Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
Bill Clinton, Ehud Barak i Iàsser Arafat a la cimera de Xarm al-Xeikh

En la imatge de televisió, el nen palestí Rami, de 12 anys, just després de morir d'un tret a Gaza.

La ciutat de la discòrdia

Policies israelians vigilen les pregàries dels musulmans a Jerusalem.

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Autodeterminació, referèndums, processos d`independència (454)
Conflicte entre Israel i món àrab (678)
Forces armades, seguretat, defensa (442)
Militars, policia, guerrillers (104)
Pau i resolució de conflictes (406)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Terrorisme (501)
Personatges Personatges
Abdullah II bin al-Hussein (19)
Ahmed Iassín (15)
Ariel Sharon (211)
Baixar al-Assad (10)
Benjamin Netanyahu (64)
Bill Clinton (277)
David Levy (7)
Édouard Saroussi (1)
Ehud Barak (61)
Ezer Weizman (8)
George John Tenet (13)
Hafez al-Assad (12)
Hosni Mubàrak (42)
Iàsser Arafat (288)
Jacques Chirac (161)
Javier Solana (84)
Karol Józef Wojtyła (186)
Kofi Annan (135)
Leah Rabin (5)
Madeleine Albright (29)
Mary Robinson (4)
Moshe Katsav- Katzav (6)
Natan Sxaranski (1)
Osama Bin Laden (108)
Sayaf Abayad (1)
Shimon Peres (81)
Shlomo Ben Ami (7)
Yitzhak Rabin (51)
Entitats Entitats
Autoritat Nacional Palestina (180)
Central Intelligence Agency (36)
Consell Central Palestí (1)
Consell de Seguretat de les Nacions Unides (18)
Federal Bureau of Investigation (18)
Govern dels Estats Units (145)
Hamas (Palestina) (156)
Hezbol·là (24)
Jihad Islàmica (81)
Likud (Israel) (37)
Lliga Àrab (31)
Organització de les Nacions Unides (606)
Organització per a l`Alliberament de Palestina (26)
Parlament d`Israel - Parlament Israelià (15)
Partit Nacional Religiós (Israel) (4)
Partit Rus Baaliya (Israel) (1)
Premis Nobel (98)
Shaas (2)
Tanzim (4)
Unió Europea (1018)
United Nations Relief and Work Agency (2)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Pròxim Orient (Orient Mitjà) (52)
Afganistan (65)
Egipte (40)
Estat Espanyol (1908)
Israel (123)
Jordània (24)
Palestina (67)
Síria (República Islàmica) (24)
Alts del Golan (Síria, Israel, Líban i Jordània) (2)
Betlem (Palestina) (10)
Camp David (EUA) (2)
Cisjordània (Orient Mitjà) (75)
El Caire (Egipte) (27)
Gaza (Palestina) (110)
Hebron (Palestina) (11)
Jerusalem (Israel) (51)
Nabulus (Cisjordània) (10)
Sharm el-Sheikh (Egipte) (8)
Tel Aviv (Israel) (28)
Washington D.C. (District of Columbia, EUA) (73)
125 lectures d'aquest article
37 impressions d'aquest article
Esclata la segona Intifada
Pròxim Orient
Després del llarg procés de negociacions entre israelians i palestins obert a Madrid el 1991, fixat en els acords d’Oslo del 1993 i reforçats en els d’El Caire i Wye Plantation, de 1994 i 1998, l’any 2000 havia de convertir-se, en teoria, en l’any de l’acord definitiu que, segons les previsions, havia de permetre la proclamació de l’Estat Palestí el 13 de setembre del 2000.

L’evolució seguida pels fets al llarg de l’any, però, va obligar a diferir en el temps la consecució de la que havia estat principal fita del moviment palestí des la creació de l’Organització per l’Alliberament de Palestina (OAP) el 1964. L’esclat, a finals de setembre, d’una nova i cruenta Intifada a Palestina va col·locar en un carreró sense sortida la causa de la pau a Orient Mitjà, va fer trontollar l’estabilitat política a Israel i va impossibilitar que l’Autoritat Nacional Palestina, nascuda el 1994 sota la presidència de Iàsser Arafat, completés el seu projecte de poder polític als antics territoris ocupats de Gaza i Cisjordània.

Als tres últims mesos del 2000, els enfrontaments entre la població palestina i l’exèrcit israelià van provocar més de tres-cents morts i gairebé 10.000 ferits, majoritàriament de la banda àrab, amb manifestacions constants i diàries pels carrers, tancament de fronteres amb Israel, aturada de les activitats econòmiques i productives, atemptats suïcides de radicals islamistes contra els colons hebreus, atacs israelians amb míssils contra les viles palestines i multitudinaris enterraments de víctimes, considerats com a màrtirs pel conjunt de la població palestina.

