Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2002

Imprimir    Recomanar article
Dirigents socialistes arriben a la seu del partit a Barcelona abans d'una roda de premsa

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Partits polítics i entitats (1853)
Política catalana (2179)
Personatges Personatges
Agustín Marina Pérez (3)
Anna Pagans Gruartmoner (11)
Gabriel Cisneros (7)
Joaquim Nadal (189)
José Montilla (837)
José Luis Rodríguez Zapatero (808)
Josep Sala Montero (2)
Josep Borrell (83)
Josep Vilarasau (17)
Manuel Royes (17)
Manuela de Madre (38)
Pasqual Maragall (676)
Pere Navarro Morera (16)
Entitats Entitats
Ciutadans pel Canvi (23)
Convergència i Unió (1824)
Entesa catalana de progrés (15)
Esquerra Republicana de Catalunya (1509)
Euroregió de l´Arc Mediterrani (11)
Iniciativa per Catalunya Verds (693)
Partit dels Socialistes de Catalunya (1256)
Partit Popular (1639)
Partit Popular de Catalunya (319)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Girona (145)
Lloret de Mar (15)
Santa Coloma de Gramenet (40)
Tarragona (147)
Terrassa (48)
57 lectures d'aquest article
Voluntat de canvi
PSC
L´expectativa que les eleccions al Parlament de Catalunya del 2003 permetessin el canvi en la presidència de la Generalitat i l´accés dels socialistes al govern català, va centrar tot l´any l´actuació del Partit dels Socialistes-Ciutadans pel Canvi (PSC-CpC) i del seu president i futur candidat a la presidència de la Generalitat, Pasqual Maragall.

Durant l´any alguns dirigents socialistes significatius, com l´alcalde de Girona i portaveu del PSC al Parlament de Catalunya, Joaquim Nadal, i l´alcalde de Terrassa i president de la Diputació de Barcelona, Manuel Royes, van renunciar als càrrecs municipals amb la finalitat de renovar les alcaldies i amb l´esperança que podrien jugar un paper destacat en el govern català a partir del 2003.

Nadal
va deixar l´alcaldia el gener del 2002, després de vint-i-dos anys, vuit mesos i catorze dies al capdavant de la capital del Gironès, i va ser substituït per la fins llavors tinent d´alcalde de Coordinació, Via Pública i Seguretat (1999) i adjunta a l´alcaldia, Anna Pagans Gruartmoner, nascuda a Girona el 10 de maig del 1952 i llicenciada en geografia i història per la Universitat Autònoma de Barcelona (1969). Royes va deixar el càrrec definitivament l´abril del 2002 i va ser substituït pel fins llavors regidor de Cultura i primer secretari local del partit, Pere Navarro. Royes, que havia ocupat l´alcaldia de Terrassa des del 1979, va continuar exercint com a regidor de l´Ajuntament per a mantenir la presidència de la Diputació de Barcelona, que exercia des del 1987, fins a les municipals del 2003. També van abandonar els càrrecs per raons similars l´alcalde de Castelldefels, Agustín Marina, i el de Lloret, Josep Sala, i a final de maig, en aquest cas per malaltia, una fibromiàlgia que patia des de feia anys, l´alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, Manuela de Madre (en el càrrec des del 1991), que ja estava de baixa des del 20 de febrer.

En un ordre més general, al llarg de tot l´any el candidat socialista Pasqual Maragall va anar fent un seguit de propostes de govern en la direcció del canvi apuntada pels estrategs del PSC-CpC (ajuts a famílies, immigració, cultura, empresaris, infraestructures, etc.) amb la finalitat d´anar prefigurant les polítiques d´un futur govern del PSC. Una possibilitat que els socialistes consideraven molt versemblant, ja que les enquestes encarregades per la formació els donaven sistemàticament la majoria electoral per una diferència considerable de punts respecte de CiU.

