Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
Iàsser Arafat

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Conflicte entre Israel i món àrab (678)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Pau i resolució de conflictes (406)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Ariel Sharon (211)
George W. Bush (404)
Iàsser Arafat (288)
Mahmud Abbas (82)
Mussa Arafat (4)
Rawhi Fattuh (1)
Shimon Peres (81)
Yitzhak Rabin (51)
Entitats Entitats
Autoritat Nacional Palestina (180)
Comitè Nobel Noruec del Parlament de Noruega (20)
Consell Legislatiu de Palestina (3)
Govern d`Israel (30)
Hamas (Palestina) (156)
Organització per a l`Alliberament de Palestina (26)
Parlament de Palestina (3)
31 lectures d'aquest article
1 impressió d'aquest article
Iàsser Arafat (1929-2004)
Pròxim Orient
El líder palestí Iàsser Arafat va morir l’11 de novembre als 75 anys a l’hospital militar de Percy dels afores de París, on estava ingressat des del 29 d’octubre, quan va ser traslladat des de la Muqataa de Ram Al·lah a causa del deteriorament del seu estat de salut.

Durant dècades, Arafat va simbolitzar la causa del poble palestí, va crear l’Autoritat Nacional Palestina i, després de trenta anys de lluita armada, va convertir-se en una figura política que va intentar aturar la situació de violència del Pròxim Orient.

La vida de Iàsser Arafat ha estat en molts aspectes un secret, com ho demostra el fet que no es coneix amb certesa el seu lloc de naixement, tot i que ell sempre va mantenir que havia nascut el 4 d’agost del 1929 a Jerusalem. Era fill d’un comerciant de classe mitjana, i el sisè de set germans, i nascut amb el nom de Mohamed Abdel-Rauf Arafat al-Qudwa al-Husseini. La mort de la seva mare quan només tenia quatre anys el va obligar a passar la majoria de la seva infantesa cuidat per parents a Jerusalem.
El 1937 va tornar al Caire per viure amb el seu pare, que s’havia tornat a casar, i allà va estudiar a l’institut fins al 1947, el mateix any que els àrabs van rebutjar una proposta de l’ONU per dividir Palestina en un Estat jueu i un d’àrab.

L’any següent va esclatar la guerra d’Israel amb els països àrabs, i el mateix any Iàsser Arafat va començar els seus estudis en enginyeria d’obres públiques a la Universitat del Caire. No es va graduar fins al 1956, perquè durant tots els estudis va estar molt lligat a diverses activitats polítiques i va ser el president de la Unió d’Estudiants Palestins. El 1956 Iàsser Arafat va viatjar per primera vegada a Europa en una delegació palestina d’estudiants, i en aquell mateix any va començar a portar la seva famosa kúfia, el mocador al cap que tant el va caracteritzar, i va adquirir el nom de Iàsser.

Un cop graduat va treballar d’enginyer a Egipte, i després es va traslladar a Aràbia Saudita i Kuwait a fer fortuna com a enginyer. Mai va deixar, però, les activitats nacionalistes palestines clandestines.
L’octubre del 1959, Iàsser Arafat i quatre palestins més van fundar Al-Fatah (La Conquesta), una cèl·lula clandestina amb l’objectiu de reunir els palestins repartits pel món àrab i incitar-los a la lluita violenta per recuperar Israel i fundar un Estat basat en la unitat, la independència i la rellevància. La fundació i l’organització d’Al-Fatah van demostrar les capacitats polítiques d’Arafat, que es va batejar amb el nom clandestí d’Abu Ammar.

El maig de 1964 el president egipci Nasser va crear l’OAP (Organització per a l’Alliberament de Palestina), en el si de la Lliga Àrab, com una representació dels interessos palestins en el món àrab encapçalada per Ahmed Shukairy, un buròcrata egipci que condemnava la violència i Al-Fatah. Així Al-Fatah van passar a ser uns proscrits dins el món àrab, però Arafat no va renunciar mai a la revolució.
El 1965 va deixar la feina i Kuwait i es va convertir en el cap de guerrilles d’Al-Fatah, va començar a viure d’amagat, escapant-se constantment, i sota el seu mandat Al-Fatah va fer més de 2.000 incursions transfrontereres a Israel, que tot i que van ser de poca importància van aconseguir donar a Arafat certa fama i ressò mediàtic. Així, a poc a poc l’organització va començar a rebre diners d’Aràbia Saudita, Kuwait i Síria.

