Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1994

Imprimir    Recomanar article
Arafat, Rabin i Peres amb una còpia de l'acord

Bill Clinton sempre es va mostrar convençut d'assolir la pau als territoris palestino-israelians

Hosni Mubàrak, flanquejat per Yitzhack Rabin i Iàsser Arafat, saluda als assistents a la signatura de l'acord de pau Gaza i Jericó, primer

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Conflicte entre Israel i món àrab (678)
Fonamentalisme islàmic (82)
Pau i resolució de conflictes (406)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Andrei Kòzirev (9)
Baruch Goldstein (2)
Bill Clinton (277)
Hafez al-Assad (12)
Hosni Mubàrak (42)
Hussein bin Talal (25)
Iàsser Arafat (288)
Shimon Peres (81)
Warren Christopher (15)
Yitzhak Rabin (51)
Entitats Entitats
Autoritat Nacional Palestina (180)
Banc Mundial (52)
Consell Seguretat de l'ONU (76)
Hamas (Palestina) (156)
Jihad Islàmica (81)
Organització per a l`Alliberament de Palestina (26)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Egipte (40)
Israel (123)
Palestina (67)
48 lectures d'aquest article
18 impressions d'aquest article
El llarg camí de la pau
Pròxim Orient
El retorn a Palestina del líder de l'OAP, làsser Arafat, va iniciar al mes de juliol el llarg i dificultós camí de l'automonia palestina, però el retorn d'Arafat no va ser només un punt d'arribada, sinó també un punt de sortida. Va ser la culminació de les negociacions de pau entre Israel i els palestins, que serien recompensades mesos més tard amb la concessió del premi Nobel de la pau als seus tres principals protagonistes: làsser Arafat, el primer ministre israelià, Yitzhack Rabin, i el seu ministre d'Afers Estrangers, Shimon Peres. Aquest va ser també l'inici de negociacions entre l'Estat hebreu i els veïns àrabs. Israel i Jordània van firmar la pau el 26 d'obtubre, mentre que les negociacions entre Síria i Israel avançaven però no havien dut encara a la signatura de la pau al final del 1994. En tot el procés, la diplomàcia dels Estats Units va jugar un paper clau d'impulsora del procés negociador.

làsser Arafat i Yitzhack Rabin van firmar el 4 de maig al Caire l'acord conegut amb el nom de Gaza i Jericó, primer, en què es van fixar les bases de l'autonomia palestina després de 27 anys d'ocupació. L'acord definia les modalitats de l'autonomia, començant a la franja de Gaza i la ciutat de Jericó, a Cisjordània, per un període transitori de cinc anys com a màxim. Gaza i Jericó, primer, donava als palestins, per primera vegada en la seva història la possibilitat de gestionar alguns dels seus propis afers.

L'acord es va firmar en una cerimònia solemne a la capital egípcia, en presència de 2.000 convidats. Hi van assistir, com a copatrocinadors del procés de pau, el secretari d'Estat nord-americà, Warren Christopher, i el cap de la diplomàcia russa, Andrei Kòzirev. El president egipci, Hosni Mubàrak, hi va actuar d'amfitrió.

L'acord Gaza i Jericó, primer va ser el fruit d'aspres negociacions, concloses amb cinc mesos de retard respecte a la data prevista en la declaració de principis que Israel i l'OAP van firmar a Washington el 13 de setembre de 1993. Aquest acord-marc es va pactar en negociacions secretes a Oslo, facilitades pel clima creat després de la Guerra del Golf Pèrsic l'any 1991 i la conferència de Madrid sobre la pau al Pròxim Orient.

Síria, hostil a qualsevol pacte per separat entre els àrabs i l'Estat hebreu, va criticar immediatament l'acord d'autonomia. Les organitzacions palestines més radicals i les islamistes el van rebutjar, al·legant que minimitzava els drets dels palestins.

L'acord permetia a 800.000 palestins -sobre els 2 milions que viuen als territoris ocupats- administrar diversos aspectes de la seva vida quotidiana, però sempre sota control israelià. Un consell d'autonomia -l'Autoritat Nacional Palestina, integrada per 24 membres i presidida per làsser Arafat-va substituir l'Administració israeliana, a l'espera de les eleccions generals als territoris autònoms. Al cap de cinc anys, entraria en vigor als territoris un estatut definitiu -s'hauria de negociar a partir del 1996-, que els palestins esperaven que els portés a la independència.

