragèdia i es va saldar amb la mort del conductor kamikaze i d’un soldat israelià, a més de cinc ferits. Tot i que la policia palestina va començar una ofensiva sense precedents contra Hamàs –amb la detenció del seu líder Ahmed Yasin i més de cent dirigents- el govern israelià va tenir una nova excusa per bloquejar l’aprovació dels acords de Wye. El “falcó” Sharon va proposar que els acords de pau no es posessin en marxa abans de 20 anys. Però Arafat no es resignava i continuava complint la seva part del tracte. L’empresonament dels islamistes reclamats per Israel va valer al líder de l’ANP el qualificatiu de “traïdor a la causa palestina” pel líder religiós de l’Iran, Alí Khamenei. Un nou atemptat suïcida de Hamàs al cor de Jerusalem (6 de novembre) amb el balanç de “només” 24 israelians ferits, va bloquejar de nou la retirada militar israeliana prevista a Wye. La negativa de Netanyahu a alliberar presos polítics palestins i la vaga de fam que aquests van començar a principis de desembre van agreujar encara més la situació i va provocar nous xocs violents.

Del 12 al 15 de desembre, Bill Clinton va visitar personalment Israel i Palestina per intentar desbloquejar el compliment dels acords, mentre a Washington el Congrés debatia la seva destitució per l’afer Lewinsky. el president nord-americà va visitar Jerusalem, Gaza i Betlem, era la primera visita d’un mandatari dels Estats Units al territori autònom palestí. Els carrers de la franja de Gaza oferien un inusitat aspecte engalanats amb banderes nord-americanes, combustible habitual del foc dels radicals palestins. En presència de Clinton, el parlament palestí va ratificar solemnement els articles que preconitzaven la destrucció d’Israel, però una nova cimera celebrada a Erez entre Clinton, Netanyahu i Arafat va acabar novament sense acord. Israel es negava a alliberar els presos palestins amb delictes de sang.

La nit del dimecres 16 de desembre, 24 hores després de la fi de la visita de Clinton, l’aviació nord-americana i britànica atacava l’Iraq. Les banderes nord-americanes que onejaven a Gaza no van trigar gaire a ser cremades pels manifestants que protestaven per l’atac als “germans” iraquians.

Cinc dies després, la Knesset o parlament israelià va aprovar el 21 de desembre una proposició de llei destinada a avançar les eleccions, previstes inicialment per l’any 2000. Era el final de tots els equilibris que Netanyahu havia hagut de fer en el front polític intern mentre negociava el procés de pau. El govern israelià estava integrat per 8 grups polítics diferents, la majoria d’ells més dretans que el partit Likud del primer ministre. L’any havia estat mogut, Netanyahu va patir successivament la dimissió del seu ministre d’Afers Exteriors, David Levy (4 de gener), l’elecció del rival Ezer Weizman com a president d’Israel (4 de març) i la constant amenaça de dissolució del parlament. Finalment, els equilibris es van fer impossibles i Israel acabava l’any amb la perspectiva d’unes noves eleccions que clarifiquessin el panorama polític domèstic i permetessin adoptar una posició clara en la negociació del procés de pau amb els palestins.