Els enfrontaments van esclatar el 28 de setembre, quan el líder del partit Likud israelià, Ariel Sharon, va visitar, sense permís administratiu ni religiós palestí, l’esplanada de les mesquites de Jerusalem, situada al costat del Mur de les lamentacions jueu, acompanyat de 19 diputats del seu partit i la seva escorta personal, en un acció de clara provocació política que els musulmans van considerar, també, una profanació religiosa. Aquell mateix dia, els palestins que oraven a les mesquites d’Omar i Al-Aqsa van abrandar-se contra l’escorta de Sharon, que va haver de ser defensat per l’exèrcit israelià, amb un balanç de 5 palestins morts i més de 200 ferits.

Des d’aquell dia fins a finals d’any, els enfrontaments es van estendre per tota Palestina, reflectint el fracàs del procés negociador iniciat el 1994 entre Israel i l’ANP, un cop ja constituïda l’autonomia palestina als antics territoris ocupats. La policia palestina, creada llavors, es va responsabilitzar del control dels radicals islamistes de Hamas que preconitzaven la continuïtat de la guerra santa contra l’estat jueu, alhora que Israel es comprometia a deixar anar els 10.000 presoners palestins que havia acumulat en les seves presons en gairebé tres dcades de guerres (Sis Dies, Yom Kippur, Líban). L’esperança generada amb els acords va determinar paral·lelament un corrent internacional de suport a la iniciativa que va aplegar les Nacions Unides, els Estats Units i la Unió Europea, acostant al procés els països veïns, Líban i Síria, principalment, a més d’involucrar directament Jordània, Egipte i la Lliga Àrab.

Aquest esquema ideal va començar a trontollar amb l’assassinat el 1995 a mans d’ortodoxes hebreus del laborista israelià Isaac Rabin, amb l’arribada del Likud Benjamin Netanyahu al poder el 1996 i amb la interferència general de la causa islamista a la regió (Jihad, Hezbol·là, Hamas, Tanzim i Bin Laden). Tot això va suposar que entre 1995 i 2000, el nombre d’assentaments hebreus a Cisjordània i Gaza augmentés fins a gairebé 200 i el nombre de colons establerts fins a 180.000, exercint un control absolut sobre l’aigua i les mercaderies; que la proposta palestina de comptar amb Jerusalem oriental com a capital del seu Estat fos una possibilitat permanentment negada pels governants hebreus i que els radicals de Hamas, sobretot des l’alliberament del seu líder espiritual, xeic Ahmed Iassin el 1997, intensifiquessin les seves accions terroristes suïcides sobre les principals ciutats d’Israel.

L’arribada del laborista israelià Ehud Barak al poder el maig del 1999 va obrir noves esperances al procés de pau, sobretot després que el 4 de gener del 2000 Israel i l’ANP acordessin, amb dos mesos de demora, la segona retirada israeliana d’un 5% de Cisjordània i la tercera d’un 6,1%, seguint la pauta dels acords de Wye Plantation. Amb el replegament israelià aparaulat, l’ANP passava a controlar gairebé el 13% de Cisjordània i gaudia del control civil del 42% de la zona. La concreció d’aquesta fita va patir serioses dificultats en ser plantejades les següents, que feien referència, bàsicament, al retorn a Palestina de més de 3 milions de refugiats palestins –reconeguts per la United Nations Relief and Work Agency (UNRWA)- i a l’estatut de Jerusalem, com a capital administrativa del nou Estat palestí i com a capital espiritual de l’Islam (mesquites d’Omar i Al-Aqsa).

Les visites cursades a Terra Santa, als mesos de març i abril del 2000, pel Papa Joan Pau II i Abdal·là II de Jordània van permetre tractar també altres temes de l’acord de pau definitiu, com ara l’estatut permanent dels territoris o el problema de l’aigua o el dels colons, però no resoldre’ls, fent necessària la mediació del president nord-americà Bill Clinton, qui va convocar Barak i Arafat a una cimera a celebrar a Camp David al mes de juliol. En el context de l’Orient Mitjà, la retirada de les tropes israelianes del sud del Líban el mes de maig, primer, i la pacífica successió a Síria d’Haffez al-Assad, mort el mes de juny i amb qui Israel ja havia endegat negociacions per cedir els Alts del Golan, pel seu fill Baixar al juliol, semblava facilitar les coses, en no afegir obstacles nous a la problemàtica de la regió.