L'acord preveia la retirada de l'exèrcit israelià de la fraja de Gaza, amb excepció de les dinou implantacions jueves, on viuen prop de 4.000 colons. En els sectors evacuats, l'exèrcit israelià va ser substituït per la policia palestina. El desplegament d'aquesta policia va ser un dels primers signes del canvi, juntament amb l'alliberament de presoners. Coincidint amb la firma de l'acord al Caire es va alliberar el primer miler de presoners palestins, dels 10.000 detinguts a les presons israelianes. Gran part dels primers alliberats eren militants d'AI-Fatah, l'organització de làsser Arafat. Israel es va negar a deixar en llibertat els activistes de les organitzacions palestines oposades al procés de pau.

Amb la posada en marxa de l'acord d'autonomia, l'Organització pera l'Alliberament de Palestina (OAP) va viure la difícil transició d'un moviment d'alliberament cap a un òrgan de poder. Durant 30 anys, l'OAP va encarnar la lluita del poble palestí per reconquerir la seva terra, primer per la lluita armada i després per la negociació.

L'OAP havia nascut el mes de maig de 1964 a Jerusalem, i l'any 1965 va iniciar la lluita armada, làsser Arafat, cap del principal moviment de la guerrilla d'AI-Fatah, en va afagar el comandament l'any 1969. Després de ser expulsats de Jordània (1971), els dirigents de l'OAP van acceptar, el juny de 1974, al Caire, edificar provisionalment una "autoritat nacional independent" sobre només una part del territori palestí. Quatre mesos més tard, l'OAP va ser reconeguda a la cimera àrab de Rabat com l'únic representant del poble palestí, làsser Arafat va ser acollit a la tribuna de les Nacions Unides, que va atorgar a l'OAP l'estatus d'observador.

Novament expulsats d'un país àrab (Líban, 1982), els dirigents palestins van establir el quarter general a Tunis. El desencadenament de la intifada (la revolta de les pedres) va donar noves forces a l'OAP, que començava a aparèixer com la representació menys radical del poble de Palestina. El pas decisiu cap a una solució pactada va ser l'acceptació -per part de l'OAP, el 1989- de la resolució 242 del Consell de Seguretat de l'ONU (datada el 1976), que reconeix implícitament l'existència d'Israel.

Durant la crisi del golf Pèrsic (1990-1991), l'OAP es va oposar a una intervenció internacional contra l'Iraq, fet que li va provocar l'aïllament i la va privar de l'ajuda financera de les monarquies àrabs. Tot i que a l'OAP se l'exclou de les negociacions de pau per al Pròxim Orient que es van obrir a Madrid a finals de l'any 1991, en controla molt estretament els representants dels territoris ocupats. Quan va semblar que les negociacions israeliano-palestines s'aturaven a Washington, l'OAP va engegar negociacions secretes amb Israel a Oslo que van desembocar en l'acord d'autonomia.

làsser Arafat va fer l'1 de juliol un retorn a Gaza en olor de multituds. Va aprofitar l'ocasió per canviar la retòrica revolucionària per un llenguatge d'home d'Estat, fent una crida als seus conciutadans per a la paciència, la raó i l'esforç. A tots els que van poder-lo escoltar, làsser Arafat va dir-los que s'obria la marxa cap a la pau i que el seu gran repte històric era construir la seva pàtria i organitzar l'Autoritat Palestina.

El seu primer desplaçament a la franja de Gaza va ser al camp de refugiats de Jabaliya, el més gran i el més poblat dels territoris ocupats, on va esclatar la revolta de les pedres el desembre de 1987. Enmig d'un ambient d'eufòria gens continguda, milers de palestins van envoltar Arafat, tot intentant tocar-lo, encaixar-li les mans o, simplement, veure'l.

làsser Arafat va fer entendre als palestins que tornava amb les mans buides. Va recordar que l'ajuda financera oferta pel Banc Mundial seria insuficient i va advertir que, ara que els territoris sortien d'una ocupació militar, no havien de caure en una ocupació econòmica.

L'amenaça del fracàs en el diàleg entre Israel i els palestins es va fer evident nombroses vegades durant l'any 1994, però mai d'una manera tan clara com arran de l'atemptat d'un colon jueu contra la mesquita d'Hebron, a Cisjordània. Baruch Goldstein va irrompre el 23 de febrer a la Tomba dels Patriarques i va matar a trets una trentena de fidels musulmans palestins que pregaven en una de les sales de la mesquita, abans de caure abatut pels supervivents.

