Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
Josep Borrell felicita Joaquín Almúnia al ser elegit candidat a la presidència del Govern, el 24 de juliol

Articles dependents
Ramón Rubial
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Cas GAL (79)
Jutges, fiscals, advocats (98)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Partits polítics i entitats (1853)
Política catalana (2179)
Política espanyola (900)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Baltasar Garzón (233)
Carmen Alborch (31)
Carolina Mayeur (1)
Ernesto De Aguiar (7)
Felipe González (226)
Francesc Antich (131)
Joaquín Almunia (68)
José Barrionuevo (58)
José Bono (60)
José María Aznar (620)
Josep Borrell (83)
Josep Piqué (189)
Josep María Huguet (11)
Juan Carlos Rodríguez Ibarra (36)
Manuel Chaves (69)
Marcelino Iglesias (63)
Pasqual Maragall (676)
Rafael Vera (38)
Rosa Díez (21)
Entitats Entitats
Bloc Nacionalista Gallec (119)
Centre Nacional d´Intel·ligència (38)
Esquerra Republicana de Catalunya (1509)
Iniciativa per Catalunya Verds (693)
Partit dels Socialistes de Catalunya (1256)
Partit Socialista de les Illes Balears (77)
Partit Socialista del País Valencià (143)
Partit Socialista d´Aragó (13)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estat Espanyol (1908)
34 lectures d'aquest article
23 impressions d'aquest article
Almunia agafa el relleu a Borrell
PSOE
El 1999, el PSOE va viure un nou canvi de lideratge. El mes de maig Josep Borrell, que l’any anterior havia estat elegit candidat socialista a la presidència del Govern per mitjà d’unes eleccions primàries, va presentar la renúncia després que se’l vinculés amb un afer de corrupció protagonitzt per antics col.laboradors seus. Davant la imminència de les eleccions municipals, autonòmiques i europees del 13 de juny es va posposar qualsevol decisió sobre el seu relleu fins a l’estiu i, posteriorment, el partit socialista va decidir no convocar un nou procés de primàries i anomenar candidat al secretari del partit Joaquín Almunia. El poc temps que faltava per a les eleccions a Corts (previstes per al primer trimestre de l’any 2.000) va ser novament l’argument utilitzat per no obrir un nou debat pel lideratge. També van ajudar a reforçar la posició d’Almunia els bons resultats obtinguts en les eleccions del mes de juny.

Els socialistes van aconseguir 59 de les alcaldies dels 122 municipis amb més de 50.000 habitants, enfront de les 36 del PP i el govern de 4 autonomies, dintre d’un important avanç que va reduir de 10 a 4 punts la diferència que els duien els populars en els comicis europeus. A les europees, i seguint la tendència manifestada a tota Europa, el Partit Popular, amb 27 eurodiputats, es va imposar al PSOE per 3. A les municipals celebrades el mateix dia, el PSOE va registrar un significatiu increment del 13,6% en el nombre de vots, prenent al PP les alcaldies de 12 de les 41 capitals de província on havien governat en l’últim quadrienni. A Galícia es va produir un pacte general entre el PSOE i el Bloc Nacionalista Gallec i Andalusia va ser la comunitat on els pactes d’esquerres van fer perdre més alcaldies al Partit Popular en ciutats on havia estat la llista més votada.

A les autonòmiques celebrades en 13 de les 17 comunitats autònomes, inicialment, el Partit Popular va mantenir posicions i fins i tot va millorar significativament en alguns territoris, com el País Valencià on va aconseguir majoria absoluta. Però, el PP va perdre la presidència d’Astúries a favor del PSOE i també els governs de Balears i Aragó, tot i ser la força més votada, com a conseqüència dels pactes d’esquerres que van portar respectivament els socialistes Francesc Antich i Marcel•lí Iglesias a la presidència d’aquestes comunitats. A les eleccions al Parlament de Catalunya del 17 d’octubre, els socialistes, que van concòrrer en coalició amb Ciutadans pel Canvi (CPC) i amb Iniciativa per Catalunya (IC-V) a les demarcacions de Lleida, Tarragona i Girona, van millorar posicions, sent la força més votada, si bé la victòria va ser per CiU amb 56 diputats, seguit de PSC-CPC-IC-V amb 52, més 3 altres diputats que va obtenir IC-V a la demarcació de Barcelona on es va presentar en solitari.

Aquest era el balanç objectiu de l’any que el secretari general del PSOE, Joaquín Almunia, va presentar a la seva militància i al seu electorat. Un balanç que semblava dibuixar una sostinguda recuperació del vot socialista i que permetia aspirar a la victòria en les eleccions generals del 2.000, encara que les enquestes seguissin parlant d’un significatiu aventatge del Partit Popular i atorguessin una valoració discreta al líder socialista.

