Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
Trasllat del fèretre de Hafiz-al-Assad, cobert amb la bandera del país

Un veí incòmode

Articles dependents
Baixar al-Assad
Hafiz al-Assad
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Conflicte entre Israel i món àrab (678)
Noblesa, reialesa (185)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Pau i resolució de conflictes (406)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Baixar al-Assad (10)
Bill Clinton (277)
Ehud Barak (61)
Émile Lahoud (8)
Faruk Chara (3)
Hafez al-Assad (12)
Rafik Baha`eddin Hariri (16)
Rifaat al-Assad (1)
Salim al-Hoss (4)
Terje Larsen (3)
Yitzhak Rabin (51)
Entitats Entitats
Autoritat Nacional Palestina (180)
Cascos Blaus (20)
Consell Seguretat de l'ONU (76)
Exèrcit Israelià (33)
Força d'Interposició de les Nacions Unides al Líban (2)
Govern de Síria (6)
Govern del Líban (1)
Govern d`Israel (30)
Hamas (Palestina) (156)
Hezbol·là (24)
Organització de les Nacions Unides (606)
Organització per a l`Alliberament de Palestina (26)
Parlament del Líban (2)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Pròxim Orient (Orient Mitjà) (52)
Estats Units d´Amèrica (EUA) (574)
Israel (123)
Líban (33)
Palestina (67)
Síria (República Islàmica) (24)
Alts del Golan (Síria, Israel, Líban i Jordània) (2)
Beirut (Líban) (10)
Cisjordània (Orient Mitjà) (75)
Damasc (Síria) (9)
Gaza (Palestina) (110)
Ginebra (Suïssa) (25)
Marja'yun (Síria) (1)
Sheeba (Líban) (1)
37 lectures d'aquest article
20 impressions d'aquest article
Relleu a Síria, retirada al Líban
Pròxim Orient
El procés de pau a l’Orient Mitjà va fer un pas decisiu el maig del 2000 quan Israel va abandonar els territoris del sud del Líban que havia ocupat el 1978, tot i la presència en aquell país de 35.000 soldats sirians que, des del 1990 i després de quinze anys de guerra civil, havien convertit el Líban en un país tutelat per Síria. La retirada israeliana del Líban s’havia acordat el 3 de gener a Shepherdstown, Virgínia, als Estats Units, en una negociació entre el primer ministre israelià, Ehud Barak, el ministre d’exteriors sirià, Faruk Chara, i el president nord-americà Bill Clinton, i havia estat ratificada el 26 de març a Ginebra en una trobada entre aquest últim i el president de Síria Haffez al-Assad. L’acord posava fi a mig segle de confrontacions entre Israel i Síria i obria formalment les negociacions per a la devolució dels Alts del Golan i la continuïtat dels 17.000 colons jueus que residien a aquest territori, conquerit per Israel el 1967 i annexionat el 1981.

El 5 de març, Israel va anunciar l’inici de la retirada militar israeliana de la regió pel mes de maig, acceptant la resolució 425 del Consell de Seguretat de l’ONU, a canvi que Síria es comprometés a controlar la violència practicada per les milícies xiïtes d’Hezbol·là a l’àrea libanesa de Sheeba i de Hamas a Palestina. Tot i els violents incidents protagonitzats per Hamas a Gaza i Cisjordània i les mobilitzacions dels partidaris d’Hezbol·là per a que Israel alliberés 150 dels seus militants, el 23 de maig el Tsahal israelià va abandonar el seu quarter general de Marja’Yun, retirant tres quartes parts dels 1.500 soldats que tenia destacats a la regió. Tres dies més tard, va començar el desplegament de la Força d’Interposició de les Nacions Unides al Líban (FINUL), amb la missió de mantenir la pau a la regió, verificar la retirada israeliana i controlar les accions d’Hezbol·là a Sheeba, que havien convertit en el seu feu.