La matança va originar una onada de protestes i de manifestacions als territoris palestins que en algunes ocasions van degenerar en enfrontaments generalitzats, làsser Arafat i el primer ministre israelià, Yitzhack Rabin, van coincidir en les seves crides a la contenció. Rabin va convocar d'urgència el seu govern i va fer una crida a jueus i àrabs perquè no entressin en el joc de les provocacions, làsser Arafat, per la seva banda, va qualificar l'atemptat de tragèdia incalculable i va advertir sobre la necessitat de no caure en una espiral de violència.

En canvi, els grups palestins que s'oposaven al procés de pau van saludar la matança de la mesquita com un fet nou, capaç de qüestionar, a última hora, tot el procés de pau israeliano-palestí. El moviment de resistència islàmica Hamàs va estimar que es tractava d'un "cop fatal" a les negociacions de pau, que de manera immediata provocaria una nova escalada de la intifada.

Pel costat de les principals organitzacions de colons jueus -també disposats a fer fracassar l'aproximació israeliano-palestina-, la consigna va ser de silenci. Tot i això, Baruch Goldstein -el responsable directe de la matança- va rebre honors militars dels seus correligionaris a l'enterrament que se li va fer a l'assentament jueu on residia.

L'altra amenaça al procés de pau, la ruptura dins el mateix camp palestí, va aparèixer amb tota cruesa al mes de novembre en l'enfrontament armat a Gaza entre islamistes de Hamàs i la policia palestina. Almenys 12 palestins van morir per trets de la policia palestina, que va disparar contra manifestants islamistes quan sortien de les mesquites després de la pregària dels divendres. Aquesta va ser la primera vegada que la policia palestina va tirar amb armes de foc directament sobre manifestants.

Així, quan l'espectre d'una guerra civil es perfilava a Gaza, tant l'OAP com Hamàs van insistir que no volien que les seves diferències polítiques degeneressin en un conflicte armat. Des de la seva instal·lació a la franja de Gaza al mes de juliol, làsser Arafat no va aconseguir que Hamàs es comprometés amb el nou poder autònom, mentre la formació integrista aspirava, obertament, al lideratge del moviment nacional palestí. Israel, per la seva banda, va sotmetre a fortes pressions làsser Arafat perquè actués amb més contundència contra Hamàs i la Yihad Islàmica. El primer ministre Yitzhack Rabin va acusar moltes vegades làsser Arafat de no fer tot el possible per prevenir els atemptats integristes i va amenaçar-lo de frenar les negociacions sobre l'extensió de l'autonomia.

Entre els assassinats comesos per Hamàs el 1994 destaca l'atemptat amb explosius contra un autobús a Tel Aviv, que el 19 d'octubre va causar 22 morts i una quarantena de ferits.

Sorgida de l'organització dels Germans Musulmans, Hamàs -acrònim àrab del Moviment de la Resistència Islàmica- defensava la creació d'un Estat islàmic regit per la Xària, la llei alcorànica, sobre tot el territori de Palestina, en lloc de l'Estat d'Israel. Tot i això, no excloïa la creació d'un Estat palestí als territoris ocupats com a etapa intermèdia cap al seu objectiu. Hamàs era una organització molt ben implantada a la franja autònoma de Gaza i en algunes poblacions de Cisjordània, gràcies a les seves xarxes d'assistència social, escoles i mesquites. La Yihad Islàmica compartia una ideologia similar a la de Hamàs i va ser el primer moviment islàmic que va decretar la lluita armada contra Israel. El seu suport popular era limitat i actuava, essencialment, com una formació paramilitar.

Israelians i palestins van acabar l'any intentant trobar un acord sobre l'espinosa qüestió de les eleccions generals als territoris ocupats, contemplades al pla de pau i que al mes de desembre ja portava 16 mesos de retard. El procés electoral palestí, el replegament de l'exèrcit israelià i el manteniment dels assentaments jueus eren els principals punts de fricció en les negociacions, amenaçades per les accions de les organitzacions islàmiques armades.

En l'àmbit econòmic, la situació als territoris controlats per la nova autoritat palestina era catastròfica. El tancament d'Israel als treballadors palestins va accentuar la crisi estructural, reforçada pel cessament de l'ajuda de les monarquies àrabs arran de la posició de l'OAP durant la Guerra del Golf Pèrsic. Els retards en l'aplicació del procés d'autonomia encara van agreujar més la situació.

