Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
Narcís Serra va deixar la secretaria del PSC el mes de juny

Pasqual Maragall i José Montilla, aclamats com a president i primer secretari del PSC

Articles dependents
José Montilla
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Partits polítics i entitats (1853)
Personatges Personatges
Antoni Siurana (21)
Celestino Corbacho (66)
Ernest Lluch Martín (25)
Higini Clotas (7)
Joan Rangel (16)
Joan Clos (169)
Joan Reventós (34)
Joaquim Nadal (189)
Jordi Solé Tura (11)
José Montilla (837)
Josep Borrell (83)
Josep Maria Vallès (12)
Juan Carlos Rodríguez Ibarra (36)
Lluís Armet (2)
Manuel Royes (17)
Martí Carnicer (8)
Miquel Iceta (86)
Montserrat Duch (1)
Montserrat Tura (66)
Narcís Serra (73)
Oriol Nel·lo (3)
Pasqual Maragall (676)
Raimon Obiols (30)
Entitats Entitats
Ciutadans pel Canvi (23)
Partit dels Socialistes de Catalunya (1256)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Catalunya (2926)
42 lectures d'aquest article
5 impressions d'aquest article
Renovació orgànica, continuïtat electoral
PSC
Enmig de la crisi que patia el Partit Socialista Obrer Espanyol després de la derrota del 12 de març del 2000, el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) va celebrar el mes de juny el seu IXè congrés. Un congrés marcat per la renovació de la direcció dels històrics Raimon Obiols i Narcís Serra, com a president i primer secretari de la formació, respectivament, que va ser substituïda pel tàndem Pasqual Maragall, líder indiscutible des de les eleccions al Parlament de Catalunya del 1999, i Josep Montilla, màxim representant dels dirigents territorials. Era una renovació en clau interna del Partit dels Socialistes, però era també un avís per al conjunt del socialisme espanyol sobre la necessitat de donar pas a una nova generació de polítics.

De fet, la voluntat de renovació es va començar a manifestar just després de les eleccions del març. Durant la nit electoral, va contrastar l’actitud del secretari general i candidat del PSOE, Joaquín Almunia, que va anunciar immediatament la seva dimissió irrevocable, mentre el primer secretari del PSC i cap de llista per Barcelona, Narcís Serra, remarcava que els socialistes havien guanyat a Catalunya. El fet paradoxal que el PSOE perdés a Espanya i el PSC guanyés a Catalunya va provocar les crítiques d’Almunia contra Serra per les seves declaracions triomfalistes l’endemà mateix dels comicis. I el president de la Junta de Extremadura, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, va tornar a agitar la formació, quan va demanar que el PSC deixés de ser un partit i passés a la federació estatal, per poder superar el problema de no tenir un sol model d’Estat.

Tot plegat, va precipitar l’anunci de la renúncia de Serra a repetir com a primer secretari. Una decisió que segons ell va dir ja tenia presa de feia temps, però que pensava fer pública més endavant. L’anunci va accelerar el procés per rellevar la cúpula del PSC que va acabar amb l’acord entre Maragall i els anomenats capitans, que controlaven l’aparell del partit.

Des del moment que Serra va anunciar que no repetiria en el càrrec, Pasqual Maragall es va anar perfilant com l’única alternativa per situar-se al capdavant del PSC, gràcies a la seva consolidació com a líder, però, abans de convertir-se en president, va haver de pactar un acord amb el sector de Montilla, que en els últims anys havia anat guanyant terreny als dirigents històrics, entre els també quals es trobava el mateix Maragall. L’aposta dels capitans pel relleu va trobar en l’exalcalde de Barcelona el cap visible més idoni, tot i que aquest va voler dur d’una forma autònoma i pròpia la batalla per arribar a la presidència de la Generalitat. Finalment, a l’hora de presentar la candidatura conjunta, ambdós sectors van deixar clar que col·laborarien en el disseny polític del partit i que no farien de les seves diferències una competició de l’un contra l’altre.

