Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
Josep Montilla i Pasqual Maragall amb Raimon Obiols

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Actes socials, celebracions, homenatges, cimeres (2032)
Eleccions i processos electorals (1758)
Partits polítics i entitats (1853)
Personatges Personatges
Joan Reventós (34)
José Montilla (837)
José Alberto Zaragoza (5)
Josep Pallach Carolà (5)
Josep Maria Sala (13)
Manuela de Madre (38)
Miquel Iceta (86)
Pasqual Maragall (676)
Entitats Entitats
Congrés dels Diputats (476)
Convergència i Unió (1824)
Generalitat de Catalunya (1919)
Partit dels Socialistes de Catalunya (1256)
Partit Popular (1639)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
Partit Socialista-Reagrupament (2)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Catalunya (2926)
31 lectures d'aquest article
1 impressió d'aquest article
Poder a Barcelona i a Madrid
PSC
El 2004, el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) va viure el millor moment de la seva història. Després d’haver arribat al govern de la Generalitat i haver situat Pasqual Maragall a la presidència de la institució en els darrers dies del 2003, el triomf del PSOE a les eleccions espanyoles del 14 de març va permetre també l’accés dels socialistes catalans al govern espanyol, en què el primer secretari del partit, José Montilla, jugava un paper clau que anava molt més enllà de les seves teòriques responsabilitats com a ministre d’Indústria.

El 21 de juliol va marcar una fita en la primera trobada formal entre Maragall i Zapatero a la Moncloa, pocs dies abans de la celebració del 10è congrés del PSC. Maragall va celebrar la cimera amb el president del govern espanyol, obrint l’expectativa del que va anomenar “confiança federal” enfront de les antigues “tensions interterritorials” creades pel PP.

Segons Maragall, la coincidència de dos governs presidits per socialistes a Catalunya i a Espanya serviria per desbloquejar l’Estat de les autonomies, començant per Catalunya, i permetria una actualització constitucional que reconegués la singularitat de les tres nacionalitats històriques i de la comunitat foral de Navarra. Maragall també va afegir en el seu balanç personal que la reforma del Senat hauria d’inspirar-se en el model alemany, sense concretar ni quan ni com, i va anunciar la presentació del nou text estatutari català per a l’abril del 2005. A la trobada, també es va mostrar confiat en una més llunyana reforma de la Constitució, donada la complexitat de l’acció, i va declarar estar confiat en una ràpida concreció del calendari per a la reforma del finançament autonòmic.

Amb tots aquests actius per davant, el 10è congrés del PSC, que va tenir lloc el juliol del 2004, arribava gairebé 30 anys després de la fundació del partit en els anys de la Transició, quan un munt de grups i grupets d’extraccions diverses van crear un partit socialista català que va acabar confluint amb el PSOE i divergint del fins llavors referent més clar del corrent, el Partit Socialista-Reagrupament de Josep Pallach, exiliat de la guerra i catalanista irreverent, que va morir el 1977. El dirigent indiscutible del primer PSC havia estat Joan Reventós, que poc abans de morir va saber de la constitució del tripartit i de l’arribada de Maragall a la presidència de la Generalitat.

En els prop de trenta anys transcorreguts des de la fundació, el PSC havia canviat profundament, i s’havia anat forjant una nova generació de dirigents nascuts a l’empara de l’importantíssim poder municipal que els socialistes havien tingut des de les primeres eleccions municipals democràtiques del 1979. Del poder municipal venien els dos homes forts: el president del partit i de la Generalitat, Pasqual Maragall, i el primer secretari i ministre d’Indústria, José Montilla, un home pragmàtic i segur de si mateix, que havia donat consistència al partit malgrat els repetits fracassos de la formació per arribar al poder de la Generalitat. Tot això va resultar manifest durant la celebració del 10è congrés a Barcelona, si bé Maragall podia aportar aquest cop l’ajut promès per Zapatero, que, en termes polítics, li devia la secretaria general assolida per nou vots al 35è congrés del PSOE, i la gestió directa de la Generalitat com a poder.

La nova executiva sorgida del congrés va reforçar el poder de José Montilla, que va ser el membre de l’executiva més votat, com a primer secretari, i va col·locar dues persones de la seva confiança, Miquel Iceta i José Zaragoza, com a viceprimersecretari i portaveu i com a secretari d’organització i finances, respectivament. En la nova executiva va destacar també la creació del càrrec de vicepresidenta que va recaure en Manuela de Madre i el retorn, com a secretari de formació, de Josep Maria Sala, que havia abandonat la direcció del partit el 1997 en ser condemnat pel cas Filesa. En el terreny de les propostes polítiques, el PSC va insistir que la seva victòria electoral no l’havia d’apartar de la societat i que havia d’ocupar l’espai central de la política catalana aprofitant l’espai que, segons els dirigents socialistes, li proporcionava el gir sobiranista de CiU. D’altra banda, la proposta de Maragall que el PSC tingués grup propi al Congrés dels Diputats va ser acceptada, però es va decidir de no plantejar-la en ferm fins que la direcció del partit ho considerés oportú.