Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1996

Imprimir    Recomanar article
El túnel de Jerusalem va provocar enfrontaments

Els aldarulls a Gaza i Cisjordània van marcar la política del nou govern

Jerusalem

La convivència entre jueus i palestins és un dels problemes amb que s'enfronta el govern de Netanyahu

Articles dependents
Benjamin Netanyahu
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Conflicte entre Israel i món àrab (678)
Eleccions i processos electorals (1758)
Pau i resolució de conflictes (406)
Personatges Personatges
Ariel Sharon (211)
Benjamin Netanyahu (64)
Bill Clinton (277)
David Levy (7)
Esmad Abdel Meguid (2)
Ezer Weizman (8)
Hosni Mubàrak (42)
Hussein bin Talal (25)
Iàsser Arafat (288)
Iejia Ayash (2)
Marc Forné (93)
Moshe Shahal (1)
Samiha Jalil (1)
Shimon Peres (81)
Yigal Amir (5)
Yitzhak Rabin (51)
Entitats Entitats
Autoritat Nacional Palestina (180)
Fatah (39)
Front Democràtic per la Pau i la Igualtat (Israel) (1)
Gesher (Israel) (1)
Hamas (Palestina) (156)
Hezbol·là (24)
Likud (Israel) (37)
Lliga Àrab (31)
Llista Àrab Unida (Israel) (1)
Meretz (Israel) (1)
Partit Laborista d´Israel (21)
Partit Nacional Religiós (Israel) (4)
Shin Beth (4)
Tsomet (Israel) (1)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Israel (123)
Palestina (67)
60 lectures d'aquest article
6 impressions d'aquest article
El polvorí encara encès
Pròxim Orient
El procés de pau entre Israel i Palestina, que havia anat guanyant credibilitat els anys anteriors, va viure uns moments molt delicats el 1996 a causa de les dificultats de l'Autoritat Nacional Palestina de làsser Arafat de controlar les accions terroristes dels islamistes radicals i per la victòria electoral a Israel del Likhud de Benjamin Netanyahu.

Un altre dels factors que va forçar aquestes dificultats va ser el creixement d'un integrisme radical al Líban, que va optar per l'enfrontament amb Israel i que va penetrar amb força en les files dels dissidents a l'Autoritat Palestina que governava a Gaza i Cisjordània des del juliol del 1994.

El clima generat a Israel per l'assassinat de Yitzhak Rabin el 4 de novembre de 1995 i per la imminent convocatòria d'eleccions generals va endurir les accions dels islamistes i també les dels serveis especials israelians.

El 5 de gener va ser assassinat en atemptat Lejia Ayash, de 29 anys, el líder del Moviment Islàmic de Resistència (Hamàs) més buscat per Israel. Ayash, conegut per l'enginyer, va morir en explotar el telèfon mòbil amb que parlava. El ministre de Seguretat Interna d'Israel, Moshe Shahal va dir que no volia comentar els detalls de l'atemptat, però que la qüestió era que "Ayash ja no hi és", donant a entendre que l'acció era obra del servei secret hebreu, el Shin Beth.

Des de la mort d'Ayash, Hezbol·lah al Líban i Hamàs a Palestina van desencadenar una ofensiva d'atemptats suïcides contra Israel que va aconseguir enfortir els sectors polítics i militars israelians més durs i que va afectar negativament les relacions entre Israel i l'Autoritat Nacional Palestina. La incapacitat d'Arafat per controlar aquests grups integristes va posar en qüestió el seu lideratge malgrat el triomf que va aconseguir a les primeres eleccions democràtiques celebrades el 20 de gener a Gaza i Cisjordània.

Les eleccions havien estat convocades per escollir un Parlament (Consell Autonòmic) de 88 escons (44 per Cisjordània, 37 per la franja de Gaza i 7 pel Jerusalem Est) per al qual es presentaven 674 candidats. S'elegia l'executiu i el president de l'autonomia. Els principals candidats eren làsser Arafat i Samiha Jalil.

Per garantir el procés electoral hi havia destacats a Palestina més de 300 observadors internacionals, especialment de la Unió Europea. També hil havia representants de Noruega, Rússia, el Japó, el Canadà i els Estats Units.

Més d'un milió de palestins, un 50% del total d'instal·lats a l'autonomia, van expressar a les urnes la seva voluntat política. Van votar per correu, els 49.000 palestins que residien a Jerusalem oriental. Aquests van tenir dificultats per obtenir els permisos laborals corresponents i superar les cues que els israelians havien organitzat a les estafetes de correus.