En les setmanes que van precedir la celebració de la cimera, Barak va rebre un dur càstig polític tant de la seva oposició com d’algun dels seus aliats parlamentaris, disconformes amb el caire que prenien les negociacions. El 7 de juny, el Parlament israelià va aprovar un projecte de llei de l’oposició Likud destinat a dissoldre la Cambra i convocar eleccions anticipades, que va obligar Barak a fer retocs en els seu govern. Tretze dies després, el govern israelià va perdre la majoria parlamentària en dimitir els quatre ministres del partit Shas (sefardites) aliat. Per últim, el 9 de juliol va perdre el suport dels minoritaris Partit Rus Baaliya (immigrants de la desapareguda URSS) i del Partit Nacional Religiós (representant del colons jueus de Cisjordània i Gaza). Un dia abans de començar la cimera, doncs, Barak es trobava en minoria a la Knesset.

En aquestes condicions, la cimera de Camp David, iniciada l’11 de juliol i finalitzada el 25 del mateix mes, no va poder fructificar, en fer Barak i Arafat de la qüestió de Jerusalem un obstacle insalvable. Mentrestant, a Israel es repetien les manifestacions dels partidaris de trencar les negociacions amb els palestins i a Hebron i a d’altres ciutats palestines, aquests s’enfrontaven a pedrades amb els colons que repelien els seus atacs a trets. A la cimera, Barak va oferir una "àmplia autonomia" per als barris àrabs de Jerusalem (200.000 palestins) i l'ampliació dels límits municipals de la ciutat, demanant, a canvi, l'annexió dels assentaments de Maele Adumin i Guivaat Zeev, adjacents a Jerusalem. Barak també acceptava que Palestina controlés, administrés i hissés la seva bandera a l'esplanada de les Mesquites. Per la seva banda, Arafat exigia el retorn dels refugiats i la capitalitat de Jerusalem. Tot va acabar en no res, tret de la voluntat manifestada per Arafat de proclamar la independència el 13 de setembre, al marge del consentiment israelià.

Després del fracàs de Camp David, la crisi política israeliana es va intensificar. El 31 de juliol la Knesset va elegir el diputat Likud Moshé Katsav nou president d’Israel en substitució d’Ezer Weizman, que havia dimitit el 10 de juliol, implicat en un afer de corrupció (acceptar mig milió de dòlars de l’empresari jueu-francès Edouard Saroussi sense declarar-los quan era ministre i diputat), desestimant la candidatura del laborista i Nobel de la Pau Shimon Peres. Dos dies més tard, i mentre es votava per segon cop i per majoria absoluta (61 vots) a la Knesset l’avançament d’eleccions, va dimitir el ministre d’Exteriors David Levy, acusant Barak d’haver-lo apartat del procés de negociacions amb els palestins, argument que també va motivar la dimissió del ministre de l'Interior, Natan Sxaranski. Tot i l’oposició interna, Barak va voler continuar amb les negociacions i el 10 d’agost va nomenar el laborista Shlomo Ben Ami, un dels històrics de les converses de pau amb els palestins, en els anys d’ambaixador a Espanya (1987-1991), ministre d'Afers Estrangers interí amb la intenció de facilitar les negociacions.

Ben Ami va convocar Abdal·lah II de Jordània a Tel Aviv el 22 d’agost per fer de mitjancer entre Arafat i Barak, acció que també va ser reforçada pel president del govern espanyol, José María Aznar, en una reunió que va tenir a la Moncloa a finals d’agost amb Arafat, aconsellant-li l'ajornament de la proclamació de l'Estat palestí, com a primer pas en la refeta de les negociacions directes entre Israel i Palestina, iniciativa que també subscrivia la Unió Europea.

Les iniciatives diplomàtiques van continuar el mes de setembre en iniciar-se el dia 6 a Nova York l’anomenada Cimera del Mil·lenni de l’ONU, tot i que llavors el primer ministre israelià va carregar contra el seu homòleg palestí dient que "no és un soci responsable" en pressionar aquest sobre la proclamació de l’Estat palestí. El 9 de setembre, Arafat va aconseguir que el miniparlament del país, el Consell Central Palestí (CCP), acceptés l’endarreriment de la data de proclamació i reprengués el diàleg amb Israel. Així, el 25 de setembre Barak i Arafat van protagonitzar el primer cara a cara des la cimera de Camp David a la residència privada de Barak, a Kohav Yair, al nord de Tel Aviv, comprometent-se davant Bill Clinton a fer un esforç màxim per arribar a la pau.