En qüestió d´aliances preelectorals, el PSC va continuar a prop d´ICV, amb qui s´havia presentat conjuntament a les eleccions al Parlament del 1999, i va buscar concomitàncies constants amb ERC. Amb aquests dos partits havia constituït l´anomenada Entesa Catalana de Progrés, que comptava amb onze representants al Senat, nou del PSC i dos d´ERC. ICV, que formava part de la coalició, no tenia senadors a Madrid. Aquestes aliances al Senat van trontollar al febrer, quan el socialista Josep Borrell i el popular Gabriel Cisneros van ser nomenats representants de l´Estat en la convenció que havia de redactar la futura Constitució Europea. El nomenament de Borrell no va agradar gens a ERC ni ICV, fet que va provocar una certa crisi, sobretot a causa de les declaracions de Borrell menystenint el paper d´aquests dos partits en l´Entesa. Tot i l´episodi, el PSC va continuar mantenint la col·laboració al Senat amb ERC i ICV i buscant-ne el suport en diferents qüestions d´àmbit parlamentari català, com la presentació de la proposta d´autogovern que va encapçalar Maragall i PSC-CpC a principi d´any, centrada en la reforma del paper del Senat i la conversió d´aquesta instància institucional en una cambra territorial.

Indirectament, ERC i ICV van veure amb bons ulls la iniciativa del PSC d´aplegar els dirigents socialistes dels territoris de l´antiga Corona d´Aragó i signar un manifest conjunt, la Declaració de València, pel qual es comprometien a potenciar econòmicament, culturalment i socialment l´Arc Mediterrani. Però, d´altra banda, ERC i ICV van criticar que els eurodiputats socialistes catalans s´abstinguessin en la votació al Parlament Europeu sobre el Pla Hidrològic Nacional, en què el PSOE va donar suport a les tesis del Partit Popular.

Respecte del partit de govern de la Generalitat, PSC-CpC va mantenir una política de crítica constant, i va defugir el combat dialèctic entre Pasqual Maragall i el candidat de CiU, Artur Mas, fins al punt de rebutjar la proposta de debat obert que va fer a Maragall el mes de juny, pels volts de la vaga general. L´11 de juny, el cara a cara va ser rebutjat pel primer secretari del PSC, José Montilla, que va emplaçar el president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, a avançar les eleccions catalanes, en reconeixement de la situació que Montilla va qualificar de “desgovern’ que patia el país. D´altra banda, Maragall es va dirigir directament, però de manera infructuosa, al president de la Generalitat, Jordi Pujol, en diferents ocasions, i li va demanar, per exemple i amb motiu de la Diada, una actuació mitjancera directa en el contenciós entre el govern basc i el govern espanyol. També hi va polemitzar durant el debat de política general de l´octubre, i va aconseguir certs rèdits, que va incrementar en la discussió parlamentària de final d´any sobre l´habitatge, en què Pujol va afirmar que hi havia poca demanda d´habitatge de lloguer i va haver de rectificar posteriorment i acceptar les dades aportades per Maragall. Pel que fa a Mas, el PSC-CpC es va mostrar molt crític amb la proposta que va fer a l´octubre de reforma de l´Estatut i va acusar CiU de voler protagonitzar electoralment una qüestió que era de l´interès de tots els partits catalans, i va insistir en les crítiques quan aquest grup va fer la remodelació de govern al novembre.

Altres intervencions significatives de Maragall durant l´any van ser la visió sobre la llei de caixes, en què es va oposar a la retirada de Josep Vilarasau de la presidència per raons d´edat, i la defensa pública del líder del PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero, a qui considerava el líder que el socialisme espanyol havia estat esperant els darrers anys de prepotència popular i sobre qui deia tenir esperances fonamentades que entengués i defensés una concepció més oberta del fet nacional català, en la línia del federalisme asimètric que Maragall havia explicat sempre. Maragall va aplegar en un llibre totes aquestes consideracions, i va fer un esforç de concreció i definició de les seves posicions en política catalana i espanyola.

A final d´any, el 24 de novembre del 2002, el PSC va clausurar a Tarragona la seva segona conferència nacional, amb l´assistència de sis-cents delegats, durant la qual es van establir les bases de la precampanya de les eleccions municipals i del discurs electoral de Pasqual Maragall. La conferència també va aprovar per unanimitat un document sobre estratègia econòmica i de territori, que apostava per impulsar la creació d´una regió transpirinenca de setze milions d´habitants, i va anunciar la celebració d´una tercera conferència nacional abans de l´estiu del 2003 per aprovar el programa electoral definitiu.