Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1997

Imprimir    Recomanar article
El 1997 també va ser l'any en què va morir Haim Herzog, primer president d'Israel

El cap de Hamàs, Haled Masheal (a la foto amb els seus fills) va patir un atac dels serveis secrets d'Israel

El papa Joan Pau II va visitar el Líban el maig del 1997

Els atemptats palestins a Israel van continuar durant el 1997

Iàsser Arafat i Benjamin Netanyahu, a les mans dels quals hi havia la pau d'Israel i de Palestina

Un policia palestí agafa la mà d'un jove que vol tirar una pedra

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Conflicte entre Israel i món àrab (678)
Pau i resolució de conflictes (406)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Abdel Rahman Hamad (1)
Ahmed Iassín (15)
Benjamin Netanyahu (64)
Bill Clinton (277)
Dan Meridor (2)
David Ben Gurion (3)
Haled Masheal (2)
Iàsser Arafat (288)
Iàsser Abed Rabo (5)
Karol Józef Wojtyła (186)
Mohammed Ben Mubàrak (2)
Nabil Shaath (5)
Rafik Baha`eddin Hariri (16)
Yitzhak Rabin (51)
Entitats Entitats
Autoritat Nacional Palestina (180)
Govern dels Estats Units (145)
Likud (Israel) (37)
Organització de les Nacions Unides (606)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Israel (123)
48 lectures d'aquest article
10 impressions d'aquest article
Israel fa 50 anys
Pròxim Orient
El 29 de novembre de 1997, tota la comunitat internacional es va fer ressò de la celebració del 50è aniversari de la partició de Palestina, decretada per les Nacions Unides el 1947 en la seva resolució 181, que fou aprovada per 33 vots a favor, 13 en contra i 10 abstencions, amb el propòsit d’atorgar al poble jueu una pàtria, en compensació pels seus dos mil anys de diàspora i per l’holocaust patit a l’Alemanya nazi durant la segona guerra mundial. La partició atorgava 14.000 quilòmetres quadrats a l’estat d’Israel i 11.500 quilòmetres quadrats als àrabs, fent de Jerusalem i de l’àrea de 1.000 quilòmetres quadrats que l’envoltava un territori franc, sota supervisió de les Nacions Unides, per a totes les comunitats: jueus, musulmans, cristians i ortodoxes.

Abans de la partició i aprofitant el mandat britànic sobre Palestina, havien anat arribant a la regió milers i milers de jueus, convençuts de l’oportunitat que tenien de recuperar la terra que la història i la tradició bíblica els hi atorgaven com a pròpia. Així va néixer el sionisme i la lluita pel reconeixement d’aquest fet sota el lideratge de David Ben Gourion, qui, amb la col•laboració dels britànics, va foragitar a trets de fusell i esclat de bombes els ocupants àrabs per fundar Israel.

En cinquanta anys, la creació de l’estat d’Israel havia produït sis guerres a la regió (1947, 1948-1949, 1956, 1967, 1973 i 1982), que van afavorir l’expansió territorial d’Israel més enllà dels límits fixats inicialment: ocupació de Jerusalem, Gaza i Cisjordània, de la península del Sinaí (fins el 1979), dels Alts del Golan (a Síria) i dels sud del Líban, convertint la regió de l’Orient Mitjà en un conflicte d’abast internacional que implicava Israel, el món àrab, la URSS i els Estats Units i que durant quinze anys, del 1975 al 1990, va convertir el Líban en la principal víctima propiciatòria.

El 1979, l’aparició de l’islamisme com a moviment polític i doctrinari a l’Iran va amplificar greument l’escenari del conflicte, en quedar involucrats nombrosos països en el magma creixent de la “guerra santa”: Líbia, el Txad, Eritrea, Sudan, Etiòpia i el Iemen, pel cantó africà; Líban, Síria, Jordània i Israel, a l’àrea mediterrània; Iraq i Iran i l’Afganistan, a la part més oriental, eren focus bèlics permanentment oberts, els efectes dels quals van arribar, de manera diversa, a Algèria, Egipte, Tunísia i, fins i tot, a Turquia.