El juny del 1967 Israel va atacar Egipte i Síria i en tan sols sis dies va ocupar Cisjordània, el Sinaí i Jerusalem. La humiliant derrota que va patir l’exèrcit àrab va donar a Al-Fatah l’oportunitat d’aconseguir importància dins del poble àrab, i Arafat ho va aprofitar per reclutar palestins als nous territoris ocupats. El març del 1968, Al-Fatah va vèncer per primera vegada l’exèrcit israelià, després que aquest ataqués els quarters generals de l’organització a Karameh. Això va fer créixer més la popularitat de Iàsser Arafat, i el va convertir en el representant mediàtic de la causa palestina. Aviat van començar a aparèixer rius de voluntaris i camps d’entrenament de guerrilles al Líban, Jordània i l’Iraq, i Al-Fatah es va transformar en el paradigma de totes les guerrilles.

Tots aquests esdeveniments van portar Arafat a reunir-se amb l’OAP al Caire, d’on va sortir nomenat president del comitè executiu de l’OAP sense necessitat de passar per les urnes.
Des d’aquell moment fonts àrabs i russes van anar omplint les arques de l’OAP, i la lluita palestina a Jordània va fer que es visqués com un estat dins del país que amenaçava el rei Hussein. Aquestes tensions van acabar amb la declaració de la guerra civil per part del rei Hussein, de la qual Arafat va sortir perdedor i es va veure obligat a abandonar Jordània el 1970. L’any següent l’OAP es va instal·lar a Beirut i va establir una nova unitat terrorista, Setembre Negre, que pretenia venjar la derrota de Jordània. Amb aquest objectiu, els terroristes van atemptar contra els atletes israelians durant els Jocs Olímpics de Munic l’any 1972.

Des d’aquell moment Arafat ja estava del tot immers en la revolució, i amb cada un dels seus actes era més demonitzat pels israelians i més l’idolatraven els palestins.
L’any 1974 els caps àrabs van nomenar l’OAP com a única representació política del poble palestí, i després de 20 anys de clandestinitat Arafat va ser legitimat als ulls del món. Amb motiu d’aquest nomenament, Arafat va ser convidat a Nova York a la Cimera de l’ONU, i va ser capaç de tenir el món pendent de la causa palestina i que s’atorgués a l’OAP l’estatus d’observador a l’ONU, que reconeixia el dret palestí a l’autodeterminació. La causa palestina i Arafat havien triomfat, però la invasió del Líban per part de Síria el 1975 va submergir el Líban en una guerra civil que va fer augmentar moltes tensions dins la OAP.

Després de tres anys d’una certa calma, el tractat de pau d’Egipte amb Israel va ser considerat per Arafat com una traïció al poble palestí, i els atacs de l’OAP es van accentuar a finals dels setanta i principis del vuitanta, fins que els israelians van respondre amb un atac al Líban el 1982. Les conseqüències d’aquest atac van ser l’expulsió de l’OAP del Líban i la seva fugida a Tunísia.
El desembre del 1987 els palestins de Gaza i Cisjordània van fer un aixecament, anomenat Intifada, contra l’ocupació israeliana. Els israelians van respondre durament i els enfrontaments es van allargar durant el 1988, fins que el novembre d’aquell any Arafat va proclamar l’Estat independent de Palestina a Gaza i Cisjordània i va acceptar públicament la coexistència amb Israel i va denunciar qualsevol forma de terrorisme per tal d’aturar l’escalada de violència als territoris ocupats.
Aquest canvi d’opinió del líder palestí va permetre que Palestina fos reconeguda al cap de pocs dies per més de setanta països, i semblava que es podia aproximar algun tipus de tractat de pau. Però la violència no es va aturar en els dos anys següents.
El juliol del 1990 Arafat es va casar amb Suha Tawil d’amagat a Tunísia, i la premsa no va fer-ho públic fins al 1992. Suha Arafat mai va ser ben vista pel poble palestí, ja que la consideraven massa occidentalitzada, estava educada a París i era cristiana, i ni tan sols la seva conversió a l’Islam va convèncer la gent.

Suha va donar a llum el juliol del 1995 l’única filla d’Arafat, que va rebre el nom de la seva àvia paterna, Zahwa Arafat.