En qualsevol cas, eren uns resultats espectaculars si es tenia present que s’havien obtingut sense que en el partit hi hagués un lideratge clar després de la fi de l’anomenat efecte Borrell. Si inicialment, l’efecte Borrell havia suposat una certa recuperació dels ànims polítics dels socialistes i la possibilitat de no deixar el partit orfe de lideratge després de la pèrdua de les eleccions generals del 1996 i de la dimissió de Felipe González com a secretari general, aquesta il•lusió es va esvair definitivament quan Josep Borrell va renunciar a ser candidat a la Moncloa, en descobrir-se que dos excol.laboradors seus en l‘etapa com a secretari d’Estat per a Hisenda havien ocultat diners al fisc.

Borrell, que havia estat presentat com un paradigma d’honestedat, va veure com queien sobre seu serioses sospites de participació en el frau protagonitzat per Josep Maria Huguet, excap de la Inspecció d’Hisenda a Catalunya, i Ernesto de Aguiar, exdirector general de Coordinació amb les Hisendes Territorials, involucrats en la trama de KIO i que el 17 d’abril de 1999 van reconèixer davant la justícia haver ocultat a Suïssa 470 milions de pessetes provinents de “guanys en borsa”. Les investigacions van esquitxar també el fins llavors candidat socialista a la presidència del govern espanyol. El 26 d’abril es va saber que Borrell era propietari d’un apartament a Taüll llindant amb els dels dos acusats i que tots tres els havien comprat el mateix dia. També es va saber que la seva exdona, Carolina Mayeur, havia fet negocis amb els dos exalts càrrecs.

El 14 de maig, Borrell va convocar una roda de premsa donant explicacions sobre la casa de Taüll (comprada per 12 milions de pessetes el 1988) i les inversions de la seva exdona (1 milió de pessetes al 1987), i comunicant solemnement la seva renúncia com a candidat socialista a La Moncloa per no perjudicar el partit de cara als comicis municipals, europeus i autonòmics del 13 de juny. Curiosament, el reconeixement per part de Borrell de no haver “comès cap delicte però potser sí alguns errors” va posar fi als atacs que Borrell havia protagonitzat contra el ministre portaveu del govern, Josep Piqué, per evasió d’impostos i irregularitats diverses en la fase que aquest havia estat al front d’Ercros.

Internament, la marxa de Borrell del primer pla de la política socialista va posar fi a les dissidències sorgides dins la direcció del PSOE entorn la seva figura, protagonitzades pels presidents de Castella-La Mantxa, José Bono, Extremadura, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, i Andalusia, Manuel Chaves. Des que va guanyar les primàries, Borrell havia hagut de superar un munt d’obstacles dins l’aparell socialista que havia donat suport al secretari general, Joaquín Almunia, des que González li va passar el relleu.

En la lluita de Borrell per aconseguir el lideratge únic del partit també hi havien influït les dificultats que va tenir per trobar punts dèbils al govern del PP i l’ensopegada del seu primer debat de política general, que va perdre clarament davant José María Aznar. També li van fallar les propostes que va fer perquè González encapçalés les llistes europees (va ser nomenada Rosa Díez), perquè Carme Alborch ocupés el número u a la llista del PSPV-PSOE (es va imposar Antoni Asunción) i va perdre la pugna amb Manuel Chaves perquè fes coincidir les eleccions andaluses amb les municipals.

Descartat un congrés extraordinari i una nova convocatòria de primàries, el PSOE va haver de designar un nou candidat a les generals. González ja havia avançat les seves preferències per Almunia en un acte públic el 17 de maig, tot i que d’altres veus postulaven Bono o Chaves pel càrrec. Finalment, es va imposar la lògica i el 24 de juliol Almunia va ser designat candidat a la Moncloa pel comitè federal socialista. Apresa la lliçó Borrell, el nou líder va voler deixar constància d’un canvi de tendència a la seva formació, optant per un llenguatge planer i irònic, que va incidir primerament en el caos dels aeroports o els negocis particulars de Piqué i més tard va posar l’accent en les stock options que Telefónica havia cedit als seus directius i en els guanys espectaculars que va suposar la sortida a borsa del seu operador d’Internet, Terra, el mes d’octubre.

En els dos últims mesos de l’any, però, Almunia, va veure retornar els fantasmes del passat quan el jutge Baltasar Garzón va intentar, sense èxit, que el Tribunal Suprem analitzés novament les possibles responsabilitats de Felipe González en la creació i funcionament dels GAL. També a finals d’any van arribar a la seva recta final els judicis pel cas Lasa i Zabala i el dels fons reservats del CESID. En relació als fons reservats, les declaracions de José Barrionuevo, ja condemnat juntament amb Rafael Vera i Julián Sancristóbal en el primer sumari dels GAL, incriminant la Casa Reial en el cobrament de 50 milions de pessetes provinents d’aquests fons, van caldejar l’ambient. Davant la inminència de les eleccions, semblava com si el clima polític retornés a l’escenari de quatre anys abans.