Alguns dels 140.000 colons israelians, col·locats en 144 assentaments a l'àrea de Cisjordània i Gaza, van intentar dificultar les votacions. Particularment tensa va ser la jornada a Hebron, l'única ciutat de l'autonomia que encara era ocupada per l'exèrcit israelià. Els palestins havien de votar sota la presència militar israeliana.

Les eleccions van donar la victòria, per un marge aclaparador, a làsser Arafat, que es convertia en el primer president democràticament escollit de Palestina, i a les llistes de la seva formació -Al Fatah-, que van obtenir 50 dels 88 escons. Els Independents Pro Al-Fatah van aconseguir 15 escons, l'Oposició Islàmica 4 i altres grups menors 3. Els altres 5 eren de designació presidencial directa.

Tothom estava d'acord a continuar el camí de la pau, però era molt difícil de dur-lo a terme sota el terror integrista de Hamàs i Hezbol·lah.

Hamàs va voler boicotejar el procés electoral a Palestina, però va mantenir una relativa treva fins que es van conèixer els resultats. Després, va reprendre l'ofensiva. Només entre el 22 de febrer i el 4 de març, els integristes van realitzar quatre atemptats a Israel que van provocar la mort de 82 persones, van ferir-ne 250 i van crear un clima de profunda alarma social que va condicionar el desenvolupament de la campanya per a les eleccions generals del 29 de maig.

El 5 de març, el primer ministre Shimon Peres va suspendre els contactes amb Síria, a qui feia responsable de les accions d'Hamàs i Hezbol·lah. El 13 de març, 30 dirigents i caps d'Estat de tot el món van condemnar tota mena de terrorisme en una cimera extraordinària celebrada a Sharm el Sheikh. L'endemà, el president nord-americà, Bill Clinton, va ser a Israel per firmar un pla de cooperació antiterrorista.

L'11 d'abril, el govern de Peres va passar a l'atac en llançar diversos raids aeris, els primers des del 1982, sobre les posicions de Hezbol·lah al sud del Líban. Els raids van continuar fins al dia 18, quan els obusos van caure en un campament de refugiats de l'ONU i van provocar la mort de 100 persones.

Els raids van reportar a Israel la condemna de la comunitat internacional i la firma d'un alto el foc amb Hezbol·lah el 25 d'abril. L'acord contemplava el final de les hostilitats i l'intercanvi de presoners i cadàvers.

Mentrestant, els països àrabs havien tractat de rellançar la via diplomàtica. En la cimera del 14 de març, la Lliga Àrab, reunida al Caire, va donar suport a la represa de les negociacions amb Israel i va nomenar Esmat Abdel Meguid, president de l'organisme, que integrava 22 països.

L'1 de maig làsser Arafat va ser rebut com a cap d'Estat a la Casa Blanca, i semblava que la mediació de Clinton podia permetre el retorn a un clima de diàleg. Però tot depenia dels resultats de les eleccions israelianes del 29 de maig. Per la comunitat internacional i, especialment pels Estats Units, la reelecció del líder laborista Shimon Peres era vital per al manteniment dels acords de pau firmats amb els palestins el 1993. Peres representava la continuïtat del procés encetat per Yitzhak Rabin, assassinat per Igal Amir, que el 1996 va ser condemnat a cadena perpètua.

Segons tots els analistes, una victòria del Partit Likud de Benjamin Netanyahu, suposaria una involució general que posaria en perill l'equilibri de la pau al Pròxim Orient.

A causa d'una reforma electoral que feia que els ciutadans israelians elegissin directament el primer ministre, el Partit Laborista de Peres i el Likud de Netanyahu es presentaven coalitzats amb altres formacions. El Partit Laborista dirigia l'anomenat Bloc per la Pau, integrat pels laboristes, el Front Democràtic per la Pau i la Igualtat, la Llista Àrab Unida i el Meretz. El Partit Likud encapçalava el Bloc Likud, acompanyat dels partits Tsomet i Gesher i dels ortodoxos Partit Nacional Religiós, el Moledet i el Judaic per la Bíblia. El partit Shas, l'agrupament Tercera Via i una agrupació d'immigrants constituïen l'anomenat bloc de partits frontissa.

Peres va perdre per un escàs marge de 30.000 vots, en una jornada que va enregistrar un 79,7% de participació. En les votacions per a primer ministre, Netanyahu va obtenir el 50,3% dels vots davant el 49,6% de Peres.

Al Parlament ningú no va obtenir la majoria absoluta. Els laboristes van obtenir 35 diputats, quatre més que el Likud. La dada més significativa va ser l'augment del vot dels partits religiosos, el Partit Nacional Religiós, el Moledet i el Judaic per la Bíblia, que van aconseguir en conjunt onze diputats més que a les eleccions anteriors.