La missió de les forces de l’ONU no va ser fàcil d’acomplir. El 25 de maig, Hezbol·là va mobilitzar centenars de civils en 12 poblats de l’anomenada franja de seguretat, exigint la marxa immediata dels efectius logístics israelians que encara quedaven i de l’Exèrcit del Sud del Líban, força libanesa aliada del Tsahal, que pretenia mantenir la seva presència en alguns enclaus estratègics. El 28 de maig, tres persones, entre elles dues nenes, van morir en els primers incidents sagnants registrats a Sheeba després de la retirada israeliana, a conseqüència de la incursió feta per joves libanesos en zones sota control del Tsahal. La intervenció de l’enviat especial de l’ONU per el Pròxim Orient, Terje Rëd-Larsen, el president libanès Emile Lahoud i el primer ministre israelià, Ehud Barak, van permetre que, finalment, el 31 de maig, totes les parts certifiquessin l’acompliment dels acords de retirada.

S’obria així una nova etapa que s’esperava portés a la pau definitiva entre Israel i Síria, però pocs dies després, el 10 de juny, moria a Damasc el president de Síria, Haffez al-Assad. La mort d’un dels protagonistes més destacats de la història recent de l’Orient Mitjà va glaçar l’ambient, en produir-se en un moment clau de les negociacions de pau amb Israel. El seu paper semblava insubstituïble.

Des de la presidència de Síria, assumida el 1971, Al-Assad havia estat el principal aliat del bloc comunista en els anys de la URSS, el valedor de la causa de l’OAP després de la seva violenta expulsió de Jordània el 1971 (Setembre Negre) i l’home que va fer de mitjancer entre Occident i el xiïsme iranià quan la URSS va desaparèixer de l’escena internacional. Des llavors, Al-Assad havia donat suport al procés negociador de palestins i israelians, iniciat el 1991 a Oslo, a canvi que els Estats Units i els seus aliats acceptessin la tutela de Síria sobre el Líban.

La desaparició d’Al-Assad obria moltes incògnites sobre el futur de Síria on semblava inevitable una lluita pel poder entre el fill i el germà del rais. Però la influència d’Al-Assad es va fer sentir fins i tot un cop mort, en decidir el Parlament sirià la modificació de la Constitució necessària perquè es complís la voluntat d’Al-Assad de ser succeït pel seu fill Baixar que encara no tenia els 40 anys preceptius per ser president i era solter, quan la Constitució obligava a què el màxim dirigent del país fos un home casat. D’aquesta manera es van neutralitzar les aspiracions del germà d’Haffez al-Assad, Rifaat al-Assad, que comptava, inicialment, amb el suport d’un sector de l’exèrcit. Finalment, el 10 de juliol, una votació massiva del poble sirià en el plebiscit organitzat per donar suport a la candidatura de Baixar va confirmar aquest a la presidència del país, tancant el període d'inestabilitat obert arran de la mort del rais.

Al mes següent de la confirmació de Baixar al-Assad com a president de Síria, els cascos blaus de l'ONU van desplegar els seus efectius al llarg dels 82 quilòmetres de frontera entre el Líban i Israel, com a pas previ a la celebració al Líban de les eleccions legislatives del 27 d’agost i el 3 de setembre. A la primera data va votar el nord i el centre del país i en la segona Beirut, el sud i la vall de la Beqaa per escollir un total de 128 diputats que constituïen l'Assemblea Nacional del país, un parlament unicameral, amb representació de 64 diputats cristians (12 confessions) i 64 de musulmans (6 branques). L’exprimer ministre Rafiq Hariri es va adjudicar una clara victòria en obtenir al front d’una històrica aliança de musulmans, drusos i cristians més del doble dels vots obtinguts pel fins llavors primer ministre Salim Hoss i fer-se amb 18 dels 19 escons corresponents a la capital, Beirut.

D’aquesta manera quedava completat el pla de retirada d’Israel del Líban i la relativa estabilització d’aquest país, encara sota control sirià. Però la mort de Haffez al-Assad i el col.lapse de les negociacions de pau entre Israel i l’Autoritat Nacional Palestina, van fer que l’altre gran tema pendent, la devolució a Síria dels Alts del Golan, no progressés i quedés pendent per al 2.001, després de les eleccions convocades a Israel i quan s’esperava que Baixar al-Assad hauria pogut consolidar ja la seva posició com a màxim dirigent sirià.