Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1995

Imprimir    Recomanar article
Iàsser Arafat visita la viuda de Yitzhak Rabin, Leah, tres dies després dels funerals pel líder israelià assassinat

Territoris de l'autonomia palestina

Un soldat israelià fa callar una dona palestina al districte de Ramal·lah el dia de Nadal del 1995

Articles dependents
Shimon Peres
Yitzhak Rabin
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Conflicte entre Israel i món àrab (678)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Premis Nobel (196)
Víctimes (137)
Personatges Personatges
Hussein bin Talal (25)
Iàsser Arafat (288)
Saddam Hussein (164)
Shimon Peres (81)
Yigal Amir (5)
Yitzhak Rabin (51)
Entitats Entitats
Autoritat Nacional Palestina (180)
Exèrcit Israelià (33)
Govern d`Israel (30)
Partit Laborista d´Israel (21)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Israel (123)
Palestina (67)
35 lectures d'aquest article
6 impressions d'aquest article
La pau després de Rabin
Pròxim Orient
El 4 de novembre les bales dispara des per un integrista jueu van aca bar sobtadament amb la vida del primer ministre israelià, Yitzhak Rabin, mentre se celebrava una manifestació de suport al procés de pau que Israel havia engegat amb els palestins feia dos anys.

L'assassí de Rabin era un jove de 27 anys, Igal Amir, estudiant de dret de la Universitat de Bar Han, considerada un dels focus principals dels jueus ultraortodoxos, contraris per definició a tota negociació amb els àrabs.

L'assassinat de Rabin va commocionar el món sencer. El polític laborista havia estat l'artífex del procés de pau al Pròxim Orient, juntament amb el líder palestí, lasser Arafat, i el correligionari de Rabin, Shimon Peres. La seva desaparició feia pensar en un seriós agreujament de les tensions gestades a la regió des que es va instaurar l’autonomia palestina a Gaza i Jericó (Cisjordània) el 1994. Per part israeliana. Rabin era l'home clau del procés de pau. Kll, que s'havia guanyat el prestigi al camp de batalla, era qui millor podia justificar la reconciliació amb els antics enemics.

El dia del seu funeral, tots els màxims líders polítics mundials desplaçats a Jerusalem van insistir en la necessitat de mantenir el procés de pau a la regió i van recordar el que Rabin havia dit poc abans de morir: "He fet la guerra als àrabs durant 27 anys perquè no tenia cap altra opció. Avui hi ha la possibilitat d'aconseguir la pau i per això m'hi he compromès. Continuarem per aquest camí."

L'endemà, Shimon Peres agafava les regnes del govern d'Israel i prometia continuar la tasca del seu predecessor, sortint al pas de les crítiques rebudes per la seva falta d'historial militar i la seva poca credibilitat en els sectors conservadors jueus, que no el reconeixien com un "pare de la pàtria".

Per la seva banda, el líder palestí lasser Arafat, que no va assistir a l'enterrament de Rabin per qüestions de seguretat però que pocs dies després va visitar la seva viuda, va condemnar l'atemptat i es va refermar en la voluntat del poble palestí de continuar les negociack >ns amb Israel per a la construcció d'un Estat palestí i la pacificació de la regió.

El magnicidi perpetrat pels radicals jueus, però, demostrava que hi havia sectors d'israelians disposats a tot per impedir que la voluntat negociadora entre àrabs i jueus arribés a fructificar. De la mateixa manera que els extremistes àrabs de Hamàs o Hezbol·lah ho havien demostrat en els seus continus atacs terroristes suïcides contra la població d'Israel, que des de 1994 havien costat la vida de més de cent jueus.

Uns i altres se sentien víctimes d'un procés que havia començat el 13 de setembre de 1993, quan, davant el president nord-americà Bill Clinton. Rabin i Arafat van firmar un acord irrevocable de pacificació entre àrabs i jueus. Des d'aleshores, les conquestes de la pau havien estat nombroses.

El 3 de maig de 1994 s'havia firmat al Caire la ratificació de l'acord d'autonomia palestina, que suposava el reconeixement, de facto, d'un embrió d'Estat palestí als territoris de Gaza i la ciutat cle Jericó a la Cisjordània encara ocupada. L'I de juliol del mateix any, Arafat havia arribat a Gaza per presidir la nova Autoritat Nacional Palestina (ANP), amb atribucions de govern autònom.

A principis de 1995, els colons israelians havien abandonat els seus assentaments a Hebron i l'ANP havia assumit competències a Gaza en educació, turisme, sanitat, serveis socials i fiscalitat. a més cle desplegar la seva pròpia policia per controlar i evitar enfrontaments a les /ones frontereres amb Israel.