Un mes després del seu casament, Arafat va cometre un error diplomàtic que va impedir la realització del incipient procés de pau: quan Iraq va invadir Kuwait, Arafat va recolzar Saddam Hussein, ja que s’hi sentia en deute per tots els favors que havia rebut del cap iraquià, i aquest recolzament li va costar la pèrdua de contacte amb la resta de països àrabs i va fer disminuir dramàticament els ingressos econòmics de l’OAP. Aquests fets van portar a l’aïllament econòmic i polític de l’OAP i van reforçar organitzacions radicals com Hamàs entre la població.
Malgrat tot, els plans de pau seguien més o menys en peu, i van veure’s molt reforçats amb l’elecció el juny del 1992 de Yitzhak Rabin com a primer ministre d’Israel. El 1993 l’OAP i Israel mantenien negociacions secretes a Oslo, en les quals Rabin fins i tot havia promès intercanviar terres per pau.

El 13 de setembre de 1993 es va anunciar a la Casa Blanca l’acord entre l’OAP i Israel mediat per Bill Clinton, segons el qual Palestina adquiria el govern de Gaza i la ciutat cisjordana de Jericó. Va ser per aquest acord de pau que Arafat, Rabin i Peres van ser guardonats amb el premi Nobel de la pau l’any 1993.
Però l’acord de pau no va ser ben rebut a tots els sectors del poble palestí, especialment en els sectors radicals com Hamàs, on Arafat va ser vist com un traïdor i un col·laboracionista i, per tal de desacreditar-lo, van organitzar una campanya d’atemptats contra Israel.

El 1994 l’OAP estava enfrontada a Hamàs, i no era capaç d’organitzar una estructura governamental a Gaza, on estava a punt d’esclatar una guerra civil. Hi havia molta tensió, però això no impediria la continuació del pla de pau, i el setembre de 1995 Arafat i Rabin es van tornar a reunir a la Casa Blanca per completar l’expansió de l’Estat Palestí als territoris ocupats. El pla de pau semblava encaminat, però l’assassinat de Yitzhak Rabin per part dels jueus més radicals va ser un cop molt dur per a l’acord de pau i per al mateix Arafat.
Els anys següents es va procurar mantenir les negociacions, però la inestabilitat econòmica i política de Palestina, la incapacitat d’Arafat de formar un govern sòlid i les tensions rebudes tant del govern israelià com de les faccions palestines radicals van acabar desembocant el setembre del 2002 en una nova onada de violència caracteritzada pels atacs suïcides de radicals palestins i les respostes violentes de les tropes israelianes.

Arafat va ser acusat per Ariel Sharon i George W. Bush de ser la causa del fracàs de la pau al Pròxim Orient, i el govern israelià va decidir atrapar-lo a les seves pròpies oficines el març del 2002, a la Muqataa de Ram Al·lah. Mai més en va poder sortir, tot i que des de dins va procurar reorganitzar les forces palestines un parell de cops en resposta a les polítiques de Bush i Sharon.

El setembre del 2004 Arafat va ser operat de l’estómac, i després de l’operació, el 29 d’octubre, va ser traslladat a París per raons desconegudes, i hi va morir quinze dies després.
Tal com indica la llei palestina, la presidència va passar a mans del cap del Parlament, Rawhi Fattuh, que havia de convocar eleccions en un termini de 60 dies, dels quals 40 són de dol. El nou cap provisional de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) va ser l’exprimer ministre Mahmud Abbas (Abu Mazen).

El 12 de novembre es van iniciar al Caire els funerals del líder palestí oficiats pel xeic de la mesquita d’Al-Azhar Mohamed Saied al-Tantaui, i un cop acabats el fèretre i la comitiva es van dirigir cap a la base aèria d’Al-Maza, on esperaven Suha, la viuda del rais, i la seva única filla, i on Arafat va rebre l’últim homenatge dels representants oficials d’alguns països àrabs, que no podien viatjar a Palestina a causa del seu enfrontament amb Israel. Després el fèretre amb les despulles del líder palestí va ser traslladat amb avió fins a Ram Al·lah, on va ser rebut per desenes de milers de palestins que van assaltar la Muqataa de Ram Al·lah i van obligar a suspendre la cerimònia prevista. Amb prou feines es va aconseguir baixar el fèretre de l’avió i traslladar-lo per sobre de la multitud cap a la seva destinació final: la tomba d’Arafat la van cobrir clergues musulmans amb terra portada de la mesquita d’Al-Aqsa de Jerusalem, on Arafat desitjava ser enterrat i on algun dia esperen traslladar-lo.