Tres dies més tard, però, la visita del líder Likud, l’exgeneral Ariel Sharon, i altres diputats del seu partit amb escorta a l’esplanada de les mesquites va trencar definitivament amb les negociacions, en esclatar una segona Intifada palestina, que s’allargaria fins a finals d’any, i faria avançar la convocatòria d’eleccions al país, en un intent desesperat per part de Barak de refrendar la seva política de negociacions. A partir de setembre, els enfrontaments i les morts es van estendre per les ciutats de Betlem, Ramal·là i Hebron, mentre Cisjordània quedava paralitzada econòmicament i aïllada territorialment; en situació, de vaga general, primer, i de guerra oberta després que l’1 d’octubre el Tsahal israelià fes servir míssils i helicòpters d’assalt contra els palestins. Per evitar mals majors, l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) va manifestar la seva disposició a acceptar un alto el foc si Israel retirava l’exèrcit de les zones conflictives i admetia la creació d’una comissió investigadora neutral sobre l’origen del conflicte, iniciativa que va rebre el suport de la Unió Europea, però no la dels Estats Units, que defensaven la proposta israeliana de creació d’una comissió tripartida entre palestins, israelians i nord-americans, sota la presidència del director de la CIA, George Tenet.

Aquestes qüestions van ser discutides el 4 d’octubre a París per Barak i Arafat, que, en presència de la secretària d’Estat nord-americana, Madeleine Albright, el secretari general de l’ONU, Kofi Annan, i el president francès, Jacques Chirac, van signar un principi d’acord in extremis, en el que els palestins es comprometien a aturar les manifestacions i els israelians a alleugerir la seva presència militar a les poblacions palestines. Per ajudar a l’enteniment, Egipte va convocar una nova reunió entre les parts al balneari de Xarm al-Xeikh, a la que, inicialment, el 5 d’octubre, no va assistir Barak. Aquests dies van ser de màxima tensió en alliberar Arafat el 9 d’octubre 350 activistes d’Hamas i la Jihad islàmica empresonats a Palestina i produir-se el 12 d’octubre el linxament de tres soldats israelians en una comissaria palestina a Ramal·là. Arafat, per la seva banda, es va queixar davant la comunitat internacional que la rèplica israeliana havia consistit en el bombardeig amb míssils sobre quatre viles palestines, que havia provocat més de deu morts i cinquanta ferits.

En mig de la crisi, el 12 d’octubre, disset soldats nord-americans van morir i més de 30 van ser ferits al port iemení d’Aden, en ser envestit el vaixell de guerra nord-americà USS Cole Arleigh Burke per una llanxa pneumàtica farcida d’explosius. El govern nord-americà va ordenar la immediata clausura de les seves 23 ambaixades a l’Orient Mitjà, mentre l’Exèrcit de Mahoma i les Forces Islàmiques de Dissuasió reivindicaven l’atemptat en solidaritat amb els palestins. Segons els experts antiterroristes de la marina i l’FBI, aquests grupúsculs haurien estat dirigits pel milionari saudita, instal·lat a l’Afganistan, Ossama Bin Laden, màxim responsable de l’atac amb bomba del 1998 contra les ambaixades nord-americanes de Kènia i Tanzània que va causar la mort de 224 persones (12 nord-americans) i ferides a més de 5.000.

Tot i això, la diplomàcia internacional va aconseguir reunir de nou Barak i Arafat en una nova cimera a Xarm al-Xeikh, els dies 16 i 17 d’octubre, en presència del president nord-americà Bill Clinton, de l’egipci Hosni Mubàrak, d’Abdul·là II de Jordània, del secretari general de Nacions Unides, Kofi Annan, i del representant de política exterior i seguretat de la Unió Europea (UE), Javier Solana. Però, la gravetat dels enfrontaments registrats a Nabulus, a la muntanya bíblica d’Ebal, el dia 19 va fer trontollar la reunió i només es va pactar la reobertura de l’aeroport de Gaza i del trànsit cap a Gaza des d’Israel, Jordània i Egipte, mentre tot i la Lliga Àrab, en una reunió extraordinària celebrada a El Caire el 21 i 22 d’octubre, condemnava “les massacres comeses contra el poble palestí” i aconsellava als seus membre la congelació de relacions amb Israel.

Després que el 29 d‘octubre fracassessin els intents del primer ministre israelià, Ehud Barak, de tancar un acord de govern d’unitat nacional amb el líder Likud, Ariel Sharon, en voler disposar aquest de dret de veto sobre el procés de pau, i que el president de l’ANP, Iàssir Arafat, advertís de la voluntat palestina d’arribar a “hissar la bandera palestina a Jerusalem”, el president nord-americà Bill Clinton va fer un nou intent mediador, convocant Arafat a una cimera bilateral a Washington el 9 de novembre, que no va poder fructificar en ser mort per l’exèrcit israelià aquell mateix dia Sayef Abayad, un dels caps de les milícies Tanzim (Al-Fatah) a Betlem. Sis dies més tard, Israel va decretar l’estat d’excepció a tots els territoris palestins, responent a la crida majoritària de la seva població d’aplicar més mà dura contra la Intifada palestina.