El 27 d'agost de 1995, Israel i l'ANP van firmar al Caire un protocol de traspàs a l'autonomia palestina, amb jurisdicció també sobre Cisjordània, de més competències: agricultura, energia, comerç, serveis postals, estadística, treball, indústria i política municipal, i el 21 de setembre se'n va firmar un altre per vint matèries més. Tres dies més tard. Israel va entregar a l'ANP un terç de Cisjordània, acceptant que l'autonomia arribés fins al 90% del territori el 1997.

Finalment, el 6 d'octubre, el Parlament d'Israel va aprovar la retirada definitiva del seu exèrcit de les ciutats cisjordanes de Jenin, Tulkarem, Kalkilya, Nablus, Ramallah. Betlem i Hebron abans de la celebració dels primers comicis a Palestina per a l'elecció dels 82 membres del Consell Autonòmic Palestí i el president de l'ANP, encarregats de redactar l'estatut definitiu del territori.

Després de la mort de Rabin. Peres va demostrar la seva determinació per fer avançar el procés de pau i va accelerar el procés de transferència d'aquestes ciutats a l'ANP, que finalment havia fixat la celebració cle les eleccions palestines per al mes cle gener de 1996. Les resistències dels sectors jueus oposats al procés de pau van ser escasses, com si el sentiment de culpa per l'assassinat cle Rabin els paralit/és. També el 1996 se celebrarien eleccions legislatives a Israel; potser llavors el país ja hauria sortit de la commoció provocada pel magnicidi, i l'equilibri cle forces seria diferent.

SÍRIA I EL LÍBAN

Si, a finals de 1995, el procés de pau entre Israel i Palestina semblava, malgrat tot, ben encaminat, encara persistia a la zona un problema que podia posar en qüestió el delicat equilibri del Pròxim Orient. Era la relació d'Israel amb el Líban i Síria. Jordània, l'altre país implicat en la crisi ja des la instauració de l'Estat d'Israel l'any 1947, havia firmat la pau tant amb Israel com amb els palestins.

El 25 de gener de 1995, Jordània va segellar la reconciliació definitiva amb l'OAP, malmesa des del setembre negre de 1970, quan el rei Hussein havia reprimit militarment la presència de les guerrilles palestines al seu territori. Cinc dies després, el 30 de gener, va restablir relacions diplomàtiques amb Israel, alhora que aquest país li tornava les terres de la Transjordània conquerides durant la Guerra dels Sis Dies, i es retornava a les fronteres de l'època de la dominació britànica.

El cas del Líban i Síria era, però, més complicat. El Líban havia aconseguit la seva pacificació de fet el 1990 amb la creació d'un Estat aconfessional tutelat per Síria, que des del 1988 exercia el control sobre les diverses fraccions enfrontades al país. Israel controlava, a través dels seus aliats cristians i maronites, el sud del país per garantir la inviolabilitat de les seves fronteres.

La pax siriana es va consolidar al norcl i al centre del país, però el control israelià del sud va passar a ser directe en desfer-se les milícies cristianes, que havien quedat molt mal parades en l'acord de pau firmat el 1989 sota la mediació de la Lliga Àrab. Al sud del Líban hi havia una forta presència dels integristes proiranians de Hamàs i Hezbol·lah, que hostilitzaven Israel militarment i que havien dipositat en la victòria iraquiana a la Guerra del Golf del 1991 les seves esperances de triomf.

La derrota del règim de Saddam Hussein a la Guerra del Golf va desfer les esperances de radicalització islàmica al Pròxim Orient i va fer entendre a Síria que, un cop desfeta l'URSS, no li convenia agreujar la tensió amb els Estats Units. Israel va sortir enfortit de la victòria del Golf i va dur a terme una repressió directa sobre les posicions integristes al sud del Lílran, alhora que els islamistes reprenien les pràctiques terroristes aïllades.

En aquesta situació, la definitiva pacificació del Pròxim Orient havia de passar necessàriament per l'entesa amb Síria i per l'èxit de la repressió israeliana sobre Hamàs i Hezbol·lah. La condició bàsica que Síria va posar per negociar la pau amb Israel va ser la devolució dels Alts del Golan, que Israel retenia des de la Guerra dels Sis Dies.
Aquesta petició va ser reiterada per Síria en diverses ocasions durant l'any 1995. La més solemne va ser l'expressada per la delegació siriana amb motiu de la celebració de la Conferència Euromediterrània de Barcelona, a finals del mes de novembre.

A mitjans de desembre, el govern de Peres es va declarar disposat a parlar-ne mentre Síria no ho imposés com una condició prèvia a les discussions de pau. La mediació dels Estats Units va ser decisiva. El 27 de desembre van començar a la finca privada Wye Plantation de Maryland les primeres converses directes entre Síria i Israel.

Tot feia pensar que aquesta seria la gran qüestió de l'any 1996 al Pròxim Orient.