Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1995

Imprimir    Recomanar article
Vicenç Villatoro

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Conflicte entre Israel i món àrab (678)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Premis Nobel (196)
Víctimes (137)
Personatges Personatges
Benjamin Netanyahu (64)
Shimon Peres (81)
Yitzhak Rabin (51)
Entitats Entitats
Likud (Israel) (37)
Partit Laborista d´Israel (21)
43 lectures d'aquest article
5 impressions d'aquest article
La pau després de Rabin
Pròxim Orient




"El procés de pau per tant està empantanegat, sostingut per majories molt fràgils a banda i banda i amenaçat per integrismes cada vegada més decidits a actuar"


Vicenç Villatoro

"L'assassinat de Rabin ha aconseguit el contrari del que buscava: ha unit el país rere la política de pau, ha donat crèdit a Peres i potser fins i tot ha evitat una guerra entre germans. "
Aquesta opinió d'un comentarista israelià és una de les visions possibles de l'evolució del procés de pau al Pròxim Orient després de la mort de Rabin. Evidentment, és la visió optimista. Se'n pot fer també una de pessimista: l'assassinat de Rabin va demostrar que els israelians són a un pas de la guerra civil, i Peres —al contrari que Rabin— és vist per l'opinió pública com un personatge poc preocupat per la seguretat i que farà concessions que posaran en perill l'existència d'Israel. I això que encara no s'ha començat a parlar del que a hores d'ara encara sembla impossible de resoldre, Jerusalem i el Golan. El procés de pau per tant està empantanegat, sostingut per majories molt fràgils a banda i banda i amenaçat per integrismes cada vegada més decidits a actuar.

Totes dues visions, l'optimista i la pessimista, són possibles. L'assassinat de Rabin va ser una sotragada forta a l'interior de la societat israeliana, que no s'havia fet a la idea que un jueu podia matar un altre jueu. Però el 95 va ser també l'any del terrorisme integrista a l'interior d'Israel, l'any en el qual els israelians es van preguntar per a què servia un procés de pau on ells cedeixen territoris i no obtenen a canvi més seguretat personal. ¿Com evolucionarà la societat israeliana davant d'aquests impactes? ¿Obrint-se cap a la visió optimista o tancant-se cap a la pessimista? També a la banda àrab hi ha dubtes raonables sobre el procés i els seus objectius finals. L'any 96 ha de donar les claus sobre quins són els estats d'ànim reals d'aquest dos pobles confrontats, que viuen damunt d'un mateix territori. El 96 és l'any de les eleccions palestines i de les eleccions israelianes, que mesuren el suport efectiu del procés cle pau en cadascun dels dos bàndols. Especialment importants són les eleccions israelianes, sense Rabin com a candidat. Rabin va guanyar les eleccions anteriors perquè era el polític laborista més intransigent pel que fa a la seguretat. Eren unes eleccions que havien de guanyar els coloms, però el més falcó d'entre els coloms. Podrà heretar Peres aquesta confiança? Si més no, la mort de Rabin ha aconseguit que la cursa boja entre les dues forces majoritàries de desautoritzacions, insults, crispació, s'hagi aturat. S'ha vist que es pot començar per les paraules i acabar amb les pistoles. La societat israeliana ha vist que les paraules gruixudes no són un joc impune, i se li han encès alertes sobre el paper de certs grups religiosos, sobre el paraigua que la dreta democràtica ha arribat a donar a la ultradreta amb vocació de violència. Benni Netanyahu, el líder del Likud i rival natural de Peres a les pròximes eleccions, ha sortit tocat pels seus excessos verbals contra Rabin.

Aquest any tothom mirarà Israel, com pateix Israel el primer magnicidi jueu de la seva història. Però Israel no té totes les claus de la pau. En té moltes, però no totes. En tot cas, els processos d'Israel són més transparents, més visibles. Però perquè hi hagi pau s'haurà de veure la correlació de forces entre els palestins: si l'aposta és pel nacionalisme laic amb un projecte d'Estat democràtic al costat d'Israel o per l'integrisme religiós, amb un Estat islàmic en comptes d'Israel. I encara la pau es jugarà en un tercer terreny de joc, que no és ni de bon tros el menys important: Síria. Els sirians tenen moltes cle les claus del procés cle pau al Pròxim Orient. Tenen força militar fronterera amb Israel, controlen de fet el Líban, influeixen molt directament —per utilit/ar un terme suau— en molts dels grups armats que operen a la zona. No hi haurà pau del tot si no hi ha acord entre Síria i Israel. Un acord en el qual no es negociarà només el control militar del Golan, que ha perdut una part de la seva importància estratègica. Tot plegat fa que la pau sigui molt complicada. Però no impossible. Dependrà de què estiguin disposats a pagar tots plegats per aconseguir una pau de peatge, una pau que per a ningú no és gratuïta. L'assassinat de Rabin pot haver fet canviar moltes coses.