La crispació social viscuda a Israel era tan forta que gairebé va passar desapercebuda, tot i el solemne funeral celebrat el 15 de novembre a Jerusalem, la mort de Leah Rabin el 12 de novembre, als 72 anys, considerada hereva del llegat de conciliació auspiciat pel seu marit, l’exprimer ministre, Yitzhak Rabin. Aquell mateix dia, Clinton es reunia amb Barak a Washington, sense arribar a cap acord efectiu, i una bala perduda perforava, sense més conseqüències, la xapa del cotxe de l’Alta Comissària de Drets Humans de Nacions Unides, la irlandesa Mary Robinson, que feia una visita d’inspecció a Hebron.

Aquest va ser el punt més àlgid de la crisi viscuda, agreujat, a més, pel desastre econòmic creat. Des l’inici de l’Intifada, els palestins, a més de centenars de vides humanes, havien perdut 360.000 llocs de treball i el 25% del seu PIB, alhora que la proximitat de l’hivern accentuava les penúries, ja de per sí destacables en dependre el seu mercat laboral d’Israel en més d’un 40% i estar el 90% de les terres agrícoles i el 80% dels recursos hídrics sota domini israelià. L’ANP, que només gaudia d’atribucions en matèria de sanitat, educació i benestar social, no disposava de capacitat financera per afrontar els ajuts que demanava la població i la situació de guerra encesa afectava també el 20% de població àrab resident a Israel, en ser boicotejades les seves activitats, prioritàriament comercials, per la comunitat jueva i patir els seus diputats a la Knesset un setge polític constant per part dels israelians. Per la seva banda, l’economia israeliana, tot i els ajuts de gairebé 5.000 milions de dòlars anuals que rebia dels Estats Units, també s’estava ressentint de la situació, amb la paralització del comerç amb Palestina i dels ingressos turístics habituals a la regió.

El 28 de novembre, Barak va anunciar, finalment, l’avançament de les eleccions mentre l’oposició Likud ressuscitava la figura de Benjamin Netanyahu com a possible candidat de la seva formació, en haver estat exculpat aquest per la Justícia israeliana el 27 de setembre de les acusacions de suborn, frau i abús de confiança que se li havien imputat per haver-se apropiat suposadament de 700 regals quan exercia de cap de govern. L’únic handicap per la seva candidatura era la seva condició de no-diputat que obligava a una dissolució anticipada del Parlament. Finalment, Netanyahu va haver de renunciar a les seves aspiracions, en no acceptar la proposta sorgida de que les eleccions fossin només a primer ministre i no legislatives, alhora que el també exprimer ministre laborista Shimon Peres fracassava en el seu intent de ser nomenat candidat.

Semblava clar, doncs que a les eleccions, que van quedar fixades pel 6 de febrer del 2001, Barak hauria d’enfrontar-se amb Sharon i totes les enquestes donaven un ampli avantatge al líder radical del Likud. Aquest panorama, i la sortida de Clinton de la casa Blanca el 20 de gener, van fer que israelians i palestins fessin un darrer esforç negociador abans d’acabar l’any.

La trobada va començar el 19 de desembre a Washington sobre les següents bases d’acord: control palestí sobre l’esplanada de les mesquites i Jerusalem Est, que passaria a ser la capital del seu estat, que tindria atribucions específiques en espai aeri, a canvi del postergament del retorn dels refugiats, que rebrien, però, ajuts humanitaris internacionals; retirada israeliana del 95% de Cisjordània i de tota Gaza en un termini màxim de 36 mesos, creant tres blocs d’assentaments permanents, a canvi, Israel entregaria a l’ANP el control de l’enclau d’Halutza, proper a Gaza. El palestins, però, s’haurien de comprometre a no reivindicar res més i tot el procés seria supervisat per una força internacional destacada amb l’acord d’ambdues parts i sota el vist-i-plau del Consell de Seguretat de Nacions Unides.

Les converses no van fructificar i la violència va tornar a regnar a Israel durant les festes de Nadal i Cap d’any, si bé les propostes de Clinton van anar quallant i en acabar l’any semblava que podien obrir les portes a un acord, que, en tot cas, ja no es signaria fins al 2001.