En un intent de desbloqueig, es va convocar a finals d'octubre a la ciutat marroquina de Casablanca una cimera econòmica sobre el Pròxim Orient i el Magrib. Destinada a crear uns nous llaços de col·laboració entre els governs de la zona i el món dels negocis, la cimera de Casablanca -que va reunir unes 2.500 persones- no va prendre en l'estricte pla financer cap mesura concreta. Així, es va anunciar la creació d'un Banc de Desenvolupament del Pròxim Orient i l'Àfrica del Nord, que es va deixar en mans d'un grup d'experts perquè en el termini de sis mesos es pronunciés sobre els millors mecanismes de finançament i els millors projectes econòmics.

Els participants també van expressar la seva intenció de fixar les primeres bases d'una comunitat econòmica entre les dues regions que a llarg termini suposaria la lliure circulació de mercaderies, capitals i persones. Aquestes intencions i altres idees -com la creació d'un departament de Turisme- van quedar indefinides i ajornades fins que no s'arribi a una pau consolidada. Els inversors demanen estabilitat, ¿però com s'aconsegueix estabilitat enmig de la misèria?

Un element fonamental de la dinàmica política del Pròxim Orient durant el 1994 va ser, també, la negociació entre Israel i els països àrabs veïns. L'èxit més espectacular es va aconseguir amb Jordània.

El president dels Estats Units, Bill Clinton, va ser el convidat d'honor en la cerimònia en què el 26 d'octubre el primer ministre israelià, Yitzhack Rabin, i el rei Hussein de Jordània van segellar l'acord de pau al desert d'Araba, en un punt de la frontera israeliano-jordana. Quatre mesos abans, Israel i Jordània havien firmat a Washington una declaració solemne posant punt final a l'estat de bel·ligerància entre els dos països. Aquesta va ser la segona vegada que Israel va concloure un tractat de pau amb un país àrab, després de fer-ho amb Egipte l'any 1979.

Jordània reclamava la restitució d'un territori de 380 quilòmetres quadrats al sud del mar Mort i de 5 quilòmetres quadrats més al sud del llac Tiberíades, així com el repartiment dels recursos d'aigua. L'acord d'Araba va respectar la frontera de l'antiga Palestina, fixada per la potència mandatària britànica durant la dècada dels anys 20 amb la Transjordània de l'època. Pel que fa a la qüestió de l'aigua, Israel va acceptar el subministrament a Jordània de 50 milions de metres cúbics, a l'espera de la construcció de tres preses amb finançament internacional.

L'acord amb Israel va permetre a Jordània posar punt final a les restriccions comercials i polítiques que patia des de la Guerra del Golf Pèrsic, quan va prendre una posició pròxima a l'Iraq. Els Estats Units van flexibilitzar el control de l'embargament contra l'Iraq al port jordà d'Aqaba, que paralitzava l'economia jordana, i es van comprometre a cancel·lar el deute exterior, que l'any 1994 era d'uns mil milions de dòlars. A més, Jordània va reforçar la seva sobirania sobre els llocs sagrats de l'islam a Jerusalem, que es disputava amb el rei Fahd de l'Aràbia Saudita. Va il·lustrar aquesta picabaralla la negativa del rei Fahd a rebre el rei Hussein de Jordània quan el monarca haiximita va visitar la Meca al mes de març.

Per altra banda, la històrica cimera del mes de gener a la ciutat suïssa de Ginebra entre el president nord-americà, Bill Clinton, i el president sirià, Hafiz al-Assad, va marcar el punt d'inflexió de les negociacions amb Síria, país considerat durant molts anys als Estats Units com un dels patrocinadors del terrorisme internacional.

Bill Clinton
i Hafiz al-Assad van fer des de Ginebra una crida a "la pau dels valents" per posar fi al conflicte al Pròxim Orient, compartint la idea que una pau durable només es podia basar en una solució global a la zona. Tot i això, els dos presidents van mostrar que no tenien, necessàriament, la mateixa concepció de com aconseguir aquesta "pau dels valents". Sigui com sigui, Hafiz al-Assad va aconseguir a la cimera de Ginebra el reconeixement del predomini de Síria a la regió i la normalització de les seves relacions amb els Estats Units.

Van començar aleshores les anades i vingudes del cap de la diplomàcia nord-americana, Warren Christopher, entre Washington, Jerusalem i Damasc, sense obtenir durant l'any cap resultat aparent. Síria, que seguia reclamant el retorn del Golan abans de qualsevol acte de pau, anava quedant aïllada dins la dinàmica de pau i semblava condemnada a entendre's amb Israel.