Per a la formació de govern, Netanyahu va firmar un acord amb els partits religiosos ortodoxos. El nou govern es va constituir el 17 de juliol i va suposar la creació d'un superministeri d'Infraestructures Nacionals, que va posar sota la responsabilitat del general Ariel Shanon, un falcó de la dreta Likud, totes les competències relacionades amb carreteres, aigua i energia, qüestions de particular importància en la negociació amb els palestins.

El suport de la comunitat internacional al procés de pau i la treva pactada amb Hezbol·lah van servir per avalar el govern de Netanyahu, que, cedint a les recomanacions dels seus aliats occidentals, va reprendre els contactes amb l'Autoritat Palestina.

El 18 de juliol, Netanyahu es va reunir al Caire amb el rais egipci, Hosni Mubàrak en la que era la seva primera visita oficial a un país àrab. Hussein de Jordània, que el 10 de gener havia estat rebut com a cap d'Estat a Israel, també va fer servir tot el seu prestigi per intentar forçar que es reprengués el camí de la negociació.

El 23 de juliol, làsser Arafat i David Levy, el cap de la diplomàcia israeliana, van iniciar noves negociacions de pau a Gaza que no van aportar res de nou perquè Síria no volia entrar en matèria fins que no obtingués un compromís formal d'Israel sobre els alts del Golan. Per demostrar-ho el 16 de setembre va desplegar un contingent de 10.000 soldats al llarg de la frontera líbano-israeliana, justament el mateix dia que el conglomerat de partits libanesos afins feien evident la seva victò ria en la cinquena jornada de votacions legislatives.

En aquest clima de bel·ligerància, la iniciativa presa el 25 de setembre pel govern israelià d'obrir un túnel que travessava la part vella de Jerusalem sota l'Esplanada de les Mesquites per anar a parar al barri musulmà, va ser entesa com una provocació directa a la comunitat palestina i va causar forts enfrontaments entre l'exèrcit israelià i els manifestants palestins, que van durar quatre dies i van causar vuitanta morts i centenars de ferits.

La magnitud de la confrontació va obligar Washington a intervenir-hi. L'1 d'octubre el president nord-americà Bill Clinton va reunir en un dinar a la Casa Blanca Arafat>/strong>, Netanyahu i Hussein de Jordània . Tots quatre mandataris van afirmar la seva voluntat d'entesa i es van convocar per una nova reunió el 6 d'octubre. El dia 1 a Hebron, l'exèrcit israelià va matar un palestí i en va ferir cinc més, mentre la ciutat era sota el toc de queda.

El dia 6 va començar a Erez, a la frontera amb Gaza, una nova tanda de converses que tenia com a principals punts de negociació els assentaments jueus a Palestina, la divisió de la ciutat de Jerusalem i la presència militar israeliana a Hebron. Dos dies després el líder palestí làsser Arafat va ser rebut pel president d'Israel, Ezer Weizman, a la seva residència de Cesàrea, era la primera visita oficial d'Arafat a Israel.

El primer signe de distensió va arribar el 10 d'octubre, quan es va autoritzar el culte en una de les mesquites de l'Esplanada de Jerusalem. Era una de les més antigues de l'Islam, del s. VII,
molt a prop de la d'Al-Aqsa, el tercer lloc sant en importància de l'Islam després de la Meca i Medina. L'autorització de culte volia compensar la construcció del túnel que havia provocat els aldarulls del setembre.

Però aquesta concessió israeliana no satisfeia les reivindicacions palestines, que feien de la recuperació de l'enclavament d'Hebron el centre del litigi. Els països àrabs que encara mantenien relacions amb Israel, van acordar boicotejar els tractes amb Netanyahu fins que l'exèrcit israelià no es retirés d'Hebron.

La situació als territoris palestins es va anar agreujant fins que el 29 d'octubre, un nen de deu anys va morir a Cisjordània, a mans d'un militar israelià que el va colpejar amb la pistola fins a matar-lo.

Com a resposta, Netanyahu, va parlar de les característiques que hauria de tenir la nova autonomia palestina, amb un Estatut, va dir el 8 de novembre, "similar al de Puerto Rico als EUA o al d'Andorra a Espanya". Les paraules de Netanyahu van ser contestades pel cap del govern andorrà. Marc Forné, que va recordar a Netanyahula condició sobirana del seu país, com ho demostrava la seva adscripció a l'ONU com a membre de ple dret.