A més a més, Maragall va buscar també el consens amb la plataforma d’independents agrupada en Ciutadans pel Canvi, que començava a no ser ben vista per alguns sectors del PSC, perquè consideraven que gaudia d’un alt protagonisme sense estar vinculats orgànicament al PSC. Per altra banda, Maragall va haver d’atemperar les crítiques de l’antiga direcció que, com Raimon Obiols, posaven en qüestió la seva capacitat per poder dirigir a un temps i en la mateixa direcció tota la complexa maquinària organitzada. El 16 de maig, un mes abans de celebrar-se el congrés del PSC, Pasqual Maragall es va donar un termini de dos anys per col·locar la formació en disposició d’aconseguir el Govern català i va exigir que la presidència del partit deixés de ser un càrrec simbòlic i incorporés competències executives.

En el IXè congrés, celebrat del 16 al 18 de juny, la direcció sortint va rebre l’aprovació de quasi el 97% dels delegats. Narcís Serra va apel·lar a la necessitat de renovació i va demanar que els altres membres de la direcció seguissin el seu exemple, alhora que defensava la creació d’una executiva més reduïda i una limitació dels mandats en els càrrecs. En aquesta línia, Maragall i Montilla van pactar la creació d’una comissió executiva que reduïa de 54 a 29 els seus membres (amb 11 dones) i que donava més protagonisme als dirigents territorials. Aquests van ocupar càrrecs de pes com la secretaria d’organització (Joan Rangel, dirigent de la federació del Maresme), la d’implantació territorial (Manuel Royes, president de la Diputació de Barcelona) i la de política local (Celestino Corbacho, alcalde de L’Hospitalet de Llobregat). En acabar el congrés, a més de Serra i Obiols van deixar l’executiva, entre d’altres, Higini Clotas, Lluís Armet, Jordi Solé Tura, Joan Reventós i Antoni Siurana, però es van quedar Joaquim Nadal, Miquel Iceta, Joan Clos, Montserrat Tura i Josep Borrell. Entre els canvis acordats per la nova executiva destacava la limitació de mandats a tres en una mateixa àrea, a nou anys en el cas dels presidents i dels primers secretaris, i a dotze anys els diputats; la paritat de sexes es va situar en un mínim del 40% per a homes i dones i es va aprovar impedir simultaniejar dos càrrecs institucionals o orgànics.

En termes generals, les votacions dels membres de l’executiva van reflectir una representació de totes les famílies socialistes, però, la força dels capitans es va traduir en els 645 vots aconseguit per Montilla, els 640 per Iceta i 621 per Borrell, mentre que Maragall en va obtenir 620.

Però, ja situat en el nou escenari del PSC, l’exalcalde de Barcelona va recuperar públicament la idea de nomenar un consell assessor d’independents que havia congelat abans del congrés per falta de consens, i a començaments d’agost va oferir un pacte amb totes les forces catalanes perquè Catalunya liderés una segona etapa constitucional i reivindiqués un model d’autogovern consensuat a Madrid. La primera acció impulsada per Maragall va ser, el 17 d’octubre, la presentació d’un govern a l’ombra, a l’estil dels partits britànics, com a “resposta a la paràlisi de l’executiu de CiU” i format per 17 membres que marcarien “de prop” els consellers de Jordi Pujol. A més de Maragall, el grup estava encapçalat per Joaquim Nadal en l’àrea d’Economia i portaveu (dos mesos abans havia anunciat que deixaria l’alcaldia de Girona al llarg d’aquesta legislatura); Antoni Siurana a Governació i Interior; Martí Carnicer, adjunt a Economia per a pressupostos; Josep Maria Vallès a presidència; Oriol Nel·lo a política territorial i Montserrat Duch a Ensenyament.

Els darrers mesos de l’any van estar marcats per la denúncia permanent que el PSC feia de l’impasse en que es trobava la política catalana que Maragall atribuïa a la col•laboració de CiU amb el PP. Els atemptats d’ETA a Catalunya i, especialment, el d’Ernest Lluch, dirigent i fundador del Partit dels Socialistes, van donar a aquest partit un paper de primera fila en la definició de possibles estratègies per superar el conflicte basc. La proposta de Maragall de crear un govern basc d’unitat on participessin totes les forces democràtiques, va estar al centre del debat fins que, a primers de desembre, el PSOE va decidir signar amb el PP l’anomenat Acord per les llibertats i contra el terrorisme.