Quan es va desplomar la URSS el 1991, l’islamisme era, de fet, la principal amenaça de l’equilibri geoestratègic mundial i, per ajudar a contenir-ho, la comunitat internacional va començar a plantejar-se la possibilitat de reconèixer el drets territorials dels principals afectats per tot aquest llarg procés, els palestins, que des del 1972 havien viscut la seva particular diàspora a través de Jordània, el Líban, Tunísia i Egipte. La llarga i complexa lluita de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina, sorgida després de la derrota àrab en la Guerra dels Sis Dies de 1967 i consolidada en tots els escenaris de l’Orient Mitjà i en diversos fronts internacionals (segrestament atletes israelians als JJOO de Munic 1972, intervenció d’Iàsser Arafat a l’ONU el 1974, invasió del Líban per Israel el 1982, Intifada a Palestina el 1987, constitució d’un govern provisional a Alger el 1988, negociacions amb els Estats Units a Tunísia 1989 i 1990), va acabar donant a aquesta organització el reconeixement internacional necessari (Oslo, 1992) per a que el mes de setembre de 1993, el premier israelià Yitzakh Rabin, el líder de l’OAP, Iàsser Arafat i el president nordamericà Bill Clinton signessin uns acords de pau a Washington reconeixent l’existència d’una autonomia palestina a Cisjordània i Gaza, com a primer pas cap a la futura creació d’un estat palestí.

L’escenari de pau ideal dibuixat pels acords de Washington es va veure trencat per dos fets capitals, l’assassinat d’Yitzahk Rabin pels ortodoxes jueus a Jerusalem el novembre de 1995 i l’arribada al poder del Likud a Israel el mes de maig de 1996, que va suposar una radicalització de les pretensions territorials israelianes. Paral·lelament, l’islamisme radical, representant per Resistència Islàmica (Hamas), versió palestina de la Yihad o la Hezbollah libaneses, va anar prenent protagonisme a l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) de Iàsser Arafat, que no va poder aturar l’acció terrorista dels comandos suïcides de Hamas sobre Israel.

Així, quan Benjamin Netanyahu va encetar el seu mandat a Israel el 17 de juliol de 1996, les negociacions de pau es van aturar i van esclatar nous conflictes entre Israel i l’ANP, com el provocat per l’obertura per part d’Israel, el setembre de 1996, del túnel dels Hasmoneus a Jerusalem-Est, vulnerant els acords sobre el respecte merescut pels llocs de culte musulmans (les mesquites situades a sobre del túnel) i sobre la futura capitalitat palestina d’aquella part de la ciutat santa. El següent punt de fricció va arribar en negar-se Israel a retirar els seus efectius militars d’Hebron, tal i com estava estipulat en els acords de Washington.

El primer dia de 1997, l’acció aïllada d’un soldat israelià disparant contra civils palestins a Hebron va enterbolir molt les negociacions, endegades per l’ambaixador nord-americà Martin Indyk, per resoldre el problema d’Hebron, que no es va resoldre fins el 14 de gener, amb la firma per part de Benjamin Netanyahu i Iàsser Arafat d’un acord de retirada parcial que preveia el lliurament d’un 80% de la ciutat als palestins i el manteniment dels assentaments jueus en l’altre 20%. La mesura, un cop ratificada als respectius parlaments, va ser aplicada el 17 de gener de 1997 en una cerimònia oficial en la que, per primer cop, va ser hissada la bandera palestina a Hebron. L’acord també preveia l’alliberament per part d’Israel de diverses presoneres palestines, en senyal de bona voluntat.

La serenor, però, no va durar gaire. El 25 de febrer, Netanyahu va autoritzar la construcció de nous barris jueus al Jerusalem-Est, provocant l’esclat d’una vaga general a Palestina. Dore Gold, assessor del primer ministre israelià, va manifestar al respecte que la construcció dels barris "no té res a veure amb el procés de pau" i era una qüestió no contemplada en els acords de 1993. Arafat va exposar les seves queixes al president nordamericà Bill Clinton, amb qui es va entrevistar el 3 de març a la Casa Blanca, però no va poder evitar que el 18 de març els bulldozers israelians comencessin les tasques d’urbanització.

Tres dies més tard, la violència integrista va tornar colpejar Israel, quan un suïcida d’Hamàs va provocar la mort de 3 persones i ferides a 59 més en fer-se explotar en un cèntric cafè de Jerusalem. Netanyahu va responsabilitzar directament l’ANP de l’atemptat, dient que "res no justifica l'assassinat de dones i nens”. L’endemà, soldats israelians i manifestants palestins es van enfrontar obertament pels carrers d’Hebron amb un balanç de desenes de ferits. La intervenció mediadora del representant nordamericà, Dennis Ross, el 28 de març, no va aportar res de nou. Netanyahu deia que no hi haurien negociacions fins que els terroristes no deixessin de matar, mentre Arafat considerava que Israel havia de posar fi a les seves provocacions. Les coses van seguir així, malgrat l’entrevista que van mantenir a Washington Benjamin Netanyahu i Bill Clinton el 8 d’abril. La Unió Europea també va tractar el tema, sense èxit, a la Segona Conferència Euromediterrània celebrada a Malta els dies 15 i 16 d’abril a Malta.

