Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2002

Imprimir    Recomanar article
Les penetracions de l'exèrcit israelià a Palestina i la continuació de la intifada no han permès trobar la pau

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Conflicte entre Israel i món àrab (678)
Eleccions i processos electorals (1758)
Terrorisme (501)
Personatges Personatges
Ariel Sharon (211)
Bill Clinton (277)
Colin Powell (99)
Ehud Barak (61)
George John Tenet (13)
George W. Bush (404)
Iàsser Arafat (288)
Marwan Barguti (9)
Yitzhak Rabin (51)
Entitats Entitats
Al-Qaida (241)
Amnistia Internacional (32)
Autoritat Nacional Palestina (180)
Brigades dels Màrtirs d´Al-Aqsa (52)
Central Intelligence Agency (36)
Fatah (39)
Hamas (Palestina) (156)
Hezbol·là (24)
Jihad Islàmica (81)
Organització de les Nacions Unides (606)
Tanzim (4)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Israel (123)
Palestina (67)
40 lectures d'aquest article
2 impressions d'aquest article
Una crisi permanent
Pròxim Orient
El 2002 va ser un any nefast per a la resolució de la qüestió israeliano-palestina, que des del 2000, quan va esclatar la segona Intifada, havia pres un caire molt violent i s’havia allunyat de la via negociadora encetada el 1992 a la conferència d’Oslo. El camí obert deu anys abans per Isaac Rabin i Iàsser Arafat, amb el vistiplau de tota la comunitat internacional i que havia de conduir a la proclamació formal d’un Estat palestí als territoris de Cisjordània i Gaza el 2001 i al reconeixement de l’existència d’Israel per part del món àrab, se n’havia anat definitivament en orris. Els fets de l’11 de Setembre i la continuïtat de la lluita terrorista a escala mundial per part de l’organització integrista islàmica Al-Qaida van contribuir a radicalitzar posicions fins al punt de fer inviable qualsevol iniciativa de pacificació, l’última de les qual va correspondre al final del mandat del president nord-americà Bill Clinton, abans d’abandonar la Casa Blanca per deixar pas a George W. Bush.

Des del 2000, prop de 3.000 persones (2.000 palestins i 1.000 israelians) havien mort en els enfrontaments entre l’exèrcit israelià i els activistes palestins als camps de refugiats i als assentaments jueus, i a causa dels més de 150 atemptats terroristes suïcides protagonitzats per les organitzacions Hamàs, les Brigades dels Màrtirs d’Al-Aqsa, Tanzim d’Al-Fatah i Jihad Islàmica. El 2002 i per primer cop en la història, les protagonistes d’aquests atacs van ser dones (tres cops durant l’any).

Durant el 2002, Israel va acusar directament l’ANP i el seu president, Iàsser Arafat, de ser al darrere de l’increment del terrorisme palestí, mentre que els palestins assenyalaven el primer ministre israelià Ariel Sharon i el seu militarisme com la principal causa de la radicalització general. En el rerefons hi havia la negativa d’Arafat a acceptar l’última oferta israeliana, feta en el mandat d’Ehud Barak, consistent en el reconeixement d’un Estat palestí amb capital compartida amb Israel a Jerusalem est, sense fronteres amb Israel i amb la presència de més de 5.000 assentaments de colons israelians en el seu territori. Aquesta oferta, però, no va incloure, el retorn dels més de 2 milions de refugiats palestins en terres de Síria, Jordània i el Líban, fet que va determinar el trencament de les negociacions i va donar el poder factual al sí de l’ANP als radicals islamistes.

Aquests grups radicals van arribar, fins i tot, a amenaçar Arafat de liquidar-lo i es van conjurar (Hamàs, Brigades dels Màrtirs d’Al-Aqsa, Tanzim d’Al-Fatah i Jihad Islàmica, des dels territoris ocupats, i Hezbol·lah, des del sud del Líban) per no acceptar altra cosa que la destrucció de l’Estat d’Israel com a solució de la causa palestina.

Aquesta era la situació de fons quan Sharon va arribar al poder, el gener del 2001, després de vèncer en unes eleccions extraordinàries Barak. Sharon va postular la consigna pau per territori i va inaugurar una política implacable de resposta militar a cada atemptat palestí en territori israelià. Així les coses, el 2002, atemptats i represàlies militars es van succeir sense dilació durant tot l’any. El punt culminant d’aquesta espiral de violència va ser l’onada d’atemptats suïcides palestins de principis d’any (més de 100 morts en tres mesos i centenars de ferits), que va provocar fortes represàlies israelianes, principalment, a la ciutat de Ram Al·lah, on van detenir el cap de les milícies Tanzim d’Al-Fatah i dirigent de les Brigades dels Màrtirs d’Al-Aqsa, Marwan Barguti, i el desmantellament militar del camp de refugiats de Jenín, considerat per Israel com un cau de terroristes irredemptistes, el mes d’abril.

Aquesta actuació israeliana va provocar fortes protestes internacionals i la investigació dels fets per part d’Amnistia Internacional i de l’ONU. Després d’analitzar les denúncies palestines d’assassinat de civils i d’utilització de dones i nens com a escuts humans en els registres casa per casa duts a terme pels soldats israelians, els enviats especials de l’ONU van concloure que aquests fets no s’havien produït, tot i la violència general emprada, també pels palestins, al parar emboscades premeditades amb explosius a l’exèrcit israelià durant l’ocupació. A la tragèdia de Jenín s’hi va afegir la tancada de 200 palestins a la basílica de la Nativitat de Betlem, que havia començat el 2 d’abril i va finalitzar el 10 de maig amb la sortida dels 123 palestins que hi quedaven. D’entre aquests palestins, les autoritats israelianes en van seleccionar 13 de suposadament perillosos, que van ser traslladats primer a Xipre i després repartits entre diferents països europeus.

Les pressions internacionals de la Unió Europea, Rússia i els Estats Units, amb visites a Israel i Palestina del secretari d’Estat nord-americà, Colin Powell, i el cap de la CIA, George Tenet, van temperar momentàniament la situació durant el mes de maig, quan, tot i la presència de l’exèrcit israelià a Cisjordània, el president palestí Iàsser Arafat va prometre la convocatòria d’eleccions presidencials i legislatives abans de sis mesos, en un intent de legitimar el Parlament i l’executiu palestins resultants i poder obrir la via negociadora amb Israel. La iniciativa va rebre el suport dels Estats Units, que van parlar obertament de la possibilitat de reconeixement d’un Estat palestí si es reprenien les negociacions.

No va ser possible. Sharon, que va viatjar a Washington en diverses ocasions, es va negar a acceptar la interlocució d’Arafat i va exigir-ne l’exili, alhora que instava l’ANP que nomenés altres interlocutors. Això tampoc va ser possible i Arafat va refermar la seva proposta electoral i va concretar la data del 21 de gener per celebrar les eleccions, fet que no va evitar que la lògica criminal d’atemptats i represàlies continués fins a finals d’any. Tot plegat va provocar una forta crisi política a Israel, que va determinar la convocatòria d’eleccions anticipades per al 28 de gener del 2003.