El conflicte va perdre protagonisme en esclatar una crisi de govern a Israel, en ser acusat el primer ministre israelià de frau i abús de confiança pel nomenament unilateral de l’advocat Roni Bar-On com a fiscal general del país i provocar la dimissió de la coalició governamental d’alguns dels partits que li donaven suport. La mort i l’enterrament, els dies 17 i 18 d’abril, del que havia estat president d’Israel entre 1983 i 1993, Haim Herzog, va aturar momentàniament la crisi, que es va perllongar tot el mes de maig, incapacitant Netanyahu per a discutir res amb l’ANP amb suficients garanties polítiques.

La visita de dos dies que Joan Pau II va fer al Líban el 10 de maig de 1997, la primera en 33 anys a l’Orient Mitjà, va captar l’atenció de totes les parts, quan el Papa, després de fer una crida a la reconciliació entre comunitats al Líban, va criticar solapadament la presència de tropes estrangeres al país, ocasió que va ser aprofitada pel primer ministre libanès, Rafiq al-Hariri, per demanar la retirada de l’exèrcit d’Israel del sud del país. Joan Pau II va aprofitar la seva estada al Líban per plantejar la firma de l’anomenat Acord de Personalitat Jurídica amb Israel, que atorgava un estatut legal a les institucions de l'Església catòlica a l'Estat hebreu i es va materialitzar el 10 de novembre.

El sud del Líban era un dels fronts externs que Israel mantenia oberts el 1997 per controlar les accions de Hezbollah, que, de forma intermitent, bombardejava les poblacions del nord israelià i que Israel castigava amb raids aeris regulars. Precisament, el 7 de juny de 1997, en una decisió sense precedents, les Nacions Unides van condemnar Israel a pagar 1,7 milions de dòlars en concepte d’indemnització pel bombardeig perpetrat el 18 d’abril de 1996 sobre un camp de refugiats de l’ONU, en el que havien mort 105 persones.

L’altre front extern que Israel mantenia obert, emparant-se en raons de seguretat, era la seva presència militar als Alts del Golan sirians, conquerits el 1973 durant la guerra del Yom Kippur. El 30 de maig de 1997, el conflicte amb Síria va rebrotar en produir-se la mort de 2 soldats de la Força d’Interposició de l’ONU que vigilava la zona desmilitaritzada dels Alts. Síria i Israel es van acusar mútuament dels fets i van refermar la seva intransigència. Israel no abandonaria els Alts perquè eren la principal garantia contra una possible penetració des del nord-est de les comunitats xiïtes a les que Síria donava suport, mentre que Síria dimitia de la seva capacitat d’intercessió sobre aquests comunitats per acabar amb la bel•ligerància de la Yihad i Hezbollah.

Les negociacions entre israelians i palestins es van reprendre el mes de juny, cinc dies després que el Partit Laborista d’Israel elegís el seu nou líder, Ehud Barak, amb el vot del 57% dels seus compromissaris, substituint Shimon Peres i presentant-lo com la millor garantia electoral cara a la convocatòria legislativa del 2000. L’elecció el 3 de juny de 1997 de Barak, 55 anys, exmilitar de professió i exministre d’Interior (1995) i Afers Estrangers (1996), constituïa, de fet, la victòria de l’ala més dretana del partit, que s’havia imposat a la línia dialogant de Peres, com a reflexa de la dretanització experimentada pel país davant la consumació de la presència territorial i institucional palestina.

El 8 de juny, mercès a les gestions mediadores del president egipci Hosni Mubarak, Benjamin Netanyahu i Iàsser Arafat es van reunir a El Caire i van acordar la congelació momentània dels assentaments israelians a Cisjordània i Gaza. Aquesta decisió va tenir efectes molt negatius per Netanyahu, que va haver d’afrontar una nova crisi governamental, encetada el 19 de juny amb la dimissió del seu ministre de Finances, Dan Meridor, i la presentació per part de l’oposició laborista d’una moció de censura a la setmana següent.

El 24 de juny, Netanyahu va aconseguir superar la moció per un estret marge de vots (55 vots a favor, 50 en contra, 2 abstencions i 13 absències), però va tenir seriosos problemes per justificar davant els seus partidaris la represa dels atemptats des terroristes suïcides palestins que el 30 de juliol van provocar la mort de 15 persones i 170 ferits en un cèntric mercat de Jerusalem i l’ultimàtum fet per Hamas de continuar per aquest camí si Israel no alliberava els presos palestins.

Netanyahu va clausurar les converses amb l’ANP, responsabilitzant Arafat de no controlar els terroristes. Davant la gravetat de la situació, el president de l'ANP va decretar l'estat d'emergència i l'arrest dels activistes islàmics, a més d’endegar la creació d’una comissió especial per investigar alguns casos de corrupció i malversació de fons detectats dins el seu govern per finançar les organitzacions terroristes. Entre els acusats destaquen el principal negociador amb Israel, Nabil Shaath, el ministre d'Afers Civils, Jamil Al-Tarif, el de Cultura i Informació, Iàsser Abd-Rabbo i el ministre d'Habitatge Abd-el-Rahman Hamad.

Després d’aquesta purga, els Estats Units van insistir en la necessitat de reprendre les converses i el 10 d’agost l'enviat especial de Washington Dennis Ross, va mantenir dues entrevistes bilaterals amb Arafat i Netanyahu, que van anticipar la reunió del 7 de setembre a El Caire entre el rais egipci, Hosni Mubàrak, el rei Hussein de Jordània i Iàsser Arafat, per trobar un desllorigador a l’impasse, sobre la base d’advertir Israel de la necessitat de complir amb els acords de pacificació i de fer una crida per a que els extremistes no fessin el boicot a les negociacions de pau.

Mentrestant, Israel es refermava en la seva intransigència i recorria a l’exèrcit i als serveis secrets del Mossad per castigar els islamistes amb dues accions destinades a destruir una de les bases de Hezbollah al Líban i a liquidar el cap de Hamas, Haled Masheal, a Jordània. Ambdues accions, però van fracassar estrepitosament, produint l’efecte contrari al desitjat. L’acció del sud del Líban va tenir lloc el 5 de setembre, quan un comando israelià de 15 membres va penetrar a les ciutats costaneres de Tir i Sidó, però va ser repelit amb contundència pels soldats d’Hezbollah que van matar onze dels israelians i van ferir greument els quatre restants.

L’acció a Jordània va ser més frustrant i va provocar un greu incident diplomàtic amb aquest país, amb qui Israel havia signat un tractat de pau el 1994. El 25 de setembre, sis agents del Mossad amb passaport fals van ser detinguts per la policia jordana després d’haver inoculat un verí a l’orella de Haled Masheal als carrers d’Amman. En conèixer la notícia el rei Hussein de Jordània es va posar en contacte immediatament amb el primer ministre israelià, exigint l’enviament d’un antídot que permetés la salvació de Masheal i l’alliberament d’un dels enemics més punyents de l’estat d’Israel, el xeic espiritual d’Hamas, Ahmed Iassin, condemnat a cadena perpètua el 1989, a més de la de 20 palestins més.

Personat a Amman, Benjamin Netanyahu va accedir a totes les peticions de Hussein de Jordània, per no obrir un nou front de conflictes i per intentar passar full ràpidament un episodi que l’havia posat en evidència davant tota la comunitat internacional. Va enviar una metgessa amb l’antídot a l’hospital d’Amman on era internat Masheal, que així es va poder salvar i va autoritzar l’alliberament d’Iassin, que l’1 d’octubre va arribar a Amman, per després desplaçar-se fins a Gaza, on va ser rebut com un heroi nacional. El xeic Ahmed Iassin, en un estat de salut molt precari, paralític en cadira de rodes i amb una ceguesa avançada, va rebre les salutacions personals del president de l’ANP, Iàsser Arafat, qui feia anys que havia demanat, sense èxit, el seu alliberament.

Els dos darrers mesos de l’any van transcórrer sense cap avenç significatiu en el desenvolupament dels acords de pau entre palestins i israelians, si bé aquest impasse va provocar importants crisi en els respectius governs. Després de l’episodi Iassin, Netanyahu va perdre el suport dels seus principals aliats, que van acabar responsabilitzant-lo dels fracassos registrats. Per la seva banda, Arafat va patir també una forta contestació interna per part dels sectors contraris a la negociació amb els israelians. Pocs dies abans d’acabar l’any, Netanyahu i Arafat s’enfrontaven a dures mocions de censura que posaven en qüestió la continuïtat de la seva gestió a curt termini. El 18 de desembre, la secretaria d’estat nordamericana Madeleine Albright va fer a Israel el darrer intent de l’any per trobar un desllorigador a la crisi de relacions gestada entre Israel i Palestina, que començava a posar en dubte la continuïtat del procés de pau endegat en anys anteriors.